S’ha mort Arcadi Oliveres

  • Arcadi Oliveres era un referent de l’activisme social, del pacifisme, l’anticapitalisme i l’antimilitarisme

VilaWeb
Montserrat Serra
06.04.2021 - 14:19
Actualització: 06.04.2021 - 16:08

“Viure vol dir prendre partit.” Aquesta sentència d’Antonio Gramsci defineix perfectament la vida viscuda per Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945 – Sant Cugat del Vallès, 2021), que  s’ha mort avui a causa d’un càncer. Home compromès, no va militar mai en cap partit, però sempre va prendre partit en favor de la justícia social, dels més desfavorits i en contra del capitalisme, un sistema que considerava “criminal”, i va actuar des del pacifisme.

Afrontar la mort d’una manera revolucionària

A final del mes de gener d’enguany, Arcadi Oliveres va saber que tenia un càncer en estat molt avançat i els metges li van donar pocs mesos de vida. La notícia es va saber en els col·lectius d’activisme social i li van començar a arribar tantes mostres de suport i afecte, que la família va decidir de crear una pàgina web, “Paraules per a l’Arcadi“, on s’han aplegat fins ara més de set mil missatges, que són mostres d’afecte, records, ideals i campanyes. Cartes d’amics, d’activistes, ex-alumnes, assistents a conferències que feia per tot el país, lectors, antics companys d’escola i universitat…

En un vídeo publicat en aquesta web, Arcadi Oliveres agraeix els missatges rebuts i diu: “Per a mi són moments difícils, però també són moments de joia. No sé com és la mort, cap de nosaltres ho sap, però tal com m’arriba a mi, no podia ser d’una manera més feliç ni més agradable ni més ben acompanyat. Ja m’agradaria que en aquest planeta tan injust, tothom pogués tenir un final com el que tinc jo ara. No m’allargo més, em costa xerrar, però, en tot cas, tinguem sempre molta empenta, mirem sempre de ser coherents, mirem de no esgotar mai l’esperança.”

Fer pública la malaltia i parlar de la mort obertament, alhora que rebre tantes mostres d’afecte, ha dut Arcadi Oliveres a afrontar aquests últims mesos de vida i la mort anunciada d’una manera que es podria qualificar de revolucionària.

De les “Paraules per a l’Arcadi” a la “Paraula d’Arcadi”

Arcadi Oliveres no ha defugit els mitjans de comunicació, en aquest temps final, ben al contrari. A les entrevistes es va mostrar més clar i contundent que mai. N’és una mostra la que va concedir a VilaWeb: “El capitalisme ha de desaparèixer! No accepto matisacions en aquest sentit”.

Us oferim una mostra extensa en vídeo d’aquesta entrevista que vam fer-li a casa seva, una peça que ens retorna la veu i l’expressió de l’activista.

Va ser referent per a diverses generacions d’activistes, pacifistes, anticapitalistes, cooperativistes. El seu compromís amb un món més just el va marcar de ben jove i va vincular-lo als moviments antifranquistes. Va participar en la Caputxinada, origen del Sindicat Democràtic d’Estudiants, i va ser membre de l’Assemblea de Catalunya.

Oliveres va passar per la universitat com a estudiant de ciències econòmiques, i va ser doctor en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una tesi sobre desmilitarització. Un economista anticapitalista? No és cap contradicció, sinó a l’inrevés. Ho explica molt bé en el seu últim llibre, Paraula d’Arcadi (Angle Editorial), que ha aparegut aquest mes de febrer. L’obra parteix de les converses amb l’activista i editora Mar Valldeoriola i s’estructura a partir de grans temes que conformen una mena de resum vital i ideològic, de les seves grans dèries en el curs de la vida.

Hom el definí com un activista social i economista. I és cert, però potser el terme que li escau més és el de “pacifista”. Als primers anys vuitanta, va incorporar-se a l’organització Justícia i Pau, de la qual fou president entre el 2001 i el 2014. El 1982 aquesta organització, aleshores presidida per Joan Gomis, li va encarregar de calcular quant representava el 0,7% del PIB de l’estat espanyol. Gomis i Oliveres es coneixien d’haver coincidit en campanyes contra la pena de mort als anys setanta, durant el final de la dictadura franquista, defensant Salvador Puig Antich i Txiki.

Fundador de Pax Christi a Catalunya, organització catòlica dedicada a difondre la cultura de la pau en l’àmbit internacional, per a aquesta organització i en representació de Justícia i Pau va viatjar i va viure experiències molt diverses, amb congressos i simposis de tota mena. Tot plegat li va aportar uns coneixements i unes eines de mobilització que després va compartir i assajar a Catalunya. Els seus estudis antimilitaristes són farcits de dades objectives que fan evidents les situacions de conflicte bèl·lic a tot el món, com també l’anàlisi dels pressuposts de defensa del govern espanyol per a veure què representa la despesa militar en el conjunt dels comptes governamentals. És important el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, que Oliveres va contribuir a fundar i que considerava un dels actius de la seva vida.

El nombre de campanyes que Arcadi Oliveres va orquestrar és impressionant: va fer la primera gran campanya en favor del 0,7% (per al desenvolupament dels països empobrits); la campanya del “No a l’OTAN”; la de l’objecció fiscal a la despesa militar; la campanya a favor de la insubmissió… Va organitzar mobilitzacions contra la guerra del Golf Pèrsic; en favor de la cancel·lació del deute extern; en favor de la promoció de la banca ètica a Catalunya; contra la guerra de l’Irac. Va ser el mediador en la tancada a l’església del Pi per regularitzar els papers d’un grup d’immigrants, l’any 2001. Va donar suport al moviment del 15-M. I el 2013, amb Teresa Forcades, va presentar Procés Constituent.

Féu milers de conferències per tot el país, perquè Arcadi Oliveres no tenia un no per a ningú, a l’hora de compartir visions i explicar les campanyes en què s’havia compromès. També milers d’estudiants passaren per les seves classes. I a tot aquest actiu cal afegir-hi els lectors dels seus llibres: va publicar-ne una quinzena, entre els quals es destaquen Contra la fam i la guerra; Un altre món; El meu camí cap a la utopia; Aturem la crisi; i Diguem prou!, títols publicats a Angle Editorial.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any