Els nens desapareguts de la riuada del Vallès, seixanta anys després

Algunes famílies continuen cercant els fills perduts i la veritat, tal com recull el documentari que estrenarà demà el 'Sense Ficció' de TV3

VilaWeb
Fotografia del barri d'Ègara, uns dels més afectats de la ciutat.
Pol Baraza Curtichs
18.09.2022 - 21:40
Actualització: 19.09.2022 - 08:49

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

25 de setembre de 1962, Terrassa. La ciutat és industrial, com la majoria del Vallès Occidental. En els darrers anys, la població ha augmentat molt a causa de l’arribada d’immigrants d’arreu de l’estat espanyol. Les famílies se les han empescades com han pogut per a construir-hi habitatges. Molts són a prop dels rius i rieres. Ningú no els ho ha impedit. Les condicions eren molt dolentes i no hi havia cap mena de planificació urbanística. La gent, per tant, acabava vivint en zones no urbanitzables. Fa temps que el país viu una forta sequera. Però, de cop i volta, aquell dia al vespre, cauen més de dos-cents litres en menys de tres hores i tot es capgira. La Manuela és a casa, al barri d’Ègara, amb els seus dos fills, l’Ángel i l’Antonio, de sis anys i tres, respectivament, i el seu pare, que els ha vingut a visitar. El seu home és a la fàbrica.

A causa de la pluja, els rius Llobregat i Besòs i els seus afluents es desborden i arrasen tot allò que troben pel camí. Els danys materials són immensos. Els humans, també. Les aigües torrencials arriben a Terrassa i s’emporten les cases. La Manuela aconsegueix de salvar-se, però no sobreviuen el seu pare, que és localitzat a Rubí, i el seu fill Ángel, que és identificat uns quants dies després entre els cadàvers. De qui no van saber mai res és de l’Antonio. Va desaparèixer, i encara no l’han trobat. El seu nom figura al llistat del miler de desapareguts o morts a causa de la riuada. És difícil de precisar el nombre real de víctimes perquè molts cadàvers van acabar a la mar.

Seixanta anys després, les famílies dels desapareguts continuen cercant-los i denuncien que hi ha hagut una manca de responsabilitat i de justícia. El programa Sense Ficció de TV3 ha elaborat un documentari, amb el títol Els nens de la riuada, que aborda la catàstrofe i s’estrenarà dimarts, 20 de setembre, a les 22.05. Sota la direcció de la investigadora Esther Lázaro Sanz, el film exposa les preguntes sense resposta i se centra en la gestió dels nens que es van separar o van perdre la família, si hi va haver adopcions irregulars i el rol de l’administració.

Els nens desapareguts, una de les incògnites més grans

Ana María Martínez és la filla mitjana de la Manuela. Amb les seves dues germanes, fa anys que busquen l’Antonio. Quan són grans, prenen consciència i s’interessen per la qüestió. Visiten l’arxiu municipal de Terrassa força vegades, i veuen uns documents que les deixen perplexes. Són cartes de gent d’arreu de l’estat espanyol que s’ha interessat a adoptar nens de la riuada del 1962. Primer, es pensaven que l’Antonio havia estat arrossegat per l’aigua, però ara s’ha obert una nova finestra: “Aleshores comencem a veure que potser no és mort, sinó que hi ha alguna cosa més.”

A la feina, li va comentar a una companya, Susana Escalera, i heus ací una coincidència: el pare de Martínez tornava sovint de la fàbrica amb l’Antonio, l’avi d’Escalera, que fou un dels qui es van mobilitzar per ajudar les famílies damnificades. De fet, Escalera n’ha sentit a parlar d’ençà de ben petita, de la riuada. Per tot plegat, Martínez i les seves germanes van crear el 2017 l’Associació de Nens Desapareguts de la Riuada del 1962. “Vaig créixer amb aquesta història. La inquietud sempre m’ha acompanyat, i va ser impossible no implicar-m’hi. En conèixer la tragèdia, no podia quedar-me al marge”, explica Escalera, que n’és la secretària. Es dediquen, entre més funcions, a fer recerca, a divulgar el cas i a acompanyar les famílies.

Martínez i Escalera, en una conversa amb VilaWeb, denuncien que una de les incògnites més grans és com van gestionar els nens. “Seria una casualitat que tots els desapareguts s’haguessin mort. És impossible. Si hi havia nens sense pares, el més lògic era registrar-los, com es fa amb els cadàvers sense identificar. Però l’administració no va fer res”, comenta Martínez. Ans al contrari. El règim franquista procurà en tot moment que el desastre no li danyés la imatge.

L’escàndol arriba quan es té constància de les moltes peticions d’adopció a nens orfes, algunes fins i tot poques hores després del desastre. Tenen clar que no s’ha explicat tota la veritat, i que hi ha gent que resta callada per interessos. “Cap administració, tot i la constància de les cartes, no ha fet res. Hi ha tant de silenci… Ara mateix, les víctimes principals són els familiars dels desapareguts. Molts pares no han pogut tancar el dol. Ara, i si alguns nens van sobreviure i després els van adoptar?”, es demana Escalera.

D’errors, n’hi ha un bon grapat. A part de la manca de transparència en les adopcions, no comprenen com l’ajuntament d’aleshores permetia d’edificar prop de les rieres. “S’hauria d’haver impedit. La catàstrofe hauria tingut menys impacte. No hi va haver una bona gestió, va ser nefasta. Aquesta responsabilitat no ha estat mai reconeguda”, diu Escalera. Lamenten, a més, que l’administració va ajudar poc les famílies després del desastre. Segons que es relata al documentari, sort n’hi va haver de la solidaritat ciutadana, atès que els primers a rebre els ajuts van ser les indústries i el sector immobiliari. Critiquen que l’ajuntament tampoc no hagi fet cap acte oficial per a explicar amb pèls i senyals què va passar, basant-se en la documentació de què es disposa. “Cap administració no s’ha fet responsable de la pèrdua de les vides humanes. Ni la gent d’aleshores, ni els ajuntaments democràtics d’ara”, lamenta Martínez, i Escalera matisa que les crítiques no van dirigides a cap color polític.

Que la història no s’oblidi

“Volem continuar treballant en la recerca dels nens, recordar les víctimes. No ens rendirem”, emfatitza Escalera. Ara mateix, una de les tasques més significatives que duu a terme l’associació és l’acompanyament de famílies a l’arxiu –destaquen que la col·laboració amb el personal és molt estreta– per veure l’expedient judicial, on hi ha un recull de fotografies dels cadàvers. “D’aquesta manera, les famílies els poden acomiadar”, explica Martínez. L’altra feina se centra a identificar-los per mitjà de fotografies que envien les famílies. Seixanta anys després, hi ha gent que es demana per què l’associació en continua parlant. “Per a qui va perdre-hi els familiars, és molt important. Les ferides són molt obertes, encara”, conclou Martínez.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes