Sentir-se deshabitat

Sobreposar-se. Aquest és l’objectiu –prou reeixit– de Màrius Torres en aquesta carta. Una vegada descrit l’estat físic en què el deixà el tractament per a la tuberculosi, reprèn amb voluntat i eficàcia l’escriptura epistolar amb el seu amic. El text conté reflexions de tota mena: sobre els diners, la poesia, la vellesa… I la postil·la: una crítica elegant a la pedanteria.

«Estimats Nuri i Joan: Ens diuen que la censura admet el català en correspondències familiars i sense importància. Vosaltres podeu també escriure-hi la vostra resposta.

Tinc davant meu el primer full a mig omplir d’una carta que us vaig començar fa dos mesos, dia per dia. No vaig continuar-la perquè de llavors fins fa uns dies no m’ho he passat gaire bé. Fa angúnia haver de dir sempre el mateix; aquesta vegada no ha estat res de seriós; únicament algun trastorn sense importància real, produït pel tractament que segueixo, i que vaig haver d’interrompre. Ja l’he reprès, però. El que succeí és que, magre com estava ja, amb la febrícula i el desmenjament vaig arribar em penso al límit de massa corporal compatible amb el funcionament d’un cervell adult. No m’explico d’altra manera l’especial situació en què vaig sentir-me tot aquell temps. Us ho diré amb una paraula: em sentia ‘deshabitat’. Era com si dins meu no hi hagués ningú, com si jo fos una mena de pis per llogar amb tots els balcons i persianes tancats, on fins la portera es descuidava d’entrar de tant en tant per airejar-lo i treure les teranyines. A vegades trucaven a la porta i jo patia obscurament de pensar que no hi havia ningú per anar a obrir, tot i que estava segur que el qui trucava era algú que s’equivocava de pis… Fins i tot era impotent per canalitzar les ‘rêveries’ que en aquest estat de semivigília feien presa en mi.

Afortunadament, tot això és passat. En quinze dies he fet un bell canvi, i si segueixo per aquest camí, tot anirà bé.

 […]

Estimar el diner pel diner és una de les abjeccions més repugnants en què pot caure un home. Però el benestar que permet la riquesa, que pot ser també un benestar moral per a les ànimes que no es deixin corrompre, em sembla gairebé tan desitjable com els avantatges que procuren la salut, la intel·ligència o la simpatia. Sens dubte, el que us fa dubtar no és la riquesa, sinó el seu camí, el ‘comerç’. Ah! Totes aquelles invectives contra els fabricants de fideus! Si les tingués aquí, et copiaria un fragment d’una carta teva, que recordo bé, on deies que com que totes les herbetes dels prats solen ser molt poc nutritives, i les fonts acostumen a rajar una aigüeta molt clara, un ha de buscar-se un mitjà de viure –professor de gramàtica, metge o contrabandista–, tot reservant-se l’ànima per a un ús més íntim i privat. Des del punt de vista de l’Esperit, ¿tu creus que el comerç és una ocupació gaire més envilidora que la d’ensenyar ‘Historia Patria’ als negritos de tots colors que corren per aquí? I, a fi de comptes, sempre us deixaria més lliure l’esperit (amb minúscula).

 […] 

Llegint els teus versos d’aquests últims anys he pensat en la teva idea que et caldrà arribar a la vellesa per a fer la teva obra. Potser sigui així. El cert és que els millors moments de la teva poesia tenen una qualitat de vi molt vell, i que tot tu fas pensar a vegades en un d’aquells mostos de bona raça, però que cal sacsejar ben fort de tant en tant, durant uns anys, perquè agafin a la fi el seu ‘bouquet’ particular. Jo també penso sovint en la vellesa. A vegades la veig impossible, a vegades llunyana, a vegades em sembla que ja hi sóc. Si Déu em dóna una bona vellesa, li hauré d’estar més agraït, perquè la vellesa sol ser trista pels concos. No és cert que tots plegats ens farem companyia, i passarem llargues vetlles plenes de senderi i poesia en algun Mas Blanc vora el mar? Vosaltres, no massa sovint, parlareu d’Amèrica, i la Mercè posarà cara de nena precoç i cantarà:

—Bello país ha de ser

el de América, papá.

—¿Te gustaría ir allá?

—Tendría sumo placer.

[…]

El model del meu «Retrat», com la inspiradora del petit poema dels rossinyols, és la Maria Planas. M’hauria agradat seguir per aquest camí, i fer una sèrie de retrats –exercicis de personalitzacions amb mitjans el més purament poètics que em fos possible. Vaig començar una Esperança, que no he sabut acabar. No he fet més que «Una Vella Dama», molt més banal, que després us copiaré.

Sí: Moreno Jiménez és tal volta un poeta, però considerablement massa antillà pel nostre gust. És curiós que es digui Jiménez, cognom de pura nissaga de gitanos, com sabem a Lleida; i que la seva poesia, si alguna cosa recorda, és la de J. R. Jiménez, però escrita en un estat de molta més mandra i deixament. La impressió dominant que deixen els versos que ens enviàreu és el d’una sensibilitat trista i aguda, junt amb una certa manca d”universitat’. Bé està el primitivisme, però millor si no parla de ‘reintegros’ i de ‘cosmogonia’. No deveu haver rebut uns volumets de Bernat de Ventadorn, Petrarca i Schiller que vam enviar-vos per Cap d’Any?»

[Podeu llegir el mecanoscrit de la carta ací.]

Text extret del llibre ‘Les coses tal com són‘ (de l’editorial Acontravent).

VEGEU TOTA LA SÈRIE DE CARTES PUBLICADA.