Si ens hi fixem

La Sam Fox dorm mentre a fora plou. Fa calor, té la finestra oberta, s’està fent de dia, ella es belluga i es desvetlla quan nota que hi ha un bony sota la manta que té als peus del llit. És el seu gos, així que el destapa per agafar-lo i seguir dormint, però quan aparta la manta hi troba un mussol petit i espantat. El torna a tapar, surt del dormitori i avisa les tres filles. Ara totes quatre, des de la porta, amoïnades, es miren l’ocell, que encara jeu, però destapat. Què fem? Com el traiem d’aquí? La filla petita desapareix un moment i torna amb una tovallola a les mans i decidida a entrar a l’habitació: es mira el mussol, se li atansa a poc a poc i l’agafa embolicant-lo amb la tovallola com si fos un nadó. Llavors torna cap a on són les germanes i la mare i totes quatre acaricien per torns i amb delicadesa el caparró de l’ocell, que tremola. Diuen que trucaran a la protectora, però mentrestant li posen nom i es teixeix una complicitat suau com les plomes entre elles, a l’alba, totes enlleganyades. Són uns pocs minuts d’un capítol de la quarta temporada de la sèrie Better Things.

L’any 1982, cap a final de curs, la mare i jo pujàvem a peu cap a la piscina municipal de Premià de Dalt. Normalment hi anàvem en cotxe amb una altra família, però aquell dia no sé per què hi pujàvem a peu totes dues soles. Ma mare tenia trenta-quatre anys i jo sis i feia uns morros de pam perquè no m’agradava gens anar a aprendre a nedar, passava molta por a la piscina. La mare em va voler distreure pel camí, perquè no pensés en aquella aigua blava i cristal·lina i aquells suros rectangulars i marrons que ens donaven per no enfonsar-nos, i vam anar per tot de caminets en comptes de pujar directament per la carretera, per on hauríem fet més via i passat menys calor. La mare m’anava fent fixar en l’entorn, desesperada per trobar algun detall en el camí que l’ajudés a desfer-me l’angoixa. Es va aturar davant d’un petit cactus pelut coronat per un escarabat blavós i brillant. Ella es devia ajupir per mirar-lo de prop. Sé que ens hi vam estar molta estona, que el va agafar perquè jo el pogués veure millor, i que ni ella ni jo hi hem entès mai, en insectes, però recordo aquell escarabat blau com un bàlsam en el camí cap al patiment també blau de la piscina. Crec que la mare també va respirar fondo davant d’aquella aparició i per això es va agenollar i amb dits i ungles va fer un petit cercle al voltant del cactus, el va desplantar i se’l va endur, segurament punxant-se el tou dels dits, per plantar-lo després a casa en una torreta, com un record d’aquella tarda diferent. Mentre jo lluitava contra l’ofec a la piscina ella devia seure i esperar-me amb el cactus a la mà i que devia haver d’explicar a més d’una mare d’on l’havia tret. Aquell cactus va acabar creixent molt al jardí de la casa on vam anar a viure aquell mateix any i de tant en tant la mare i jo recordàvem la tarda de l’escarabat blau mentre l’observàvem.

A banda dels coloms, pels voltants de casa nostra volen cotorretes de pit gris, tórtores turques, gavians i algun tudó. S’hi va fixar una de les filles amb els prismàtics un dia que no sabia què fer, va apuntar-ne els noms en un paper i el va penjar al suro de la cuina. Després han arribat les orenetes, i des que sap que s’alimenten de mosquits, ella que hi és al·lèrgica, són els seus ocells preferits. Ara mateix la tinc al balcó escoltant-ne el cant i intentant-lo enregistrar perquè el senti un amic seu que aquests dies és lluny. Un altre dia l’altra filla va decidir que volia provar de fer una caseta per als ocells amb els nens dels veïns, però tenien més entusiasme que res i amb una capsa de sabates de cartró, si plou tota la setmana, la cosa fracassa. Vam decidir anar a informar-nos sobre com ho podíem fer per atraure els ocells als nostres balcons, i en vam sortir amb una menjadora, menjar en gra barrejat amb larves seques, un llibre interessantíssim i el cap ple de la informació que ens va donar la noia amabilíssima que ens va atendre. Fa una setmana que tenim la menjadora penjada al balcó i intentem no perdre la paciència, de moment no s’hi ha atansat cap ocell, que sapiguem, però som conscients que ni és la millor època de l’any ni és una cosa que s’aconsegueixi d’un dia per l’altre, i menys encara si vius a ciutat. Ara bé, cada dia sabem més coses sobre ocells i les compartim mentre dinem o sopem i amb això en tenim prou.

A les notes del tercer trimestre de les filles, hi havia una sèrie de recomanacions per a l’estiu, una diu: fixa’t en la natura i sigues curiós. De seguida ho he relacionat amb la novel·la que llegeixo a poc a poc aquests dies, un llibre que havia de sortir a l’estiu, i tant que sí: Les cuques de Julià Guillamon, seixanta-un textos dividits en tres estius, perquè l’estiu és quan tots plegats, petits i grans, tenim més temps per ser curiosos i fixar-nos en la natura. Guillamon ens parla d’escarabats, formigues, papallones, vespes, aranyes…, però no és un llibre sobre insectes, tot i les precioses làmines que hi ha encartades al mig del volum, sinó sobre com aquest fixar-nos en la natura ens salva, ens uneix, ens distreu, ens fa créixer i ens ajuda a viure fins i tot quan tot se’ns gira en contra. Ara sé que aquell escarabat blau balsàmic de la meva infantesa era de l’espècie Hoplia coerulea, i «l’escarabat de la poca farina» per a Guillamon.

Sempre hi ha una cuca fent la seva vida al marge del que ens passa als humans, només t’hi has de fixar. No cal viure en una casa enmig del camp, encara que Guillamon afirmi que «no hi ha res que s’assembli més al paradís que una casa de pagès una mica abandonada»; pots llevar-te amb el cant de les orenetes vivint a tocar d’una plaça sorollosa com ho és la del Pes de la Palla, només has de parar l’orella més enllà del teu melic i deixar-te portar pel que t’ofereixi aquell petit descobriment. Hi ha escarabats, papallones, formigues, aranyes, hi ha tudons, gavians, tórtores, cotorres a ciutat, hi ha tipuanes que encatifen els terres de groc rovell d’ou, hi ha cuques per a tothom si ens hi fixem.