Sense habitatge assequible no hi ha empreses competitives

“L’habitatge s’ha convertit en un factor clau de competitivitat empresarial. Si volem que les empreses creixin, generin ocupació i siguin capaces d’atreure i retenir talent, cal incrementar l’oferta d’habitatge.” El president de Pimec, Antoni Cañete, té molt clar que “sense habitatge assequible no hi ha un mercat de treball eficient, i sense un mercat de treball eficient no hi ha empreses competitives”. La reclamació arribava durant una jornada que va reunir abans-d’ahir, a Pimec, els API de Catalunya, el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, el Gremi de Constructors d’Obres de Barcelona i Comarques i el Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Barcelona.

Els diferents camps econòmics dels participants en la reunió deixaven ben clar que la crisi de l’habitatge ha deixat de ser tan sols una emergència social i també és un problema de competitivitat per a les empreses. Per això, atesa aquesta situació, Pimec i els principals agents professionals i econòmics vinculats a l’habitatge van reclamar dimecres passat un Pacte Transversal per l’Habitatge que permeti d’augmentar l’oferta assequible, donar estabilitat a les polítiques públiques i preservar la capacitat de les empreses per a captar talent, créixer i generar ocupació.

L’acte va servir per a presentar l’informe “Habitatge, mobilitat i competitivitat de les pimes”, a càrrec del president de l’Observatori de la Pime de Catalunya i catedràtic de la UPF-BSM, Oriol Amat, que evidencia que la tensió residencial ja afecta directament el funcionament del mercat laboral i les decisions empresarials a Catalunya. “Aquest estudi il·lumina una altra cara del problema de l’habitatge, més enllà de la social, i que ha estat menys explorada, però que té una gran transcendència. Es tracta de l’impacte que les dificultats d’habitatge i de mobilitat tenen sobre la competitivitat de les empreses, i molt especialment de les pimes”, explica.

L’estudi constata que el 98% de les empreses considera que el mercat de l’habitatge de la seva zona està en tensió, cosa que dificulta la captació i la retenció de talent. En aquest context, el 63% afirma que ha tingut dificultats per a cobrir vacants, una xifra que s’eleva fins al 78% si s’hi inclouen els casos puntuals, i tres empreses de cada quatre asseguren que avui necessiten més temps que no pas fa dos anys per a incorporar nous treballadors. La manca de candidats amb el perfil requerit continua essent la principal causa de les vacants difícils. Però l’estudi mostra –i aquí rau la novetat de l’anàlisi– que l’habitatge i la mobilitat poden agreujar aquestes dificultats i reduir el nombre de candidats que poden accedir realment a un lloc de feina en condicions viables.

Precisament, la mobilitat és el canal més visible pel qual aquest problema arriba a l’empresa. Entre les empreses amb dificultats de contractació, el 56% identifica problemes relacionats amb el temps o el cost del desplaçament, la connexió amb transport públic i la compatibilitat dels horaris. En canvi, el 33% assenyala factors estrictament residencials, com ara la manca d’habitatge assequible i el cost de viure a prop del centre de treball.

Tot això afecta negativament els costs empresarials. Així, el 83% de les empreses considera que l’encariment de l’habitatge pressiona a l’alça les expectatives salarials, el 57% ja ha assumit sobrecosts relacionats amb l’habitatge o la mobilitat de la plantilla i, aproximadament, una de cada dues ha limitat, ajornat o descartat decisions de creixement per aquest problema.

Segons Amat: “La conclusió de fons de l’estudi és que l’habitatge s’ha de considerar, també, una infrastructura econòmica de primer ordre. Igual que les xarxes de transport, les infrastructures digitals o les energètiques, disposar d’un mercat residencial suficient, assequible i ben connectat és una condició necessària perquè les empreses puguin captar talent, guanyar productivitat, créixer i generar prosperitat.”

I, finalment, apunten que val la pena impulsar projectes pilot pioners –barris d’innovació, zones d’activitat amb habitatge integrat, nous models de finançament i de gestió público-privada- que permetin d’assajar solucions a escala abans de generalitzar-les. En definitiva, convertir el país en un banc de proves d’aquestes fórmules el situaria a l’avantguarda europea en la manera de connectar habitatge, feina i territori, i generaria coneixement i capacitat exportable.

Dins aquest escenari d’activar nous projectes, les organitzacions participants en la reunió van defensar la necessitat d’impulsar el Pacte Transversal per l’Habitatge, una iniciativa que vol sumar administracions, municipis, agents econòmics, professionals i entitats socials al voltant d’un full de ruta estable i compartit.

En què consisteix aquest pacte? Es concreta en un decàleg de mesures orientades a impulsar una política d’habitatge estable, coordinada i eficaç. Entre les principals propostes, hi destaquen l’aprovació d’un marc regulador estable, un increment progressiu de la inversió pública fins el 0,7% del PIB, el reforç de la col·laboració público-privada, la mobilització de sòl per a habitatge assequible i social i la simplificació dels tràmits administratius per a agilitar la promoció d’habitatge. El document també proposa de crear un òrgan estable de governança i seguiment que vetlli pel compliment dels objectius del pacte i l’avaluació periòdica dels seus resultats.

En definitiva, les organitzacions impulsores han coincidit en el fet que la crisi de l’habitatge no es podrà resoldre amb mesures parcials ni canvis normatius constants, sinó amb un acord de país estable i a llarg termini que permeti d’incrementar l’oferta, protegir les persones vulnerables i garantir unes condicions adequades per al desenvolupament econòmic.

El director d’Economia i Empresa de Pimec, Carles Mas, em comenta que l’interès dels promotors de la proposta és ampliar més la base participativa del pacte cap a uns altres col·lectius que incideixen en el problema de l’habitatge. “És sorprenent la quantitat de ramificacions de l’economia que arriba a afectar de manera directa o indirecta. Evidentment, en l’ordre laboral, el primer problema que afrontem és que no trobem perfils adequats a les necessitats, però el segon és l’habitatge i la seva derivada directa, la mobilitat. Per a la captació o retenció de talent, per exemple, és un aspecte cabdal. I mentre no es resolgui, continuarà suposant un cost elevat, sobretot per a moltes pimes, que ho acaben notant amb uns marges que, malgrat facturar més i tenir més beneficis, no milloren”, em diu.

A mi em sembla una molt bona iniciativa. La proposta que fan aquests col·lectius de diverses activitats econòmiques és un pas endavant important. Ara cal posar fil a l’agulla, eixamplar la base i desitjar que tots els agents esmentats facin els passos adequats en els seus terrenys. No tinc gaires dubtes dels privats. Sí que em costa més de confiar en què pot acabar fent la part pública, que és absolutament decisiva en tots els passos que cal fer, i la cosa més complicada, en diferents esglaons administratius.