
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
Aquests dies hi ha molts nervis. Es nota molt en l’ambient. Crec que sobretot els causa la combinació del judici i les eleccions, per bé que tinc la sensació que això no ho explica tot.
En relació amb el judici, i aquesta rastellera irritant de mentides i mentiders, ahir Joan Ramon Resina va explicar de manera insuperable el mecanisme pervers que volen endossar-nos. De manera que, sobre això, em limitaré a recomanar que llegiu el seu article si no ho heu fet.
Quant a les eleccions, la cosa aparentment és més complicada. Un dels anacronismes de la nostra era és que la política encara va a un ritme puntuat per les eleccions cada cert nombre anys, mentre que la vida, tota, va a un ritme de minuts. El decalatge és horrible. La democràcia representativa no ha trobat la manera, o no vol trobar-la, de convertir-se en un flux continu, en una democràcia permanent, que canvie al ritme que canvien gairebé totes les coses de la vida. No. La democràcia formal continua encotillada, maldant per fer la foto del país que tenim en un minut determinat, aquell dia determinat, el de les eleccions. Sabent que pots perdre dos escons per mala sort o guanyar-los per bona sort. Després tan solament caldrà resistir la resta del temps, sense saber quina és la realitat ni voler-ho saber.
Per això tots els polítics es neguitegen tant quan arriben les eleccions. Tota la feina d’anys acaba depenent de la imatge que pots transmetre durant la campanya. I de petits detalls que fan que les coses canvien sense que pugues controlar-ho.
Però en aquest article que publiquem avui us expliquem que en realitat les eleccions no són tan volàtils com sembla. Al Principat hi ha 48 escons a les eleccions espanyoles i a tot estirar se’n mouen una dotzena. Al País Valencià n’hi ha 32, potser 6 en joc. I a les Illes, amb 8 escons pràcticament no es pot moure res. Ara, aquesta vintena d’escons que es belluguen en total als Països Catalans marcarà la diferència propagandística: entre demostrar durant quatre anys (quatre, teòricament…) que el teu partit és el més important o haver de lluitar per fer veure que allò que ha passat no és cap fracàs. I, posats a recomanar, no deixeu escapar tampoc l’article de Marta Rojals, que ens regala la seua aguda visió de cada dimarts: ‘Vox no m’amenaça més que no m’hagi amenaçat, ja, el tripartit “demòcrata” del 155.’
Torne a l’editorial: això vol dir que no es mou res en realitat? De cap manera. L’opinió pública és un oceà amb corrents profunds i corrents superficials. Els superficials són molt cridaners i vistosos, però al final els profunds són els que regulen de debò el sistema. Els superficials són més fàcils de modelar i si tens, per exemple, un estat al darrere i tota la capacitat que això implica pots crear la imatge que alguna cosa és com tu dius que és. Però per sota l’aigua el corrent profund marca i això ja no és tan fàcil de modificar.
Diumenge, per exemple, quaranta-un senadors francesos van publicar una crida, impecable, en suport de Catalunya, de la Catalunya sud. Aquesta. Reclamen al seu govern i a la Unió Europea que ature el desgavell que causa Espanya amb la violació dels drets civils i que treballe per una eixida negociada a la crisi. I ho fan amb precisió. Sabent què diuen i com ho diuen. Quaranta-un senador, de tots els partits presents a la cambra i de tot l’hexàgon.
La reacció de l’espanyolisme ha estat, de primer, riure-se’n. Típic d’ells. Preguntar quants senadors no han signat el manifest o qualificar-los d’extremistes. Llevar-hi importància. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Però al cap de poques hores el govern espanyol, visiblement alarmat, ha demanat una rectificació al ministre d’Afers Estrangers francès, menystenint com sempre la separació de poders, i l’ínclit Borrell ha organitzat una nova polèmica diplomàtica –no li podrem pagar mai els seus serveis a la causa.
Amb l’una cosa i l’altra, i amb el suport entusiàstic de Manuel Valls, Espanya ha provat de somoure les aigües superficials per a parar el cop i fer veure, al seu mercat intern, que controla la situació. Estralejar, si em permeteu el dialectalisme. Però això no altera el corrent de fons i el canvi d’actitud de la classe política francesa, com tantes altres coses que passen, és impressionant, vist amb la perspectiva de fa tan sols uns mesos.
Perquè venim d’un temps en què Espanya era simplement un estat membre de la Unió Europea i això feia que, d’entrada, tothom la consideràs un país estàndard del grup, un més. Però ens van agredir el Primer d’Octubre amb unes imatges que van fer la volta al món i van sorprendre. Van dur a la presó i a l’exili el govern del país i el seu president. Van negar la política en l’Europa del segle XX. Van parlar i parlen tothora de prohibir coses. Menystenen la justícia europea que en quatre jurisdiccions diferents els va deixar ben retratats. Reaccionen estrepitosament i sense miraments cada vegada que algú els l’ensenya. Pressionen tothom amb amenaces indignes d’un company de club. I acostumats –perquè la transició va ser això– a jugar en el límit de les aigües superficials i prou, no s’adonen de com canvia la percepció que Europa té del nostre cas, ni de què fem ni sobretot de com ho fem. Ni de com aquella visió idíl·lica d’Espanya que tenien els europeus va essent, si no ho ha estat ja, destrossada per ells mateixos.
L’octubre del 2017 no hi havia cap senador francès, ni un, que dubtàs que Espanya era una democràcia. I ara quaranta-un posen la signatura pública, sabent que això els complicarà les coses, com s’ha vist de seguida, però incapaços de resistir més temps en silenci. Potser Borrell, potser tots els Borrells, es pensen que és igual fer el pas en la direcció de denunciar el soci poderós que et pensaves que era com tu que en la de no voler veure la realitat. Però la història ensenya què això no és així i també què passa quan s’obren els ulls tancats i cauen les aparences. Un any i mig de resistència ferotge d’aquest país no ha passat desapercebut de cap manera. Cosa, i amb això tanque el cercle, que em sembla que hauria de calmar i fer reflexionar també els nostres polítics, tan obsedits ara mateix a veure qui obté un escó més o menys. Empetitits ells tots sols.
22 comentaris dels subscriptors

