Si avui fem verema, demà follarem

El darrer dissabte d’agost, a una hora en què el sol ja no picava tan fort, una cinquantena llarga de persones ens vam aplegar a Mollet de Peralada (Alt Empordà), convocats per la Vinyeta, un celler fantàstic encapçalat per una parella igual de fantàstica que us recomano de visitar de totes passades. La promesa era clara: “Us convidem a viure una tarda de verema entre vinyes, pensada perquè petits i grans en pugueu formar part. Collirem el raïm directament de la vinya, el trepitjarem com s’ha fet des de temps ancestrals i el premsarem de manera tradicional fins a obtenir-ne el most. I després de la feina… arriba la festa.”

Abans d’anar a collir raïm, ben proveïts de galledes i tisores de podar, Josep Serra se’ns adreça com ho faria un entrenador als seus jugadors. El cofundador del celler transmet la passió de qui ha estat esperant tot l’any que arribi aquest moment. Després de mesos de tenir cura de les vinyes, de mirar de protegir-les d’insectes diversos i altres animalons, finalment és l’hora de collir-ne el fruit madur. Fa dies que el raïm és pintat i ben pintat. És el dia de la final de la Lliga de Campions, per continuar amb el símil.

De resultes del canvi climàtic i les altes temperatures, que fan que el raïm maduri abans, la verema s’avança com més va més. Enguany, a la Vinyeta van començar a principi d’agost i el Josep augura que d’aquí a no gaire començaran a veremar dins el mes de juliol, cosa que fa uns quants anys hauria estat inaudita. La majoria de vinyes ja són netes i només algunes varietats més tardanes, com el merlot, encara s’han d’acabar de collir. Encaminem les passes cap a una vinya de la vora on a primer cop d’ull es poden veure uns gotims de raïm ben foscos i esplendorosos.

L’avís que les tisores són esmolades i que cal anar vius a no tallar-se no evita que ben aviat se sentin els primers ais i uis. Res greu, la sang no arriba al riu ni arribarà a l’ampolla de vi. Collir raïm és una experiència molt bonica i té un punt d’addictiva, que segurament entronca amb el nostre passat llunyà de recol·lectors. Vas aixecant els pàmpols i apareixen els gotims, amb els grans petits i ben atapeïts, com un tresor amagat. El tastes i és ben dolç. Amb un aparell que mesura el sucre es pot endevinar el grau d’alcohol que tindrà més endavant, que en el nostre cas és de gairebé el 15%. Trobar la tija per on cal tallar el gotim –el peduncle, per a ser precisos– no sempre és fàcil, però lentament la galleda es va omplint. Cada cop que la galleda és plena cal anar fins al remolc a buidar-la. Les mans ben enganxoses.

He dit que és una experiència molt bella i suposo que és de justícia matisar-ho: és molt bonica sempre que estigui ben limitada i delimitada en el temps. Aquesta verema per a urbanites, en què es fan moltes més fotografies per lluir amb el mòbil que quilos de raïm es cullen, tot just serveix per a intuir com deu quedar la ronyonada al cap del dia, o la calorada que deuen passar els qui la fan de veritat. Per vuit euros l’hora. A la Vinyeta són bàsicament senegalesos i gambians que viuen per la zona. Sort d’ells, em diu Josep Serra. Depenent de la vinya i del tipus de raïm, un veremador pot arribar a collir 1.000 quilos en un dia.

Em sorprèn no haver vist cap vespa i en Josep explica que és per l’hora, que durant el dia sí que n’hi ha i sempre hi ha algú que s’endú una picada de premi. Tornant als animals, es veu que la principal amenaça, per al raïm, són els pardals, que es deleixen per cruspir-se’l i no triguen pas gaire a acostumar-se a les explosions que fan uns aparells dissenyats per espantar-los. La introducció d’un rapinyaire com el xoriguer, recomanat pels ecologistes locals, tampoc no ha acabat de funcionar. De moment. Aviat en faran niar més i confien que els pardals se n’acabin anant de la zona. Per si amb els pardals no n’hi hagués prou, les vaques d’un pastor que no va fer bé la seva feina van ser les causants que una vinya que tenen a Llançà quedés del tot arrasada.

El raïm es reparteix entre tot de cups de fusta que hi ha davant del celler i ens conviden a descalçar-nos i trepitjar-lo. A ser cupaires, per tant, independentment de la nostra ideologia. Excepte alguns que ja saben de què va la cosa i han vingut amb xancletes, com si fossin castellers de tronc, la resta ens mirem entre incrèduls i incòmodes. Són les manies dels veremadors-impostors, que de manera automàtica associem peus amb brutícia. Res que la fermentació que vindrà no pugui eliminar o incorporar. Finalment, tothom acaba trepitjant i sentint el plaer de notar com els grans de raïm es van esberlant, com va sortint el most, com les llavors i les pells es barregen i fan pessigolles a les plantes dels peus. Els cups són prou grans per a entrar-hi de dos en dos i instintivament ens agafem dels braços o de les espatlles per mantenir millor l’equilibri. Els turmells ben enganxosos. És bonic.

També és bonic que ara que hi ha màquines que fan aquesta feina, que de manera encertada es diuen trepitjadores, es continuï mantenint viva la tradició de trepitjar raïm, ni que sigui de manera simbòlica o festiva. De quan arribava l’hora de veremar i als pobles tothom ajupia l’esquena primer i es posava de peus a la galleda després. Tothom donava un cop de mà, dones i nens inclosos. Si no n’hi havia prou, es contractaven colles de veremadors que anaven a preu fet. Les jornades eren llargues i feixugues, però quan es feia fosc no hi mancaven mai el ball, la teca, el most fresc i la festa. Perquè any de verema, bodega plena, diu el refrany.

Per això encara hi ha tantes festes de la verema arreu dels Països Catalans, sovint amb terminologia pròpia. Hi ha de tot: veremades populars, veremes solidàries, trepitjades o aixafades de raïm, demostracions de les tasques tradicionals de veremar, balls, jocs, concursos, batalles festives amb el raïm sobrant, àpats populars, trobades de col·leccionistes i exposicions de les principals varietats de raïm. A Verdú (Urgell) fan una festa de la verema i el vi molt popular, enguany del 25 al 27 de setembre, en què de la font de la plaça raja vi i de la trepitjada del raïm en diuen piada. A Binissalem (Mallorca) fa seixanta anys que fan les Festes des Vermar i vint-i-cinc que organitzen un concurs de trepitjadors. La festa de la verema de Requena, a l’interior del País Valencià, és de les més antigues del país. A Jesús (Eivissa) fonyen el raïm, al Rosselló el pilsen i a molts indrets el follen, que ve del llatí vulgar fullare, que vol dia batre o treballar amb els peus. L’altra accepció, la que coneix tothom i també és prou vulgar, ve de l’espanyol i és molt més tardana. De fet, el diccionari Alcover-Moll recull la paraula follar en l’únic sentit de trepitjar el raïm per fer-ne vi.

Maria del Mar Bonet té una cançó breu de l’any 1971 que es diu Cançó de trepitjar raïm, però és a Pau Riba a qui he manllevat el vers que dóna títol a aquest article amb la vil intenció de pescar quatre clics. És de la Simfonia núm. 2,  també del 1971, que acaba així: “Pugeu a la barca, que naufragarem!/ Quan tots els diners del món siguin al fons/ tornarem la calma i no els recollirem/ ‘gafarem els peixos i tant sí com no/ farem que se’ls mengin del primer al darrer./ Després tornarem a les terres d’on som:/ si avui fem verema, demà follarem.”