Sergi López: ‘No hi ha res més vinculant que un primer d’octubre’

  • Entrevista a l'actor, que avui fa una conferència a París amb Quim Arrufat (CUP) sobre el procés català

VilaWeb
Andreu Barnils
06.03.2018 - 22:00
Actualització: 06.03.2018 - 22:02

L’actor Sergi López i el politòleg Quim Arrufat faran avui una conferència a París per explicar el procés català als francesos. L’acte, titulat ‘Rêver d’une République. Ils sont fous ces catalans!‘ (‘Somniar una República. Són bojos aquests catalans!’), és organitzat pel CDR de París, amb la col·laboració de l’ANC França, la CUP Exterior i el Collectif de Solidarité avec le Peuple Catalan. La conversa en francès entre Arrufat i López, tots dos fills de Vilanova i la Geltrú, que es coneixen de fa anys, es farà a les 18.30 a la Bourse du Travail i es podrà veure en directe per internet. Sergi López és un actor conegut i respectat a França, on ha estudiat, ha rodat films i ha guanyat el premi Cèsar al millor actor. VilaWeb l’entrevista telefònicament hores abans que agafi l’avió cap a París.

Què els explicareu, als parisencs?
—Nosaltres hi anem a explicar-los el lligam entre independència i república. I que això que passa a Catalunya no és pas cap sortida, ni cap dèria, ni cap mania, ni cap invenció d’uns càrrecs polítics que han hipnotitzat una colla de xais dirigits des de dalt; sinó que és un moviment que parteix de baix i arriba a la independència com a única sortida per a arribar a una democràcia més solvent, madura i estable. Tenim la intenció d’explicar-los una mica l’1 d’octubre, el 155, Puigdemont, etc. Tot això que passa a Catalunya s’ho miren astorats i els costa molt d’entendre. Som conscients que tenen molts punts de vista i referències unionistes, dels contraris a trencar la relació amb Espanya. I que tenen pocs punts de vista de la banda independentista o republicana.

Què els arriba, a França?
—Que les lleis s’han de respectar. I si no es respecten, vas a la presó. Xim pum. I això explicarem a França: que totes les lluites socials i tots els drets que s’han guanyat, s’han guanyat a força de pressionar la legalitat fins al final. Portar la legalitat fins al punt de la contradicció. I la contradicció arriba quan en el debat, i en el diàleg, l’únic argument que et donen és que ets fora de la llei. Però si hi ha parlaments, i debats, és precisament per a posar en qüestió les coses. I evidentment que la llei s’ha de tocar i violar perquè s’adapti a les realitats socials que ens toca de viure.

Llegeixo que serà un acte informal.
—Això es pot explicar molt de manera recontractée, que diuen ells. No una conferència seriosa, sinó distesa, fins i tot tallant-nos. I tampoc no cal explicar acudits. Amb Arrufat ens veiem sovint i entre altres coses (entre altres coses) parlem de política. El format ve d’una conversa que ell i jo vam tenir amb uns periodistes del Quebec sobre el primer d’octubre. L’Arrufat i jo anàvem com motos i explicàvem coses, ens vam trobar asseguts en un bar, va ser molt divertit i li vaig dir: un format així. Una taula de bar, com si féssim una cervesa. És una fórmula interessant per a fer arribar el missatge. Ni seriós, ni trist, ni violent. Mirar de trobar-hi el plaer.

El plaer?
—El plaer de parlar. La base del parlamentarisme. Compartir idees. I fer aflorar contradiccions, si cal. I amb l’Arrufat, que és un paio que em cau bé. [Riu.]

El primer d’octubre, on era Sergi López?
—Emocionant-me molt de viure aquesta idea que havíem sentit en algunes converses: el moviment popular. El moviment popular sempre m’havia semblat una idea romàntica, lligada al zapatisme, a coses llunyanes en el temps. I mira. Jo era al meu poble, Vilanova, i vaig anar al meu col·legi electoral a defensar que es pogués votar. I sense líder, sense posar-se d’acord, sense que ningú dirigís, la gent de manera natural, intuïtiva, vam entendre que protegir les urnes, i defensar aquell referèndum, era defensar alguna cosa molt, molt, molt més gruixuda. Una cosa que té a veure amb la democràcia profunda. La pura democràcia de la gent del carrer. De gent molt diversa. Va ser enorme. Brutal. Un testimoni, un fet consumat, un gest col·lectiu d’una transcendència i enormitat que no oblidarem mai. Serà impossible.

El primer d’octubre és policia pegant? Sí, però també poble organitzant-se.
—Home, això va ser el més fort. El més gros. I el que dóna valor de tot allò què vam fer. I el que posa en relleu el perquè d’aquesta resposta tan repressiva de l’estat. Jugant jugant, l’estat s’adona que això que passava no era insignificant. No era cap botifarrada. Va ser una mostra que el poder popular, la idea popular col·lectiva, té una força que no solament és molt contundent, sinó que no hi ha res, res, res al món més legítim. Res.