Robert Joan
25.03.2019 | 22:17
Sr Partal: per quina raó una paraula tan viva i estesa al país Valencià com “estralejar” o “destralejar”, present al Dic Ca-Va-Ba, és un dialectalisme? No havíem quedat que el futur del català passava per un desenvolupament policèntric convergent?

Josep Usó
25.03.2019 | 22:21
Probablement, a molta profunditat, van produint-se problemes econòmics (i aquests sí que són greus i urgents per a la UE) com a conseqüència de l’actitud d’Espanya. Recorde jo quan un mandatari xinès va exigir, i aconseguir, que s’inclogués en l’ordre del dia d’una reunió bilateral una comparació entre el comportament espanyol a Catalunya el 1 d’octubre del 2017 i les actuacions de la Xina al Tibet. I Espanya continua reculant directament cap a l’Antic Règim, que és el lloc on els qui manen encara s’hi troben més còmodes. Per això són importants les eleccions imminents i el mantindre’s ferms, malgrat siga amb petits gestos. Ells s’afebleixen de pressa mentre nosaltres encara resistim.

Esteve Freixa Baqué
25.03.2019 | 22:38
Sí, que 41 senadors francesos hagin signat aquest text demostra una certa evolució de la percepció francesa de la qüestió catalana. Però no esperem res d’aquest país genuïnament jacobí. La prova : avui el seu ministeri d’afers estrangers ha publicat un comunicat oficial fent costat a l’estat espanyol. I la ministre francesa dels afers europeus ha piular que ningú, per parlamentari que sigui, no té per què ficar-se en assumptes interns d’un país veí. No es pot esperar res, malauradament, d’un país que es proclama “un i indivisible”, per més República que sigui…

jaume vall
25.03.2019 | 23:30
Ara toca la notícia que és menys agradable de llegir. En el millor dels casos els presos polítics catalans es passaran uns quants anys a la presó. A l’estat espanyol li és igual una llegenda negra de més. Ja la negaran, ja pagaran els favors perquè els altres estats no s’hi fiquin.
Mentretant, homes i dones justes, cíviques, d’una generositat òptima estaran a la presó. Per a desesper dels seus amics i familiars, per a ràbia nostra, per a resignació d’una generació més.
On rau la bona notícia?

Josep Salart
25.03.2019 | 23:37
Si el senyor Robert Joan te raó, l’editorial que ho manifesti.
Dit això, crec que els senadors francesos no els faran callar així com així. Contrariament Europa anirà cada vegada pitxor i no es podrà parar el tren.
Aquí no es tracta de no despertar la Catalunya Nord o la Bretanya o Córcega, es tracta de que els senadors són la veu del poble, de la República francesa. Per tant estan parlant en nom del poble. No sé si a Franca hauràn de prefuntara l’Alfonso Guerra si Montesquieu es viu o no ha existit mai. Ho veurem…

Vicent Partal
26.03.2019 | 00:12
Resposta a Robert Joan: La paraula ‘dialectalisme’ només volia ser una figura literària. Res més.

