21.06.2026 - 21:40
|
Actualització: 21.06.2026 - 22:11
Escric aquest Mail Obert diumenge al matí. El be ja ha sortit de cal Caixer Senyor, ja ha anat a l’ajuntament, a cal Bisbe i al consell insular. I ara ja recorre els carrers de Ciutadella de posada en posada dels pagesos. De casa noble en casa noble (suposant que encara hi hagi nobles amb casa i cases amb nobles). Vuitanta-nou visites faran, i alguns tocs de dol. I a cada casa, a cada posada, hi ha la taula parada: banyetes salades, rubiols, pastissets plens i buits, dolcets fins (que ja no poden ser de La Sin Nombre, perquè ara és un hotel) i una dolça amb aigua fresca i anís. No sé si encara els reparteixen puros. I pel carrer, la gent que vol tocar el be. Ara es pot seguir la comitiva per una aplicació perquè al flabioler li han posat un geolocalitzador. Fins no fa gaire, bastava sortir al carrer i demanar al primer que et trobaves: per on són? I et responia: jo els he deixats a can Faustino (ara can Faustino també és un hotel), o deien: acaben d’entrar a Sant Miquel… També anava bé parar l’orella per sentir el so inconfusible del tambor i el flabiol, o observar els moviments de la gent que anaven cap a una banda o una altra.
Nosaltres a casa, de València estant, hem vist el primer toc de flabiol per YouTube, amb la retransmissió d’IB3, i per a berenar (berenam al matí, a Ciutadella) hem menjat xocolata i ensaïmada. L’ensaïmada la vam fer ahir, que és una feina entretenguda, perquè la pasta necessita molta cura i moltes hores per a tovar abans no hi podem fer la forma del caragol, deixar-la tovar més estona i enfornar-la. I, així i tot, no sempre ens queda tan fotografiable com voldríem. Això sí, és boníssima. Ves si Proust en comptes d’una humil magdalena no va tastar la nostra ensaïmada, perquè ha tingut l’efecte d’una ona expansiva convocant memòries i sentiments. Si fóssim a Ciutadella no l’hauríem feta, l’ensaïmada. L’hauríem encomanada del forn del carrer de Curniola que, segons ma mare, és on les fan més bones. I també hauríem encomanat un braç (de gitano, en dèiem abans) de crema cremada.
La comitiva del be, amb els dos policies locals davant i el macer, i l’home del be, descalç i abillat amb aquelles pells que tan bé han adobat a can Conxa, i el flabioler (Joan Camps, t’enyoram molt) i el caixer fadrí amb la bandera, i el caixer casat i els caixers pagesos, i el caixer senyor i la capellana, i els dos guàrdies civils amb aquella montera de xarol que duen, ja han anat al teatre del Born per a irrompre, com fan d’uns quants anys ençà, a la funció matinal de Foc i Fum.
Ciutadella ha obert un parèntesi festiu que continuarà demà (o avui, perquè escric diumenge, però vosaltres ho llegiu dilluns), amb els festers i els fru-frus, i els Sis de Ponent i les ballades a la plaça i berenetes de coques amb tomàtiga i amb sofrit i banyetes i rubiols, i gin amb llimonada i molts anys, i bon Sant Joan, i això només es viu una vegada cada any. I els ventalls de na Carme Vivó faran un poquet d’aire.
I dimarts serà el dissabte de Sant Joan (dissabte és com diem a Menorca les vespres de les festes: el dissabte de Nadal, el dissabte de Pasqua, el dissabte de Sant Joan, encara que, com enguany, s’escaigui en dimarts) i el sol ballarà de bon matí al molí, i als llocs els amos i les madones aniran en revolt perquè ho han de tenir tot aclarit per davallar a la posada. El vestit negre, amb calçons amb sivella i la levita, i la camisa blanca emmidonada, i tots els arreus del cavall, també.