I el 27 d’octubre, com el vau viure?
—Ho vam viure amb certa sorpresa. En part, baixar dels núvols i veure que les coses són més complicades que no semblen. En part, també, la idea popular, potser innocent, infantil, immadura, que el món es pot canviar a força de poder popular. Però també el vaig viure amb una certa decepció. Havíem quedat amb una cosa bastant concreta, i no s’ha fet.

Quina?
—No es van seguir els passos que els juristes internacionals ens indicaven. La gent estava disposada a tirar endavant. L’altra cosa és que els líders van tenir por (legitima, també, si voleu) d’assumir electoralment o políticament la violència que hi pogués haver. I si la violència pogués arribar a ser extrema. Sembla que va passar això, o que això va passar pel cap de Puigdemont i molta més gent. Però al carrer la gent estava disposada a defensar amb els seus cossos la idea que no hi ha res més vinculant que un primer d’octubre. No hi ha res més vinculant que un primer d’octubre. No hi ha res més vinculant que un referèndum. Legal, de fet. Va ser una expressió inaudita, sorprenent.

I ara, com ho veu Sergi López?
—Fins i tot l’estat espanyol sap que això no s’acaba aquí. Em costa molt de pensar que de cop i volta ara tornem a un estat autonòmic com si no hagués passat res. Crec que és impossible que un gruix molt important de la població, no sé si el majoritari, faci veure que no ha passat res. Que es pensin que és normal que tinguem gent a la presó. I que alguna cosa deuen haver fet. I que són delinqüents, no presos polítics. I que va ser una febrada. I que va ser un mal de cap. Cada vegada serà més clar que no hi ha alternativa. Que l’alternativa serà la tenebra. Tornar vuitanta anys enrere.

Potser tenim els polítics ben perduts. I nosaltres estem més en forma que ells!
—Sempre ho hem estat. Una altra cosa és l’honestedat del polític de dir realment i profundament que ell només és un transmissor. Que ell no mana. Que qui mana és el poble. I que ells són allà per a transmetre una cosa donada. I no que després, quan arriben els moments decisius, acabin decidint una cosa entre sis o set i prou. Passa que això s’ha d’afrontar. S’afronta, de fet.

Què voleu dir?
—La germana de Cuixart l’altre dia feia un piulet bastat senzill dient: que no sigui en va que són a la presó. Que no sigui en va que són a la presó. Aquí hi ha gent que l’han ficada a la presó, tu. Oh, diuen, que les coses poden anar malament. No. Les coses ja van malament. Ara hi van. Paios que fan rap es troben en perill, els que escriuen un poema es troben en perill. Els que fan titelles, els que fan circ. Això és un retrocés impossible. No ho podem permetre. Encara que ens enganyessin, nosaltres sí que ens vam creure que la democràcia servia per a escoltar tothom. I per a parlar de tot. Sobretot en un parlament. I d’independència també, evidentment.

Jordi Sánchez president?
—Potser serà l’únic candidat que té tots els vots necessaris. No ho sé, jo. En aquest moment tot és tactisme. Si moc aquesta peça, què passarà? Estem tots una mica perduts. Des de fora sobta que persones que s’han pogut presentar a les eleccions no puguin ser presidents. És estrany. Suposo que l’estat espanyol ens tornarà a sorprendrà negativament, amb un cop més d’antidemocràcia.

A França no us contractaran més si us comprometeu tant políticament. I amb els de la CUP!
—Em sento molt privilegiat. No he amagat mai què penso políticament. Crec, potser m’equivoco, que la meva posició a la feina no depèn d’això. I mira, sempre quedarà el teatre. A mi em sembla collonut que la gent voti què li sembli.

Vau fer una peça, Non Solum, ben subtilment polititzada. El primer d’octubre podria tenir obra?
—Text polític no vol dir de classe política. És un text de com vivim, com ens tractem a nosaltres mateixos, les dones, els diferents, els nostres cossos. El teatre que ens agrada, encara que sigui comèdia i divertit, és no sucumbir a la idea de distracció, de passar-ho bé una estona i prou. No. Volem vincular-ho, també des de l’humor, al pensament. El primer d’octubre és evident que és una inspiració que porta a reflexions profundes i interessants. No sé en quina forma, però. El pots tocar de manera tangencial, i no explícita. De fet, amb el Non Solum tot era més aviat no explícit. I parlaves de política d’ara, però el fet de no ser explícit és interessant. Expliques la mateixa història a un país on no han tingut el primer d’octubre, i també els ressona.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any