Aquests dies hi ha molts nervis. Es nota molt en l’ambient. Crec que sobretot els causa la combinació del judici i les eleccions, per bé que tinc la sensació que això no ho explica tot.

En relació amb el judici, i aquesta rastellera irritant de mentides i mentiders, ahir Joan Ramon Resina va explicar de manera insuperable el mecanisme pervers que volen endossar-nos. De manera que, sobre això, em limitaré a recomanar que llegiu el seu article si no ho heu fet.

Quant a les eleccions, la cosa aparentment és més complicada. Un dels anacronismes de la nostra era és que la política encara va a un ritme puntuat per les eleccions cada cert nombre anys, mentre que la vida, tota, va a un ritme de minuts. El decalatge és horrible. La democràcia representativa no ha trobat la manera, o no vol trobar-la, de convertir-se en un flux continu, en una democràcia permanent, que canvie al ritme que canvien gairebé totes les coses de la vida. No. La democràcia formal continua encotillada, maldant per fer la foto del país que tenim en un minut determinat, aquell dia determinat, el de les eleccions. Sabent que pots perdre dos escons per mala sort o guanyar-los per bona sort. Després tan solament caldrà resistir la resta del temps, sense saber quina és la realitat ni voler-ho saber.

Per això tots els polítics es neguitegen tant quan arriben les eleccions. Tota la feina d’anys acaba depenent de la imatge que pots transmetre durant la campanya. I de petits detalls que fan que les coses canvien sense que pugues controlar-ho.

Però en aquest article que publiquem avui us expliquem que en realitat les eleccions no són tan volàtils com sembla. Al Principat hi ha 48 escons a les eleccions espanyoles i a tot estirar se’n mouen una dotzena. Al País Valencià n’hi ha 32, potser 6 en joc. I a les Illes, amb 8 escons pràcticament no es pot moure res. Ara, aquesta vintena d’escons que es belluguen en total als Països Catalans marcarà la diferència propagandística: entre demostrar durant quatre anys (quatre, teòricament…) que el teu partit és el més important o haver de lluitar per fer veure que allò que ha passat no és cap fracàs. I, posats a recomanar, no deixeu escapar tampoc l’article de Marta Rojals, que ens regala la seua aguda visió de cada dimarts: ‘Vox no m’amenaça més que no m’hagi amenaçat, ja, el tripartit “demòcrata” del 155.’

Torne a l’editorial: això vol dir que no es mou res en realitat? De cap manera. L’opinió pública és un oceà amb corrents profunds i corrents superficials. Els superficials són molt cridaners i vistosos, però al final els profunds són els que regulen de debò el sistema. Els superficials són més fàcils de modelar i si tens, per exemple, un estat al darrere i tota la capacitat que això implica pots crear la imatge que alguna cosa és com tu dius que és. Però per sota l’aigua el corrent profund marca i això ja no és tan fàcil de modificar.

Diumenge, per exemple, quaranta-un senadors francesos van publicar una crida, impecable, en suport de Catalunya, de la Catalunya sud. Aquesta. Reclamen al seu govern i a la Unió Europea que ature el desgavell que causa Espanya amb la violació dels drets civils i que treballe per una eixida negociada a la crisi. I ho fan amb precisió. Sabent què diuen i com ho diuen. Quaranta-un senador, de tots els partits presents a la cambra i de tot l’hexàgon.

La reacció de l’espanyolisme ha estat, de primer, riure-se’n. Típic d’ells. Preguntar quants senadors no han signat el manifest o qualificar-los d’extremistes. Llevar-hi importància. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Però al cap de poques hores el govern espanyol, visiblement alarmat, ha demanat una rectificació al ministre d’Afers Estrangers francès, menystenint com sempre la separació de poders, i l’ínclit Borrell ha organitzat una nova polèmica diplomàtica –no li podrem pagar mai els seus serveis a la causa.

Amb l’una cosa i l’altra, i amb el suport entusiàstic de Manuel Valls, Espanya ha provat de somoure les aigües superficials per a parar el cop i fer veure, al seu mercat intern, que controla la situació. Estralejar, si em permeteu el dialectalisme. Però això no altera el corrent de fons i el canvi d’actitud de la classe política francesa, com tantes altres coses que passen, és impressionant, vist amb la perspectiva de fa tan sols uns mesos.

Perquè venim d’un temps en què Espanya era simplement un estat membre de la Unió Europea i això feia que, d’entrada, tothom la consideràs un país estàndard del grup, un més. Però ens van agredir el Primer d’Octubre amb unes imatges que van fer la volta al món i van sorprendre. Van dur a la presó i a l’exili el govern del país i el seu president. Van negar la política en l’Europa del segle XX. Van parlar i parlen tothora de prohibir coses. Menystenen la justícia europea que en quatre jurisdiccions diferents els va deixar ben retratats. Reaccionen estrepitosament i sense miraments cada vegada que algú els l’ensenya. Pressionen tothom amb amenaces indignes d’un company de club. I acostumats –perquè la transició va ser això– a jugar en el límit de les aigües superficials i prou, no s’adonen de com canvia la percepció que Europa té del nostre cas, ni de què fem ni sobretot de com ho fem. Ni de com aquella visió idíl·lica d’Espanya que tenien els europeus va essent, si no ho ha estat ja, destrossada per ells mateixos.

L’octubre del 2017 no hi havia cap senador francès, ni un, que dubtàs que Espanya era una democràcia. I ara quaranta-un posen la signatura pública, sabent que això els complicarà les coses, com s’ha vist de seguida, però incapaços de resistir més temps en silenci. Potser Borrell, potser tots els Borrells, es pensen que és igual fer el pas en la direcció de denunciar el soci poderós que et pensaves que era com tu que en la de no voler veure la realitat. Però la història ensenya què això no és així i també què passa quan s’obren els ulls tancats i cauen les aparences. Un any i mig de resistència ferotge d’aquest país no ha passat desapercebut de cap manera. Cosa, i amb això tanque el cercle, que em sembla que hauria de calmar i fer reflexionar també els nostres polítics, tan obsedits ara mateix a veure qui obté un escó més o menys. Empetitits ells tots sols.