Lluís Paloma
26.03.2019 | 00:32
Si volem treure els presos de la presó, l’única manera és declarar la República Catalana. I això és el que al carrer tenim molt clar, però la classe política no.
D’altra banda,més evident que Espanya aguanta perquè a dalt de tot de la Unió hi mana qui hi mana. I a les cancelleries europees n’estan farts. Dels dos.
Sobre França, el govern Macron faria bé de no gallejar: tot el tema de les Armilles Grogues no ha sortit per casualitat. Resumim la teoria:
Els estats centralistes tenen com a única finalitat la seva perpetuació. Els seus mitjans inclouen una llengua única, una gran capital que funciona com a Km. 0 del seu país, i una ideologia d’estat. I la seva acció de govern s’enfronta sempre a les necessitats dels seus governats.

Ramon Pujol
26.03.2019 | 06:59
Sr. Robert, Sr. Partal, us agraeixo moltissim la utilització que feu dels mots valencians. Fa molt de temps i això sé que no agrada massa que dic que la forma valenciana d’utilitzar la meva parla estimada es molt més rica, clara i senzilla. Les vocals neutres només mareigen malgrat que respecto totes les formes i que de fet és la meva. Jo, nascut a Cornellà de Llobregat no sé utilitzar-ne un altra però m’emmirallo amb la vostra, la del Pais Valencià. Ho sento per aquells catalanets de la zona oriental que es pensen que la seva forma és la autèntica. Amunt!
I canviant de tema. Clama al cel la nostra revolució, a la catalana, com diu en Tardà. És tant evident la nostra demanda que les manques sorgides a partir del segle XVII a Europa envers la constitució dels estats i el greuge cap a la nació catalana només es poden arreglar mitjançant un reconeixement del error. Ni un pas enrere. Fermesa, persistència i democràcia. Lliures fins a la VICTORIA.

LLUÍS CASTILLO
26.03.2019 | 07:07
Al Director i a Robert Joan, no sabia que fos un dialectisme! Sóc de Barcelona i de Sants, i “ets un destraler” és quelcom que faig servir des de ben petit. Salut.

Carlos Rodriguez
26.03.2019 | 08:07
Estem recolçant Primaries com opció política i estem fent passos per acabar amb aquest decalaig temporal entre realitat i calendaris: farem una fiscalització constant del programa que hem votat, i la seva implementació, i quan aparegui alguna questió important votarem. Estem desenvolupant les eines informátiques per fer-ho possible.

Pep Agulló
26.03.2019 | 09:16
DETECTANT CORRENTS
Molts tenim la sensació que el temps d’eleccions espanyoles és una cita malaguanyada que ens distreu del nostre objectiu. No és pas fer país (república), sinó que és entrar en el partidisme i l’abstencionisme del politiqueig espanyol, saben que pot tenir repercussió en la nostra lluita. I com se sap, quan s’alimenta el partidisme, la confrontació afebleix la unitat, ens complica la fermesa del bloc on estem tots oprimits i ens fa més vulnerables.
A banda, la democràcia representativa l’hauríem de poder exercir des del “clic” a casa i cada setmana.
Cal puntualitzar. Vicent ens parla d’opinió pública que no és precisament les opinions fetes públiques pels ciutadans. Avui el poder d’opinió pública la tenen els mitjans, donant veu a unes determinades opinions i no a unes altres. Altrament, també actuen, creant realitats inexistents. Així podríem arribar a una consideració epistemològica. No hi ha opinió pública perquè els ciutadans no estan ben informats o més aviat desinformats per poder opinar amb coneixement de causa. El mite de l’opinió pública té molt trellat. Potser és la menys pública de les opinions…Entenc que Vicent es refereix a l’opinió dels ciutadans que de vegades s’explicita i d’altres són corrents internes poderoses que donen les sorpreses electorals. Per avui prou…
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Agnès Buscart
26.03.2019 | 09:23
La complexitat dels moments que vivim no ens pot fer perdre l’amplitud de mires per continuar en l’objectiu clar i català. Difícil i necessari.
Gràcies Vicent per ser-ne participant constant, sense defallir.
Endavant República.
LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

