02.01.2017 - 22:00
|
Actualització: 03.01.2017 - 01:58
L’enfrontament de les institucions catalanes amb l’estat ja arriba. L’acord respecte de la llei de transitorietat, és a dir sobre la DUI, la fermesa amb què el govern anuncia el referèndum i l’acceleració de la repressió judicial no fan preveure res més sinó això.
Però encara falta un tràmit: el del pressupost. El govern ha deixat clar que sense pressupost el país s’encaminarà a unes eleccions que, si més no momentàniament, aturaran el full de ruta i el faran retrocedir. Aprovar-lo o no, per tant, és una decisió transcendental, més enllà dels comptes en si i de la concreció política que impliquen.
Aquestes darreres hores ha crescut la tensió concretament entorn del pressupost d’Ensenyament. Ja vaig avisar fa poques setmanes que Ensenyament i Interior eren els dos departaments on l’acord entre Junts pel Sí i la CUP semblava menys senzill. Ara la convocatòria de vaga que fan els sindicats d’ensenyament, coincidint precisament amb la votació del pressupost, ha desfermat una preocupació agreujada. Fins i tot s’ha dit que hi ha qui vol aprofitar la vaga per a provocar enfrontaments, amb la voluntat de presentar una escenografia que impedesca el sí final de la CUP. És una possibilitat que no necessàriament ha de ser certa, però sí que puc confirmar que fa setmanes que preocupa, sobretot el govern, però també almenys una part important de la CUP. Tanmateix, crec que val més separar les coses i mirar d’evitar els xantatges.
Ensenyament és un sector molt castigat, que aquests darrers anys ha rebut molt. Les condicions de treball de l’escola pública no són gens òptimes i el malestar als centres és indiscutible. Aquest pressupost és el més social que podem recordar, és cert, però, segons que sembla, per als sindicats i per a bona part dels treballadors de l’ensenyament no ho és prou. S’ha parlat molt d’aquesta xifra màgica de cent quaranta milions d’euros, que el govern diu que no pot ser i que els sindicats reclamarien. És normal que els sindicats vulguen arribar al màxim i el govern té l’obligació de ser realista. Quan Economia demana als sindicats d’on cal traure’ls, si de sanitat, de TV3 o de promoció i turisme, no fan una pregunta per fugir d’estudi. La Generalitat es troba intervinguda pel govern espanyol i el sostre de despesa és el que és. No es pot ignorar alegrement aquest fet i pressionar el govern català sense denunciar les pràctiques socialment destructives del govern espanyol. Divendres passat Mónica Oltra preguntava a Montoro quins xiquets havia d’expulsar de les escoles valencianes per a poder fer quadrar el dèficit tal com exigeix Madrid. És curiós que el debat siga tan diferent a València i Barcelona, però la realitat és aquesta, tenim això. Encara que ací alguns ho critiquen i allà els mateixos no ho critiquen.
En el reportatge que us presentem avui sobre aquesta qüestió a VilaWeb, tant la UGT com USTEC parlen de desconvocar la vaga si el govern fa gests, uns gests que no haurien d’exigir obligatòriament la concreció immediata de la despesa màxima que es demana, ni de bon tros. És un enfocament sensat que hauria de calmar el debat. Si això és així, el govern ha de prendre decisions. No deixar-se atrapar en un xantatge polític és cabdal. Però també ho és facilitar tant com puga el tràmit del pressupost si això es pot fer a través d’una negociació realista.
Quant als sindicats, ells deuen saber més bé que ningú fins a quin punt la pressió que fan és legítima i fins a quin punt pressionar així el govern en aquest moment concret, com reconeixen obertament que fan, pot ser mal interpretat per molta gent. Ells sabran si algú els vol instrumentalitzar i supose que tindran en compte també l’interès general del país. Perquè també hi ha molts ciutadans, com jo, que som partidaris d’un ensenyament públic molt millor, de fet jo sempre he defensat que el públic siga l’únic ensenyament, que creiem que la república hauria de ser modèlica en aquest àmbit, però que no entendríem gaire que el procés cap a la independència, tant com ha costat d’arribar fins ací, acabàs encallant-se per cent quaranta milions d’euros.
