01.09.2026 - 21:40
És previst que el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) emeti demà la sentència sobre el cas d’Aturem el Parlament, en què quatre encausats van denunciar vulneració de drets per part de la justícia espanyola. El cas no és important tan sols pel calvari judicial que han hagut de suportar els afectats i per la persecució general del dret de protesta, sinó també perquè serà el primer pronunciament dels tribunals europeus sobre la doctrina de la violència ambiental que va servir a Manuel Marchena i al tribunal de l’1-O per a bastir la sentència contra el procés. Tanmateix, si això influirà o no en aquest altre cas continuarà essent una incògnita, oimés tenint en compte que els darrers pronunciaments d’Estrasburg sobre l’anomenada carpeta catalana han estat desfavorables a l’independentisme i, fins a cert punt, sorprenents.
La demanda a Estrasburg
La demanda d’Aturem el Parlament és al calaix del Tribunal d’Estrasburg del gener del 2024 ençà. La defensa dels encausats va assenyalar que la condemna constituïa una vulneració dels drets de llibertat d’expressió, reunió i manifestació i que havien estat víctimes d’una violació dels articles 10, 11 i 7 del conveni europeu de drets humans. El tribunal haurà de dirimir si els fets constitueixen una violació de la llibertat de reunió i expressió en el sentit en què són recollides als articles 10 i 11 del conveni i si l’equilibri establert pels tribunals espanyols entre el dret de reunió pacífica i el dret dels diputats de reunir-se al parlament s’ajusta a l’article 11, sobre la llibertat de reunió.
Els fets van passar a la manifestació del 15 de juny de 2011 davant del parlament, que volia aturar la sessió en què s’havien d’aprovar noves retallades del govern d’Artur Mas. Uns quants diputats van ser insultats i increpats quan provaven d’arribar-hi, alhora que hi havia enfrontaments entre manifestants i mossos. Alguns diputats hi van entrar escortats per la policia o, directament, van aterrar-hi en helicòpter, com el president Mas i la presidenta del parlament d’aleshores, Núria de Gispert.
Vint manifestants van ser encausats per un delicte contra les institucions estatals arran d’aquells fets i dinou van acabar essent jutjats. En un primer moment, van ser absolts per l’Audiència espanyola –amb un vot particular contrari de Fernando Grande-Marlaska, actual ministre d’Interior. Però un recurs del parlament i de la Generalitat, juntament amb la fiscalia i l’organització ultra Manos Limpias, va fer que hi intervingués el Tribunal Suprem espanyol i finalment condemnés vuit dels dinou manifestants a tres anys de presó. Més tard, el 2021, el Tribunal Constitucional espanyol (TC) va avalar la condemna del Suprem, i ara només faltava el pronunciament d’Estrasburg. Tanmateix, la pena ja ha prescrit.
La doctrina de la violència ambiental
El cas d’Aturem el Parlament va significar un precedent molt perillós per al dret de protesta. El ponent de la sentència va ser Manuel Marchena, que va establir-hi una definició vaga i oberta de la violència en una manifestació. Parlava de “clima coactiu”, “atmosfera intimidatòria”, “atmosfera de coacció”, “violència i intimidació”, “fustigació” i, fins i tot, “entorn tumultuari”. Aquests conceptes, que després es van repetir en la causa contra el procés, lliguen protesta amb violència de manera molt oberta i situen el focus de la violència en el conjunt dels manifestants en abstracte, i no pas en manifestants concrets que fan accions individuals, que és on se suposa que ha de parar atenció el dret penal.
La sentència d’Aturem el Parlament, a més, feia comparacions amb situacions històriques extremes, molt allunyades d’aquells fets, i arribava a banalitzar el feixisme amb una referència a l’incendi del Reichstag: “La història europea ofereix exemples eloqüents en què la destrucció del règim democràtic i la bogeria totalitària va començar amb un acte violent contra l’òrgan legislatiu.”
L’anomenada doctrina de la violència ambiental, aquesta capacitat d’un conjunt de persones per a exercir una violència subjectiva, no directa, ha servit per a condemnar més manifestants. Per exemple, el novembre del 2020, l’Audiència de Barcelona va condemnar a tres anys i mig i a un any de presó, respectivament, dos manifestants independentistes, una condemna que va ser revocada més tard. El tribunal va invocar la sentència contra el procés, que alhora heretava aquesta manera subjectiva d’entendre la violència en les protestes.
Pot afectar la sentència de l’1-O?
Amb tot, els demandants cerquen una condemna a Espanya per la vulneració de drets fonamentals i consideren que, d’acord amb la legislació espanyola, els fets no van ser delictius. Alhora, en cas que la sentència qüestioni la doctrina de la violència ambiental, s’obrirà la incògnita si aquest pronunciament pot afectar d’alguna manera la sentència del TEDH sobre el procés, que és pendent de publicar-se.
Darrerament els pronunciaments del TEDH relacionats amb qüestions polítiques han estat favorables a l’estat espanyol, especialment en tot allò que té a veure amb la carpeta catalana. Per una banda, ha desestimat un seguit de demandes relacionades amb l’espionatge amb Pegasus, amb la investigació del 17-A i amb el català. Per una altra, ha avalat la maniobra del TC per a impedir el debat i la votació de resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia, ha refusat la demanda de Josep Costa contra Espanya per detenció il·legal i també ha refusat la demanda de Laura Borràs i no examinarà les vulneracions de drets que denunciava. I, encara, han sorprès especialment dues sentències contundents: la que deia que Espanya no havia vulnerat els drets d’Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sànchez durant la presó preventiva i la que avalava la imposició del 25% de castellà a les aules. El 2023, a més, el tribunal va desestimar la demanda de Pablo Hasel contra Espanya i en va justificar la condemna.
L’únic cas de la carpeta catalana en què els jutges d’Estrasburg han sentenciat contra Espanya ha estat el de la filtració al diari La Razón de les dades de 33 jutges catalans. En general, per tant, sembla que aconseguir el reconeixement d’Estrasburg no és fàcil, tot i que en algunes causes la vulneració de drets ha estat assenyalada per molts juristes d’àmbits diferents. Tal com deia l’advocat Benet Salellas a VilaWeb, en algunes preses de posició el tribunal ha vingut a dir que el conveni europeu de drets humans blinda els estats, malgrat que, precisament, no parla dels drets dels estats, sinó dels drets dels ciutadans davant els estats. A la inclinació del TEDH d’aquests darrers anys cal afegir el paper de la jutgessa espanyola María Elósegui, que ha format part del comitè de tres membres del tribunal que ha refusat algunes d’aquestes demandes. De perfil molt conservador i afí al PP, sembla haver reeixit a convèncer la sala del perill del procés unes quantes vegades.
Cal veure què passa amb causes com la d’Aturem el Parlament. Encara que no es relacioni de manera directa amb el procés, no se’n podrà desconnectar del tot si la sentència qüestiona la violència ambiental. A més, sí que es vincula directament amb el dret de protesta i amb la manera com els estats proven de blindar-se en relació amb aquest dret, en plena deriva autoritària a Europa i al món.