joan rovira
26.03.2019 | 09:32
Els governs dels estats són valedors d’un relat que les institucions subordinades, del mateix estat fins a l’acadèmia passant pels mitjans, tendeixen a convertir en “història oficial”, però de cap manera és la història real!
El poble català estem aprenent a distingir el “relat oficial” de la “història real”. I, no ho fem sols, tal com es posa en relleu amb l’assumpte dels senadors francesos o tantes altres veus que denuncien l’abús de poder de l’estat espanyol envers els representants de la nació catalana.
Sens dubte, el cas de l’estat espanyol és un cas extrem de menysteniment, manipulació i intent de convertir la mentida en relat oficial de manera sostinguda i permanent, tal com explicava el professor Resina, per amb el pas dels anys i l’ajuda interior i internacional convertir-la en la història oficial. Afortunadament, els temps han canviat i és l’hora que el relat quotidià de les persones lliures dels pobles lliures, democràtics i civilitzats, esdevingui història real.
En aquest sentit, sóc partidari de no només parlar del que ens fan els d’allà sinó d’estrènyer els d’aquí; doncs, deixa molt a desitjar la política catalana i afegint-me al subscriptor Carlos Rodriguez vull referir-me a la importància de les Primàries i el seu potencial de renovació democràtic dels partits a la nació catalana. Us deixo amb l’article d’Enric Vila:
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-groguis-primaries_368212_102.html

Jaume Riu
26.03.2019 | 09:33
Molt bona imatge de l’opinió pública vista com a oceà amb corrents superficials ben visibles i corrents profunds que no es veuen però són la força que porta els canvis.
Vicent, comparteixo aquesta visió positiva i tanmateix ho recomano, per valorar la part favorable les fets que només ensenyen els aspectes negatius. Potser 41 senadors francesos són pocs (12% diuen) però fa dos anys no n’hi havia cap!!!

Albert Miret
26.03.2019 | 09:39
Albert Miret26.03.2019 | 08:37
Ahir, l’únic tros que vaig veure de la massacre judicial va ser un que davant de les preguntes dels advocats defensors als seus protegits guàrdies civils, els fiscals i advocats acusadors no paraven de fer riallades sense cap mena de vergonya. El jutge principal de la mesa reia pels descosits mentre prohibia continuar les preguntes gairebé arribant a dir que si preguntaven més, al final el guàrdia civil diria el que li havien dit que no digués. Això és el que Espanya fa sempre: Davant d’un perill, prohibir. Davant d’una cosa que no s’entén, riure exageradament. Davant de la justícia, el menyspreu, i davant la superioritat intel·lectual, la mala educació.
És evident que el manifest dels senadors francesos els fa mal, com el dels belgues, com el dels islandesos, com el dels anglesos, etc., etc., molt de mal, perquè ja s’està transformant en costum que cada setmana s’escapi al triumvirat alcoholitzat de la Unió Europea un manifest o l’altre de països que teòricament haurien d’obeir els seus mètodes contra-democràtics i que en lloc d’això cada dia passen més d’ells i exclamen a crits que ja no pensen seguir tolerant l’ultra feixisme espanyol. És evident que els països demòcrates europeus no se senten representats per aquell niu d’escorpins Per apagar els focs constants hi envien a l’hidrofòbic Borrell a comprar voluntats a uns preus desorbitats. Però no passa res. Es paguen amb més deute d’aquell ja tan exagerat que qualsevol dia se’ls exigirà que comencin a pagar per no arrossegar tota la Unió Europea al precipici de la bancarrota. Espanya s’està desfent i els espanyols no se n’adonen, però els europeus sí.

JOAN CRUSET
26.03.2019 | 10:43
MOVEU LES ALES DE LA VOSTRA PAPALLONA
Contacte-u amb amics i coneguts estrangers, i els hi demaneu que sempre que pugin publiquin a la xarxa missatges amb el seu rebuig al “apartheid” Espanyol VS Catalunya.
NO TOURISM SPAIN (political prisoners)
SI TOURISM CATALUNYA (democracy europe)
A veure si el lleu aleteig, comença a fer bufar la tramuntana.

