olga tubau

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El centenar de pàgines de la sentència de l’Audiència espanyola que absol Josep Lluís Trapero, Pere Soler, Cèsar Puig i Teresa Laplana dels delictes de sedició i de desobediència és un material molt inflamable. Per diverses raons, però essencialment perquè aquells fets i comportaments que Manuel Marchena i companyia desdenyaven, ridiculitzaven i aprofitaven dels Mossos durant el 20 de setembre i el primer d’octubre de 2017 per a condemnar Joaquim Forn a deu anys i mig de presó per sedició –i la resta de presos polítics– ara són la base per a justificar el comportament del cos i per a absoldre el major dels Mossos. És impressionant de comprovar què deia aquella sentència i què diu ara aquesta, que es pot convertir en més munició per a denunciar la condemna per sedició del Suprem en l’àmbit internacional.

La sentència que subscriuen els magistrats Francisco Vieira i Ramón Sáez Valcárcel té l’oposició de la tercera magistrada, Concepción Espejel, que presidia la sala. El vot particular que ha signat, de quatre-centes seixanta-una pàgines i escrit amb majúscules, ple de transcripcions literals de documents i correus electrònics, és tota una declaració d’intencions, pràcticament una declaració de guerra als seus companys magistrats. És fet amb despit, abocant pràcticament tots els arguments de l’absolució per a desmuntar-los seguint la línia argumental de la fiscalia, i fins i tot anant més enllà, dient que Trapero i Pere Soler havien d’haver estat condemnats per sedició però sense contrastar-ho amb la prova practicada a la sala. Sembla que Espejel, magistrada talismà del PP, tingués més ganes de condemnar-los que no la fiscalia.

Perquè els fiscals Pedro Rubira i Miguel Ángel Carballo van acabar el judici com aquell equip que demana l’hora a l’àrbitre perquè el partit i el calvari s’acabin d’una vegada, implorant finalment la possibilitat de condemnar els acusats per desobediència en veient la desfeta de la seva ofensiva jurídica. I Espejel passa per alt completament el valor dels testimonis de descàrrec que fan impossible de demostrar cap de les acusacions, com si la magistrada hagués fet seus els arguments dels fiscals abans d’escoltar-los i malgrat la ineficàcia absoluta dels testimonis i de les proves de càrrec que van aportar al judici. Els va fallar Daniel Baena, àlies Tàcito, i els va fallar el coronel Diego Pérez de los Cobos, que van topar amb l’advocada Olga Tubau. Això el tribunal ho va veure, i es nota en la sentència, en què tots dos guàrdies civils surten desautoritzats. A Baena pràcticament el qualifiquen de mentider, per haver dit que Trapero fou nomenat major perquè el projecte independentista tingués un suport en l’àmbit policíac; per haver dit que es va reunir en secret amb el president Puigdemont i que ell formava part del ‘comitè executiu’ del procés que s’esmentava en el cèlebre document Enfocats. ‘Aquestes tres dades no es corresponen a la realitat’, diu la sentència.

I de Pérez de los Cobos diuen els magistrats Vieira i Sáez Valcárcel que ‘la seva percepció no afegeix cap valor a la prova de càrrec’, perquè el contingut de la seva declaració com a testimoni és només una percepció personal. El coronel va ser incapaç de demostrar res d’allò que afirmava sobre Trapero, amb una voluntat obsessiva perquè fos condemnat, sobre la seva complicitat amb l’organització del referèndum i el projecte independentista. A més, hi va haver testimonis importants aportats per la defensa que el van contradir d’una manera rotunda, com Juan Antonio Puigserver, l’alt càrrec que el govern espanyol va imposar al capdavant del Departament d’Interior durant el 155.

