Ser ferrer no és cosa de “modernets”

Continuem la sèrie de perfils d’oficis ancestrals per a futurs possibles, professions que recullen l’herència mil·lenària i proposen alternatives per al demà. Jordi Lluch Puig (Terrassa, 1967) viu a la Terra Alta: de pintor contemporani va passar a ser artesà ferrer i forjador. Primer va establir el taller a Arnes i, l’any 2022, el va traslladar a Horta de Sant Joan. Diu que és autodidacte i que va començar picant-se els dits. Fa escultura, làmpades, rètols, reixes, portes… Diu que cap peça no és igual a una altra, perquè encara manté l’esperit d’artista. El món del ferro té futur, però assegura que al Principat ara només queda l’Escola d’Arts i Oficis de Vic, perquè a la de Tàrrega, amb catorze alumnes, els va semblar que eren pocs i van tancar.

—Per què us vau fer ferrer?
—Vaig estudiar belles arts. Sempre m’havia agradat dibuixar i la pintura. De fet, em vaig anar decantant per la pintura i a final dels vuitanta era relativament fàcil de fer exposicions. Va venir la crisi del 1993 i van tancar les galeries. Vaig pensar que m’havia d’espavilar i buscar-me la vida en una altra cosa: “Qui té ofici, té benefici.” I em vaig apuntar a un curs de soldadura. Vaig pensar que això em portaria a la forja, que era una bona manera de treure la creativitat que havia anat aprenent a la facultat.

—La pulsió creadora dels humans també es pot desenvolupar amb un ofici.
—L’ofici és la base de tot. L’artesania és l’estudi i el perfeccionament d’unes tècniques per a treballar un material i després, amb aquest coneixement, tenir la capacitat de divulgar-lo. Jo m’he dedicat a estudiar i a aprendre la manera de treballar el ferro, un altre farà això mateix amb la fusta, un altre amb l’argila o el tèxtil.

—Dieu que és important saber transmetre els coneixements?
—L’artesania és una baula més en aquesta cadena de perpetuar uns coneixements ancestrals. En el meu cas, mil·lenaris: la forja es remunta a fa 3.500 anys.

—Els artesans, a més de la pràctica, teniu aquesta feina tan bonica de la transmissió.
—Justa! A més, just quan en aquest país les arts i els oficis no són gaire valorats. No hi ha escoles de forja potents ni s’ensenya com s’hauria d’ensenyar. Quant a les escoles, moltes d’aquí han tancat. Hi ha una escola a Perpinyà impressionant. En això, al nord ens passen la mà per la cara.

—Per què?
—Hi ha aquesta obsessió de no semblar provincians que tenim els catalans. Sobretot a Barcelona. Volen ser més moderns que ningú. I tot allò que faci olor d’antic, no ho volen. Confonen les coses antigues amb les coses ràncies. I crec que és un error! L’artesania pot ser del tot contemporània! Les coses que faig no tenen res a veure amb les que es feien fa cinquanta anys, tot i que utilitzo el mateix material i les mateixes tècniques! Crec que tothom tira una mica massa cap al disseny.

—En un món tan digital i globalitzat, hi ha la necessitat de tornar a les coses manuals?
—És una llàstima, perquè s’ha perdut molt de coneixement i molt de patrimoni pel camí: de marqueteria, de fusteria estructural, de volta catalana, de moltes tècniques i oficis antics. No s’han valorat com coses que es podien fer contemporànies. Potser sí que torna l’interès per les coses materials. Crec que l’art s’ha tornat molt conceptual i tan minoritari, de fet, que molta gent té ganes de fer i veure coses belles i emocionants i no les troba en el món de l’art. L’art ara només et vol fer pensar, no és per a contemplar! Moltes vegades vas a veure instal·lacions que no entens gens i no saps si et prenen el pèl! [riu]

—Quina relació teniu amb el ferro? El coneixeu tan bé com una parella?
—Cada vegada el conec més, sí. Conec molt millor com es mou i totes les seves possibilitats. Puc dir que si em posés a ballar amb el ferro, estic segur que la gent diria: “Mira quina bona parella de ball!” Fa deu anys, ens trepitjàvem els peus. Abans, crec que em barallava una mica amb el ferro i ara ja no m’hi barallo tant. Ara l’acompanyo.