FEDERICO ALEJANDRO PUJOLA
26.03.2019 | 11:08
Es una gran veritat que ara els francesos tenen un millor coneixement de com és Espanya que al voltant de l’any 1928, en què vaig néixer a París. Llavors els francesos encara insultaven els alemanys dient-los ‘sale boche’, on ‘sale’, que es tradueix per ‘brut’, suggeria més aviat una brutícia intel·lectual i moral, i la paraula ‘boche’ volia dir que els alemanys tenien el cap de fusta. – A France, aleshores, era freqüent l’afirmació: ‘L’Afrique commence aux Pyrénées’, que no és necessari comentar. Un dia, la meva mare Maria Mas Fort, de Sant Feliu de Guixols, estava reunida amb un grup de dames franceses. Una d’elles li va dir: “Senyora Pujulà, ens ha dit que vostè i la seva família passaran uns dies a Barcelona. Deu ser molt molest, molt empipador entrar a Espanya?” “No; per què?” “Perquè vostè s’haurà de vestir com les espanyoles.” – La bona senyora creia que les dones havien de vestir-se amb el ‘traje de luces” de les sevillanes quan entraven al país! – La mare, amb el seu humor d’empordanesa respongué: “Ja té raó! Si! És molt molest. I això no és res: no m’hauré d’oblidar de la daga!” “La daga? Per què?” “Perquè les dones no poden anar pel carrer sense portar una daga a la lligacama!”. I com que no hi havia cap senyor present, la mare s’aixecà la faldilla i mostrà l’indret on portaria la daga. – Estic segur que si els francesos no estiguessin actualment aclaparats de problemes de tota mena intervindrien molt més prop de l’Estat espanyol.
Frederic Pujolà i Mas

Alexandre Pineda
26.03.2019 | 11:24
Comença a moure’s poquet a poquet, el jacobinisme francès, el cruel sistema de dominació, despersonalització a les nacions subjugades per el imperialisme creador del barbarisme del jacobinisme, copiat curosament per Espanya,. i executat amb la perícia que sap usar la criminalitat sanguinària ,del Reino, amb la inquisició el bel·licisme constant contra Catalunya i Confederació, guerres, cops d’estat dictadures, bombardeigs assassinats col·lectius i individuals tot executat amb un rigor a satisfacció dels botxins, Ho acabarem per el bé del poble català, i s’estendrà als pobles espanyols que per exemple el Pre3sident Companys reclamant la Federació de tots el pobles d’Espanya el 6 d’octubre 1934, en la proclamació de la República catalana, però un molt cultivat odi ancestral, van infamar-lo amb “cabecilla separatista” per assassinar-lo en una farsa judicial execrable, adjectiu pejoratiu que han adoptat com a gran arma per les castes del reialme i la tropa sicària per els amos de la propietat privada dita Espanya, La catalanofòbia un altre puntal, l’insult ara l’adjudiquen , amb pur odi de racisme extrem contra els presos i preses polítiques que ara suporten una altra GRAN FARSE JUDICIAL, amb els botxins amb toga de jutge, insult que la RAE., amaga em el Diccionari, pet cinisme obscè. Només cal acabar la feixuca tasca d’alliberament social i nacional de Catalunya per el bé del poble i com a exemple dels primers que ens segueixen per assolir el projecte esmentat del President Companys.

JORDI BALBASTRE
26.03.2019 | 15:08
Molt d’acord amb l’editorial.
Per altra banda m’entristeixen profundament les matusseres mentides que sentim de boca de destralers servidors de la llei. Mentides, si, perquè jo hi era hi ho vaig viure, com tants milers i milers de ciutadans.
Deien que seria un judici fake, ja vorem en quina cosa acabarà, hi ha mala peça al teler.

Roser Caminals
26.03.2019 | 15:22
És significatiu que del país centralista per excel.lència hagi sortit aquest manifest signat per 41 senadors, encara que siguin minoria. És una taca d’oli que es va estenent de mica en mica. I és important que ja no siguin sols Bèlgica, Escòcia o Suïssa, tots amb tradicions federals o independentistes, els que es mostrin solidaris.
La política catalana ha desfermat la crisi espanyola més greu de les últimes dècades i potser té la capacitat de fer el mateix a Europa.

Lluïsa Miret
26.03.2019 | 17:35
Escoltar i veure aquest judici ,encara que és molt dolorós i bèstia, fa que cada vegada més gent s’adoni de la gran mentida i del fals relat que han inventat i que intenten demostrar, i això és positiu. Per altra banda cada dia augmenta i es fan més diàfans les diferents competències professionals dels acusadors i dels defensors.

Josep Pasqual Gil
26.03.2019 | 18:42
Els estats, especialment els jacobins, poden voler-nos imposar la seva visió acotada i privativa de qui té un cortijo. Però si ja va dir el filòsof que res del que és humà m’és aliè, com a ciutadà d’EU crec, com els 41 francesos, que res del que passa a Europa m’és extern. El que més costa és arrencar i si en dos anys els hem vist passar de 0 a 41, de tres-cents i escaig, la cosa va bé.
S'ha afegit la noticia a Favorits