Però allò que impressiona més de la sentència és la defensa que fa del model de policia que seguien els Mossos, prioritzant la mediació i vetllant per la proporcionalitat, l’oportunitat i la congruència, és a dir, per a limitar l’ús de la força. I això, és clar, i per més que la sentència no ho digui textualment, en oposició a la manera de procedir de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola. És un enfocament absolutament oposat al del tribunal presidit per Marchena, que en la sentència de l’octubre del 2019 utilitzava la manera d’actuar dels Mossos per a incriminar Joaquim Forn i reforçar la condemna per sedició. Vegeu d’entrada aquestes dues afirmacions. Primer, la de la sentència absolutòria de Trapero, a la pàgina 67: ‘En aquell context d’intens conflicte polític i social, l’èmfasi en els principis d’actuació policíaca no s’han d’interpretar necessàriament com una excusa, perquè era una aposta estratègia establerta en el seu marc normatiu.’ I ara la sentència del Suprem, quan diu que el conseller Forn ‘dissimulava el seu autèntic propòsit que l’actuació dels Mossos no constituís un risc per a l’objectiu delictiu dels coacusats. Es va fer veure així que la ponderació sota el principi de la proporcionalitat obligava a no utilitzar la força per a complir la decisió judicial sinó de manera absolutament exclusiva per a defensar-se d’agressions prèvies dels ciutadans als policies’.

Una esmena sorprenent a l’actuació de la policia espanyola

Els magistrats van més enllà en la sentència, i qüestionen l’ús de la força per part de la policia; la sentència del Suprem, en canvi, la justificava en tot moment i carregava la violència en els manifestants, per mirar d’argumentar el suposat alçament i la condemna per sedició. L’Audiència espanyola no qüestiona explícitament la sentència del Suprem, però sí que ho fa implícitament en molts moments, invocant fins i tot la constitució espanyola com a garant del respecte a l’exercici dels drets fonamentals, com ara els drets de reunió i d’associació: ‘Qualsevol intervenció amb l’ús de la força pot significar una ingerència en drets fonamentals que vinculen tots els poders públics (art. 53.1 i 3 de la constitució)’. I encara afegeix: ‘Per això el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha establert estàndards precisos en la seva tasca d’interpretació de l’article 11 del Conveni [Europeu dels Drets Humans sobre la llibertat de reunió i associació] per al control policíac de les protestes i la dispersió dels manifestants, fins i tot en reunions il·legals. L’organització d’una reunió sense prèvia autorització no en justifica necessàriament la dispersió.’ I tot seguit cita jurisprudència del Tribunal d’Estrasburg en aquest aspecte.

I atenció amb aquesta jurisprudència, perquè esmena ni més ni menys que una sentència de fa un parell de setmanes del TEDH condemnant Espanya per les agressions que havia rebut una ciutadana, Montserrat Laguna Guzmán, per part de la policia espanyola quan protestava en una manifestació a Valladolid contra les retallades, el 2014. Laguna Guzmán va rebre cops de porra al cap, a la cara i a la mà, mentre sostenia una pancarta quan la manifestació ja s’havia acabat i la policia dispersava grups de manifestants que continuaven protestant. Ve’t aquí una altra porta de denúncia que s’obre contra Espanya per la violència policíaca de l’1-O, i que ens la recorda en una sentència extraordinària l’Audiència espanyola.

És a dir, d’una manera que resulta sorprenent, l’Audiència espanyola en aquesta sentència enfoca el problema a partir del respecte als drets que s’exercien el 20-S i l’1-O; els drets que exercien els ciutadans, que en la sentència del Suprem eren descrits com una massa tumultuària, agressiva, sediciosa, manipulada pels polítics independentistes. ‘Per tant, no es pot retreure l’esment dels principis de l’actuació policíaca que indica la llei’, acaba dient, bo i recordant que segons la llei espanyola de cossos i forces de seguretat ‘aquests principis són els de congruència, oportunitat i proporcionalitat en la utilització dels mitjans al seu abast’. Per això diu de Trapero que ‘el cap policíac no havia de posar com a única finalitat de la seva actuació d’impedir al preu que fos el referèndum’ i que ‘l’ús de la força contra ciutadans indefensos, contra gent gran, contra famílies senceres, no podia ser en aquesta situació la solució per a imposar l’acatament a l’ordenament jurídic, per més que fos legítim’.

