L’octubre de l’any passat, el Tribunal Suprem espanyol va condemnar els presoners polítics per sedició i malversació, tot adduint que les mobilitzacions independentistes d’aquella tardor i les anteriors, i concretament la manifestació del 20 de setembre i la votació del referèndum de l’1-O, es podien considerar actes violents. Allò va quedar escrit en la sentència 459/2019. Doncs bé, el precedent que va fixar el tribunal que presidia Manuel Marchena ja va servint per a fonamentar més condemnes. Amb aquella interpretació tan restrictiva que es feia del codi penal ara es comença a castigar l’exercici de drets fonamentals, com el de reunió i manifestació. Avui la sentència de l’Audiència de Barcelona amb què es condemnen dos activistes a tres anys i mig i a un any de presó, respectivament, invoca com a fonaments de drets aquella sentència del Suprem. I es val de la definició que feia del concepte de violència i el de pau social.

El tribunal –format per José Villodre, Luis Bellestá (l’únic dels jutges que es va oposar a la concessió del primer permís penitenciari de setanta-dues hores a Jordi Cuixart) i Isabel Gallardo (que el 2009 va voler empresonar un jove perquè tenia antecedents com a insubmís al servei militar)– ha condemnat a tres anys i mig de presó Francisco Garrobo, un dels vaguistes que van participar en un tall a la ronda de Dalt de Barcelona durant la vaga general del 8 de novembre de 2017, convocada en resposta de la repressió del 155 i els empresonaments dels presos polítics. I un altre dels acusats, Moisés F., ha estat condemnat a una pena d’un any de presó. Els altres acusats han estat absolts.

En l’apartat de la sentència corresponent als fonaments de dret, els jutges indiquen què entenen ells per violència i alteració de la pau pública, de manera que els serveixi per a condemnar els dos activistes. I ho fan amb una referència explícita a la sentència contra el procés.

Diuen això: “Sobre el concepte de violència recentment el Tribunal Suprem en la seva sentència 459/2019 del 14 d’octubre ha reiterat que: ‘Tanmateix, l’existència de preceptes amb una al·lusió a mitjans executius alternatius no permet de concloure que, sempre i en tot cas, quan el legislador utilitza el terme violentament exclogui la violència compulsiva. El simple significat gramatical de l’adjectiu violent inclou en les seves diverses accepcions una referència a la violència compulsiva.'” Ací “violència compulsiva” és utilitzat com a sinònim de “violència psíquica”, és a dir, que no necessàriament causa danys materials o personals. I utilitza també la definició que fa la sentència del Suprem sobre l’alteració de la pau pública, entenent que és allò que va fer la gent que es manifestava i que anava a votar aquella tardor, per a condemnar els activistes de la vaga del 8-N. Una vaga que era precisament per a protestar contra l’empresonament preventiu dels dirigents polítics i socials.

I, d’acord amb aquesta interpretació que feia el Suprem d’allò que entén per violència, la sentència d’avui de l’Audiència de Barcelona afirma que la manifestació en què els acusats van participar anant a tallar la ronda de Dalt de Barcelona en el context d’aquella vaga general convocada per la Intersindical, era il·legítima. Ho diu així: “No es tracta del recorregut d’una manifestació pacífica, sinó d’una acció premeditada d’atemptar contra la pau pública tallant les comunicacions. Es va alterar la pau pública tallant el trànsit durant quatre hores en una de les principals vies de trànsit rodat de la ciutat de Barcelona. Ho van poder fer perquè eren un gran nombre de persones amb una actitud intimidatòria, que ni tan sols van obeir els agents dels Mossos d’Esquadra quan els van demanar que deixessin passar els vehicles. Aquests es van haver de conformar de poder negociar amb Francisco G., que es va erigir en portaveu amb la protecció i l’emparament que li donava el grup, que deixessin un carril obert per la incapacitat de controlar els manifestants.”

Diu la sentència que hi va haver violència, i que, sense la violència que van utilitzar, els vehicles haurien continuat la marxa. Per a vestir-ho amb proves, el tribunal esmenta l’aportació dels testimonis de l’acusació, la majoria agents dels Mossos d’Esquadra que hi van intervenir i que, de fet, no van considerar necessari finalment de recórrer a unitats d’ordre públic, és a dir, antiavalots. Aquests testimonis van explicar que hi havia conductors increpant, bescanvi de retrets i alguns moments de tensió; que algú havia vessat oli d’un bidó, una taca de dos metres per tres, i que una moto gairebé va relliscar.

Un motorista va dir que havia estat agredit, que havia perdut una dent, tot i que un agent no va pensar que fos pas creïble, això de la dent, perquè no va veure-hi pas sang. I un altre testimoni d’un agent va dir que la manifestació la va veure pacífica. Però, en canvi, la sentència dóna més credibilitat a la declaració del motorista i a la d’un altre agent que va veure que li mancava una dent, i que va expressar el seu malestar pel comportament dels manifestants.

Diuen aquests tres jutges que els dos acusats van actuar conjuntament en una manifestació no comunicada que va limitar el dret fonamental de lliure circulació de ciutadans. I ací veu que el dret de manifestació resta limitat i no és legítim, en bona part per l’ús de la violència, aquest concepte de la violència de Marchena i companyia escrit a la sentència del 2019. I diuen encara: “Hi va haver violència sobre les coses. Van sacsejar vehicles. No hi ha cap dubte que sacsejar cotxes és un acte de violència sobre les coses i al mateix temps és apte per a intimidar el conductor […]. La lliure circulació dels ciutadans fou segrestada pels acusats.”

Un any després, la sentència del Tribunal Suprem encara es fa servir per a condemnar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.