Aquest diumenge s’ha sabut de la mort de la periodista Rosa Maria Piñol (Barcelona, 1950) , un dels grans referents del periodisme cultural a Catalunya, molt especialment pel que fa a llibres i literatura. Va exercir una tasca de difusió i visibilitat del món literari català des del rigor i la qualitat informativa. La seva feina va marcar el sector i els lectors.

Mestratge de Rosa Piñol I Mail obert de Mercè Ibarz 

Piñol va treballar al diari Avui des del seu naixement i a partir del 1980 a la secció de cultura. El 1983 va entrar a formar part de La Vanguardia com a redactora de cultura, especialitzant-se en literatura i cultura catalanes on va desplegar un mestratge reconegut per tothom. El setembre del 2010, amb el naixement de l’edició en català del diari, va formar part de l’equip que es va encarregar de la seva preparació.

Piñol es va jubilar el 2015, any en què va rebre el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, amb Lluís Bonada, un altre dels periodistes culturals de referència del país. En ocasió d’aquell premi VilaWeb va publicar aquesta entrevista a duo: Rosa M. Piñol i Lluís Bonada, degans del periodisme literari.

Piñol va esturiar a l’escola de periodisme del CICF (avui CIC): “Teníem de professors en Josep Pernau, en Vázquez Montalbán, en Miguel Ángel Bastenier, l’Eugeni Giralt, en Llorenç Gomis, l’Estivill, en Josep Maria Carandell… Allà es va gestar el Grup Democràtic de Periodistes”, explicava a VilaWeb.

I també explicava: “De ben joveneta vaig treballar un parell d’anys a la revista Cavall Fort, fent de secretària de direcció, al costat d’Albert Jané. La revista aleshores encara tenia la seu a la casa Vicens, obra d’en Gaudí. Passar per Cavall Fort em va permetre de consolidar el meu català escrit. Després d’això vaig estudiar periodisme.” El lingüista i autor del llibre d’estil de VilaWeb, Jem Cabanes, sempre deia de Rosa Maria Piñol, que era la periodista amb el català més bo que havia passat per les seves mans de corrector.

“La meva primera feina va ser al Diario Femenino de Sebastià Auger, que després es va convertir en Mundo Diario. Diario Femenino era un periòdic en retrogravat. En Bastenier, que s’encarregava de la secció d’Internacional, em va fer entrar. Vaig començar fent les cartes al director (perquè el diari no en rebia cap ni una) i també redactava l’horòscop. Després, sortosament, vaig progressar i vaig arribar a fer fins i tot crítica cinematogràfica. Quan es va convertir en Mundo Diario va agafar una línia de diari progressista que feia un periodisme molt combatiu. Precisament aleshores, el director, Ramón Solanes, em va encarregar de coordinar i d’escriure una pàgina que es feia en català (abans que sortís l’Avui). Va ser un espai pioner. I des d’aquí em vaig iniciar en el periodisme en català. El 1976 em van cridar de l’Avui per formar part de la redacció fundacional del diari. Vaig anar a parar a la secció de Local. M’hi vaig passar set anys, a l’Avui, on vaig estar també a la secció d’Ensenyament i d’aquí ja vaig entrar a la de Cultura, on hi havia l’Agustí Pons. Érem ell, que era el cap de secció, i jo. Després va entrar la Mercè Ibarz. I quan l’Agustí Pons va marxar a ser el cap de comunicació del conseller de Cultura, Max Cahner, va encapçalar la secció de Cultura en Lluís Bonada.”

“Recordo que a l’Avui vam començar a treballar amb ordinadors, que eren molt rudimentaris. Durant aquells anys vaig tenir els meus dos fills. I a l’Avui vam viure el 23-F. El 1983, em van cridar simultàniament de TV3 i de La Vanguardia. Vaig triar el periodisme escrit, per l’angúnia que em feia i em fa encara això de donar la cara. Doncs em vaig incorporar a la secció de Cultura de La Vanguardia el mateix dia que en Llàtzer Moix, per fer una secció amb tots els ets i uts. Fins llavors hi havia unes pàgines de llibres i cultura que portava en Josep Ramoneda, però no va ser fins a final del 1983 que es va crear la secció de Cultura. Hi havia de director en Paco Noy i de director adjunt l’Ibáñez Escofet. Des d’aquell moment ja em vaig especialitzar en literatura i, de mica en mica, en literatura catalana. I vaig anar guanyant espai per a la literatura catalana. Penseu que en Llàtzer Moix, que ha estat el meu cap de Cultura durant vint-i-set anys, era cosmopolita i sensible a la literatura catalana. M’hi he passat trenta-dos anys, a La Vanguardia.”

Entrevista: Rosa M. Piñol i Lluís Bonada, degans del periodisme literari

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.