I arribarà l’èxtasi a les dues amb el primer toc de flabiol a cal Caixer Senyor, que en realitat és Davant l’Església, un palau que la família Olivar deixa a la família Saura, que ja no en té de palau, però entre la Junta de Caixers Senyors s’ajuden per mantenir aquesta festa tan nostra i tan medieval i tant de posar els pèls de punta i tan fotogènica i fàcil de difondre, i tant de plorar perquè ets una sentimental i amb el primer toc et cauen les llàgrimes, i ja no atures, i continues plorant pels racons perquè no ets a Ciutadella, enguany, i la gent de casa, que no és santjoanera, et mira rara i et diuen que no n’hi ha per a tant, i tu hi tornes.
I tornes a la reflexió.
I penses cap on va la festa. Penses que enguany no hi ets perquè no vols. Perquè la darrera vegada que hi vas ser no en vas gaudir com n’havies gaudit tota la vida. Perquè el record que tenies de la festa no va casar amb la realitat que t’hi vas trobar, i això et va provocar una incomoditat que no vols tornar a sentir. I poses excuses. Dir que tens molta feina és millor que dir, ja no en gaudesc. Pot ser per les absències, que ja marquen i pesen, perquè a cada racó de la ciutat hi hauries de veure algú que ja no hi és, i això fa molt de mal. També pot ser perquè tornes vella i no és igual aguantar el Caragol del Born amb quaranta anys que amb seixanta. I segur que les empentes per a passar per qualsevol carrer del caragol de Santa Clara també se suporten millor si ets jove. Una arronsada al picador de cal baró no és tan bona d’aguantar, ara. No ho discutiré.
Però segur que la massificació de la festa també hi té a veure, amb el fet que tants ciutadellencs optin per fugir-ne, o per no anar-hi si viuen fora de l’illa. Ja sé que no serveix de res anar contra les onades, contra el sentit dels temps. Se n’ha parlat molt, de la massificació que desvirtua una festa que transcorre pels mateixos carrers de fa segles. La publicitat, les xarxes socials, els ciutadellencs tan orgullosos de la nostra festa que no hem fet res més que parlar-ne a tothom, que convidar gent…
Els signes dels temps. No podem fer res contra Baleària que cada any duu milers i milers de joves mallorquins, molts menors d’edat, perquè travessar el canal de Menorca no és res… Diu el diari que enguany “només” en vindran 13.000, perquè han hagut d’apujar preus i molts no s’ho poden pagar. No sé si podem fer res per evitar que anar a Ciutadella a engatar-se sigui el regal de final de curs, o de final de selectivitat per a milers de joves que no tenen ni idea de què són les festes. Tampoc no podem tancar el camp d’aviació perquè no arribin avions estibats de gent que ve arrossegada per la moda i el corrent.
Ja hi pots posar sentiments i llàgrimes i emoció quan veus passar els cavalls dins el pati de Santa Clara si davant tens un grup de bergants ben gats que no saben que no poden tocar les brides del cavall o que no deixen de molestar un cavaller.
I l’ajuntament ha de fer vídeos i peces a Instagram per a explicar com es viu Sant Joan, i demanar coses tan bàsiques com que la gent no faci endemeses, que tengui cura de la seva seguretat, que no vagi amb xancletes enmig dels cavalls, que no toqui la buldrafa dels cavalls, que no es posi enmig de la carrera dels dos cavalls quan els cavallers corren abraçats, o que no duguin mànecs d’autofoto…
Què en farem d’aquesta festa? Cap on va? Cap on l’hem duta? Romantitzar-la no és la solució, però posar-hi seny, sí.
De moment, es necessita una despesa brutal en seguretat, policies i guàrdies civils que vénen d’ací i d’allà, s’han hagut de posar semàfors al pla de Sant Joan durant els jocs medievals, hi ha controls d’accessos al Caragol del Born (27.600 persones) i damunt Ciutadella, els dos dies de la festa hi haurà entre 120.000 i 150.000 persones (entre la ciutat i les urbanitzacions, diu la policia, encara sort que hi ha tantes places turístiques com habitants).
