Si tu no hi vas, ells ens anihilen

  • «Sóc dels qui se senten insultats fins a les entranyes quan assisteixen al cinisme dels qui deixen que tot això vagi passant, com si no fos cosa seva. Còmplices necessaris»

Bel Zaballa
14.12.2017 - 22:00
Actualització: 14.12.2017 - 22:06
VilaWeb

Sóc dels qui confiaven que l’endemà ens quedaríem al carrer defensant-nos. Que no ens faríem enrere, després d’haver arribat tan lluny, sobretot després d’haver-nos trencat literalment la cara. I d’haver estat vexats, i contracturats els cossos, i abusades les dones, i buidat un ull.

Sóc dels qui es negaven a anar a unes noves eleccions catalunyeses. Què hi havíem d’anar a fer? Per què? No érem sobirans i ens havíem declarat República? Per quin motiu hauríem de sucumbir-hi? No hi volia anar, jo, a unes noves eleccions. Jo volia anar a defensar la República. Però què en sé, jo, dels perills i les amenaces. I a veure qui són els guapos que no els fa res que els tanquin a la presó. Jo em fotria a córrer esporuguida, ja us ho dic ara. Tenim uns homes a la presó i uns altres a l’exili, i jo, davant seu, callo i inclino uns graus el cap.

Sóc dels qui consideraven que l’única manera amb què tenia sentit presentar-se a les eleccions del 21 de desembre era amb una sola llista, àmplia, diversa, unitària, completa, forta. Els demòcrates republicans lleials al mandat rebut. Tots junts. I a defensar el govern electe legítim. Però no, això tampoc.

Sóc dels qui es miren de reüll aquesta campanya, perquè quan la miren de cara i veuen les actituds partidistes que s’hi passegen no poden sinó sentir pena i decepció. Del tots junts al trepitjar-nos per un grapat de vots. Però què en sé, jo, de campanyes electorals.

I arribats aquí, sóc dels qui tenen molt clar què cal que passi dijous vinent, i sobretot, què no pot passar. Perquè sóc dels qui se senten insultats fins a les entranyes quan assisteixen al cinisme dels qui deixen que tot això vagi passant, com si no tingués a veure amb ells. Còmplices necessaris del cop d’estat a les institucions catalanes i de la vulneració impune de drets.

Quan ja no podem ni dir en llibertat sense perill d’acabar engarjolats, quan tanquen entre barrots la paraula emparats per la llei, quan ens multen, ens detenen, ens embarguen, ens amenacen. Quan els qui ens requisaven urnes a cops de porra i puntades de peu ara ens les imposen en condicions de desigualtat. Quan passa tot això, només hi ha una sortida.

No sé què és el 21-D, certament em vénen al cap tot d’adjectius malsonants per a qualificar les eleccions de dijous vinent, que no sé ni si hauríem de dir-ne així, d’una votació antidemocràtica amb candidats a la presó i exiliats. Però, justament per això, per ells, per totes les decisions que vam prendre i tots els passos que vam fer i, sobretot, per tota la gent que va deixar-hi la pell, i la cara, i el cos, i la cartera, no tenim cap més remei que anar-hi.

Anar-hi, anar-hi i anar-hi.

I que de les urnes en surti una defensa clara de la República Catalana i del govern legítim. Perquè qualsevol altra cosa serà l’anihilació de la cultura catalana en venjança i l’insult i la vexació de tota (i tota vol dir tota) la gent d’un país.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any