09.07.2026 - 21:40
Mig per atzar mig per vagareig en plena recerca, he topat amb un llibre del 1938, i sense haver-lo pogut tocar encara, perquè avui dia és difícil d’aconseguir (n’hi ha una edició facsímil del 2023 publicada per una editorial de Madrid i no entenc per què cap de les nostres biblioteques no n’ha comprat cap exemplar), l’he pogut fullejar virtualment i la iniciativa m’ha remogut i fet rumiar.
És aquest:
Si algú se’l vol mirar, pot visitar el catàleg raonat de l’obra de Xavier Nogués (a cura de Francesc Fontbona, Cecília Vidal, Joan-Francesc Ainaud, Santiago Mercader i Cristina Bartrès, i fotografies de Dani Rovira), però aviso que només hi ha escanejades les pàgines il·lustrades, no tot el llibre. N’hi ha un exemplar a la biblioteca de Roda de Ter, del fons de Martí i Pol, a la d’Arenys de Mar l’exemplar que en tenen va ser donació de Ferran de Pol, i en tenen un altre al fons antic de la de Calella i al magatzem de la d’Igualada –tots exclosos de préstec–, i encara n’hi ha un altre a la biblioteca Folch i Torres del MNAC.
És una publicació, com veieu a la imatge, dels Serveis de Cultura del Front del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. “La idea era”, cito del catàleg de Nogués, “recollir textos humorístics i satírics sobre la ciutat per tal d’oferir a les tropes lectures lleugeres i divertides amb les que poder oblidar efímerament els sofriments de la cruenta guerra. El llibre recull una selecció acurada de textos dels següents autors: Robert Robert, Frederic Soler, Emili Vilanova, Albert Llanas, Narcís Oller, Pompeu Gener, Francesc Manuel Pau, Joan Pons i Massaveu, Simó Alsina i Clos, Apel·les Mestres i Josep Feliu i Codina. Tots ells tenen en comú que van néixer i van produir la seva obra literària durant el segle XIX. Es va editar dins la col·lecció ‘Quaderns del Front de Cultura’, Barcelona, 1938. 316 pàgs. Amb il·lustració a la coberta i 48 il·lustracions més de Xavier Nogués. Va ser reeditat per Premsa Catalana, Barcelona, el 1989” (la reedició del 1989 tampoc veig que sigui trobable enlloc).
I encara n’hi ha més. Onze anys després, en la més crua postguerra, mireu què es va publicar:
Un altre llibre introbable que podeu fullejar al catàleg de Nogués (o a la biblioteca del MNAC, presencialment): “Seguint el model del seu precedent L’humor a la Barcelona del Vuitcents aquest volum, situat un segle més tard, està format per un seguit d’històries humorístiques que tenen lloc a Barcelona. Està format per 55 breus textos humorístics amb il·lustracions inèdites de Xavier Nogués. Preàmbul de Francesc Pujols i selecció de Miquel Llor. Imprès als Tallers Gràfics de Rafael Salvà, de Barcelona, el juliol de 1949.”
Els temps actuals no es poden comparar amb els temps de guerra del 38 o de postguerra del 49, això ho tinc clar, però si en èpoques tan complicades hi va haver la capacitat de fer front (mai més ben dit) a la situació amb publicacions humorístiques, no veuríeu possible un tercer volum de la iniciativa per a la Barcelona dels dos mils? Un llibre fet amb diners públics, distribuït per llibreries i farmàcies, receptat pels metges de capçalera (llegeixi’n deu pàgines cada 8 h, si pot ser en dejú), amb un títol transparent i directe: què hi ha, humor, no?, doncs diguem-ho així.
El drama d’ara és més llarg i menys tangible, a cadascú se li decanta cap a una banda o més d’una, n’hi ha per triar i remenar: habitatge, clima, tot el catàleg de guerres, violència de gènere, etcètera, però vivim també una època incerta i angoixant i potser una petita inversió en humor faria sentit i alhora donaria valor a un gènere que sembla que sovint es classifica més com a entreteniment que com a art. Imagino una partida pressupostària en què un dels conceptes sigui “humor” i ja somric, no falla.
No faig broma. Escric aquestes ratlles –i ja acabo, que vull ser vehement i això demana concisió– impressionada per la primera imatge que us he mostrat: aquesta combinació de mots a la coberta, “humor” i “Serveis de Cultura al Front”, m’ha sacsejat i fet rumiar, i si poguéssim recuperar aquesta iniciativa per ajudar a, com ho deien, “oblidar efímerament els sofriments”? Uns serveis d’humor públics, no us fa peça?