La sentència arriba fins i tot a impugnar un model policíac basat en l’ús de la força com a prioritat, que és el que van emprar els cossos policíacs espanyols l’1-O. En els fets provats de la sentència relatius al 20-S, no tan sols exculpa el major Trapero i la intendenta Laplana i per extensió el cos dels Mossos d’haver incentivat i afavorit una concentració tumultuosa, sinó que critica la manera de fer de la Guàrdia Civil per no haver avisat els Mossos d’Esquadra del dispositiu amb què van assaltar diverses dependències de la Generalitat aquell dia. I de no haver-ho fet tenint en compte el precedent del dia anterior, quan els Mossos van intervenir en l’escorcoll a la seu d’Unipost de Terrassa que duia a terme la Guàrdia Civil i en què hi va haver també una mobilització de protesta. És a dir, sabien que podia passar, però no van avisar en cap moment els Mossos. I aquesta referència ens convida a pensar en aquells tres patriotes espanyols en una reunió conspirativa uns quants dies abans del 20-S.

Tot plegat encén el tercer membre del tribunal, la magistrada Espejel, casada amb un guàrdia civil i condecorada amb l’Orde del Mèrit de la Guàrdia Civil. El seu vot particular és un projectil adreçat a l’alta magistratura de l’estat, on ja fa un temps que hi ha tensions importants que la sentència del cas Trapero inflamarà encara més; és un cop de puny damunt la taula, carregat de ràbia però també d’impotència, perquè el negre sobre blanc de la sentència és rotund i pot tenir conseqüències jurídiques importants. Però també és un dard enviat a la fiscalia general de l’estat, amb la voluntat d’empènyer-la a presentar recurs contra aquesta sentència absolutòria. Presentar recurs contra una absolució és una acció que ha de ser molt justificada, per exemple per una relació de fets provats d’una sentència que siguin inversemblants, que siguin manifestament equívocs, quan el text i la decisió siguin irracionals. Però la sentència és detalladíssima, molt minuciosa, i és justament el vot particular d’Espejel que sembla totalment inversemblant i construït no pas a partir de la raó sinó de l’estómac. Ho farà, tanmateix, la fiscalia? Què hi té a dir el govern espanyol de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, assetjat ara per la dreta en tots els fronts?

La sentència del cas Trapero eixampla encara més una esquerda que va obrir la del judici contra el procés. Aquella sentència, la de Marchena i companyia, era tan escandalosa que ha estat qüestió de temps que hagi començat a mostrar totes les contradiccions jurídiques fins i tot dins de l’estat espanyol. Perquè aquesta setmana el TSJC condemnava per desobediència, a una multa, els membres independentistes de la mesa del parlament del 2017, quan la presidenta d’aquella mesa, Carme Forcadell, és a la presó complint condemna d’onze anys i mig per sedició. I Trapero ha estat absolt quan el seu cap polític, Joaquim Forn, també és a la presó per sedició. L’esquerda és evident en la invenció jurídica que van començar el fiscal José Manuel Maza i els jutges Pablo Llarena i Carmen Lamela. Però fins on arribarà aquesta esquerda? Ara mateix es fa difícil de pensar que la fiscalia pugui recórrer contra una sentència com aquesta, perquè no té pràcticament cap argument. Però l’estat espanyol, l’estat profund que va moure tota la maquinària repressiva contra l’independentisme, es pot permetre que una sentència com aquesta, que qüestiona de cap a cap el model policíac amb què es va agredir els ciutadans que anaven a votar i que fins i tot el rei va beneir sigui definitiva? Perquè si l’última paraula l’hagués de tenir el Tribunal Suprem, ja ho veuríem, com acabaria la cosa.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.