—Què us ha ensenyat, el ferro?
—El treball del ferro té 3.500 anys, no puc saber totes les maneres de treballar-lo en deu anys o quinze. Han de passar molts anys i moltes hores per a aprendre a conduir-lo, portar-lo i fer-li fer allò que vull. I encara em queda moltíssim per a aprendre! Sóc conscient que em moriré i no sabré ni una quarta part de les possibilitats de treball i plàstiques del ferro. És un material que m’agrada. S’hi poden crear moltes formes: el pots estirar, el pots caragolar, el pots arronsar, el pots tallar, el pots foradar, el pots aplanar…

—Feu majoritàriament tipografies per a rètols?
—Per edat, vaig enganxar el començament dels ordinadors. El meu germà va fer disseny gràfic. D’entrada, era un camí que vaig pensar de recórrer, em va atreure. Però després vaig veure que a mi, treballar amb ordinadors, no m’agradava. A mi m’agradava el llapis! Un amic de mon pare tenia una impremta i sempre que l’hi acompanyava i veia tots aquells tipus de fusta, flipava. Quan vaig arribar a Arnes em van començar a demanar lletres de botigues i de cases rurals. I, sense proposar-m’ho, he acabat fent rètols i lletres per a tot Catalunya. M’agrada perquè és una feina al carrer.

—Us agrada d’experimentar?
—No m’agrada copiar-me a mi mateix. Hi ha un sector de l’artesania que es dedica a fer coses en sèrie: cap problema, però a mi m’agrada complicar-me la vida. I fer que cada peça sigui diferent, única i original. Aquesta feina pot ser molt rutinària, i a vegades el cap també ho agraeix, perquè tens algun dia que no estàs gaire fi i ja va bé.

—El fet de viure entre les muntanyes de la Terra Alta ha influït en el vostre treball?
—Més que l’entorn, la qualitat de vida. Els ferrers que viuen a la ciutat estan obligats a treballar set hores o vuit i mirar la rendibilitat. Han de pagar un lloguer de 800 euros o 900 pel taller. Treballen amb clients que no coneixen de res. Aquí, el 90% dels clients els conec. Sé com es diuen. Sé on viuen. Jo, per aquest taller, pago un 15% del preu que en pagaria algú a Terrassa o a Manresa. Si un dia no vull treballar, doncs no treballo. Però si vull treballar un diumenge, treballo i no molesto ningú. O si un dia fa calor, me’n vaig al riu i em foto un banyet! Qui pot fer-ho, això, a la ciutat?

—Com és viure en un poble?
—A ciutat, si t’agrada l’ornitologia et pots relacionar només amb ornitòlegs. O gent amb les mateixes idees polítiques. En canvi, en un poble tens contacte amb gent de totes les edats i hi ha molta més diversitat.

—Heu tingut mestres?
—Vaig tenir un mestre italià que em va ensenyar que la cosa més important era estimar el ferro. També aprenc molt de les reunions i els aplecs que fem amb més ferrers. A vegades ens trobem cent ferrers i fem una escultura per al poble!

—Queden ferrers en aquests pobles?
—Cada vegada menys. Al món rural, els homes que no tenien terres es feien ferrers. Aquí a Arnes hi havia tres ferrers. Els anys seixanta, quan va arribar l’aigua corrent, molts d’ells es van dedicar a la fontaneria. Els pagesos encara tenen moltes eines de ferro. I les granges necessiten reixes i la gent necessita portes i finestres. I cada vegada n’hi ha menys!

—Feu col·laboracions amb més artesans?
—He fet una escultura juntament amb un picapedrer que és un homenatge a totes les persones de la Terra Alta que van anar a parar als camps d’extermini nazis.

—Encara hi ha ferrers a les ciutats?
—Els han expulsat de la ciutat. Els ferrers que hi havia al centre de les ciutats han acabat als polígons industrials. Si tenen la sort de ser fills de ferrers, i el seu pare ja va fer la feina de donar-se a conèixer, els fills poden recollir els fruits de son pare o son iaio. De ferrer i de serraller, sempre hi haurà feina.

—Els joves no s’acaben d’atrevir a obrir un taller?
—Ser autònom tampoc no és gaire agraït! Jo sóc autònom perquè no sabria ser una altra cosa!

—Sembla que la vostra feina és molt solitària?
—A mi m’agrada estar sol. Quan feia de pintor encara estava més aïllat. El ferro m’ha ajudat a treballar en tres dimensions. Actualment, la meva millor teràpia és fer una passejada, asseure’m en una roca amb una llibreta i dibuixar. M’agraden molt les muntanyes. La muntanya sempre m’ha fascinat: els colors, les formes. El mar no m’agrada tant. Sempre dic que tinc un parc natural al pati de casa.