24.03.2023 - 19:40
“El sistema bancari suís és molt resilient i robust.” No és un acudit. Ho deia ahir el president del Banc Nacional de Suïssa (BNS), Thomas Jordan, en la conferència de premsa, després d’haver decidit d’apujar els tipus d’interès. Imagino que els periodistes es devien quedar garratibats quan van sentir-ho, després del daltabaix que el cap de setmana passat es va viure al país helvètic i que va acabar amb l’accidentada compra de Credit Suisse pel seu competidor, la UBS. I, ves per on, a Suïssa avui hi ha un monopoli en l’anomenada banca universal. Un monstre més dels que “són massa grossos per a caure” (too big to fail).
Suposo que el senyor Jordan es va sentir obligat a dir el que va dir, però de segur que els tenidors de bons convertibles contingents (anomenats en argot “cocos”), que van veure com perdien 17.000 milions de dòlars, no li ho perdonaran. I menys, havent vist com els accionistes, que ho haurien d’haver perdut tot, s’hi deixaven molts diners però acabaven amb un canvi per accions de la UBS. Aquesta actuació del BNS ha portat un nerviosisme addicional, ja que ha trencat les regles del joc, segons les quals el màxim risc d’una empresa el tenen els accionistes i no els obligacionistes. I, tot sigui dit, Credit Suisse i UBS són sota la lupa del Departament de Justícia dels EUA per haver prestat, suposadament, ajut a alguns oligarques russos per a evadir sancions, segons que va informar ahir Bloomberg News.
El cas és que acabem una setmana atapeïda, com poques, de moviments en el sector financer. Pensem amb la pujada de tipus de la Reserva Federal americana, que, després de l’ensurt del Silicon Valley Bank (SVB), va haver de canviar a correcuita els seus plantejaments. De voler pujar mig punt el tipus de referència, inicialment, es va quedar només en un quart i canviant el pronòstic de futur sobre més pujades. Finalment, la jaculatòria del president de la Fed, Jerome Powell, sobre la necessitat d’augmentar encara més els tipus, es va “suavitzar” i va passar del “potser caldran augments continuats” de fa pocs dies, a un “podria caldre un enduriment addicional” més indeterminat. Amb el canvi de tarannà, els analistes ja fan cabòries sobre si només queda una sola pujada addicional enguany. Ja ho veurem.
I, per cert, Powell va fer com el seu col·lega suís: va minimitzar els problemes i va dir que eren “aïllats” i que afectaven un petit grapat de bancs. “El pla de finançament posat en marxa garanteix una gran liquiditat i es farà un seguiment de la situació.” Però tot i això, la bona acollida immediata dels mercats d’aquestes paraules es va veure enfosquida per una intervenció de la secretària del Tresor, Janet Yellen, que va dir que el govern nord-americà no tenia pas previst d’assegurar tots els dipòsits de la banca, si més no, de manera unilateral sense l’aprovació del congrés. Això va tornar a esverar els inversors i Yellen s’ha vist obligada a matisar-ho: “Si cal, prendrem mesures per a protegir els dipòsits”, ha dit ara, però de manera poc convincent. En realitat, no pot assegurar el que volen els clients bancaris, una garantia del 100% i per a tots.
Finalment, el Banc d’Anglaterra ha completat la setmana de pujades de tipus amb una alça de 25 punts bàsics per a les seves operacions, i ja ha sumat onze reunions consecutives d’increments en el preu del diner. La decisió, adoptada ahir, significa que les taxes passen a situar-se al 4,25%, el nivell més alt d’ençà de la tardor del 2008. Aquí, el Banc d’Anglaterra no ha parlat de la situació bancària, sinó tan sols de dominar la inflació.
Queda ben clar que el BCE queda enmig de la tempesta, havent fet una forta pujada (0,50%) la setmana passada, després de la crisi del SVB però abans de la de Credit Suisse. Això ha obligat el supervisor a dir alguna cosa. Segons la presidenta del BCE, Christine Lagarde, “atesa aquesta situació de volatilitat econòmica ara cal garantir l’estabilitat”. Dimarts passat, a Frankfurt, assegurava, amb una frase enigmàtica, que “amb l’elevada incertesa, encara és més important que el ritme dels moviments dels tipus d’interès depengui de les dades”. “Això significa, ex ante, que ni estem compromesos a pujar més ni hem acabat els increments dels tipus d’interès”. És a dir, ni sí, ni no. Ja ho veurem. Això sí, va manifestar que el sector bancari europeu és resistent, amb posicions sòlides de capital i liquiditat, però que el BCE no descarta cap hipòtesi. I avui, davant els dirigents europeus, s’ha manifestat en els mateixos termes.
Però, per arrodonir la setmana, aquest matí ha començat una forta davallada en les accions del Deutsche Bank. Les assegurances d’impagament (Credit Default Swaps, CDS) del banc alemany van començar a pujar amb força dijous a la nit, cosa que ha ocasionat fortes pèrdues a la borsa i ha arrossegat tot el sectorial bancari europeu. Molts analistes creuen que el Deutsche Bank es pot convertir en el següent focus d’atenció del mercat, després de la venda forçada de Credit Suisse a UBS. Tot i que el banc germànic ha provat de sanejar el seu balanç els últims anys, la veritat és que sempre ha estat considerat un banc feble dins el sistema financer de la zona euro. El canceller, Olaf Scholz, ha sortit ràpidament a declarar que no hi havia “cap motiu per a preocupar-se pel Deutsche Bank”, i ha subratllat que “el banc és molt rendible” i que “ha modernitzat radicalment el seu model de negoci”. Molts analistes s’han demanat si el cap de govern alemany era la persona adient per a parlar-ne, en lloc del president del Bundesbank. És una qüestió d’estat?, es preguntaven. Però, de moment, ha funcionat.
De totes maneres, el nerviosisme dels inversors sobre l’entitat ha disparat de manera sobtada els CDS del Deutsche Bank. Els CDS són derivats financers que permeten de cobrir el risc d’impagament d’un actiu financer i són considerats un indicador fiable de la solvència d’una empresa. Si feu memòria, recordareu que van ser els principals protagonistes de la gran crisi financera. Tothom parlava dels CDS i, en molts casos, sense saber ben bé què eren. Sense aprofundir-hi, diguem que són unes pòlisses –d’un tercer agent– per a assegurar que es cobrarà un determinat actiu financer del banc. I resulta que avui s’han enfilat de preu, la qual cosa vol dir que baixa la confiança en la solvència de l’entitat. I aquí entrem en el terreny de l’enginyeria financera, que tants disgustos va donar en l’anterior crisi, atès que els CDS tenen més recorregut. Deixem-ho aquí i esperem que no sigui ara el cas, perquè cal pensar que en aquests anys devem haver après alguna cosa.
Finalment, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ha defensat la solidesa de la banca de l’estat espanyol respecte de les posicions de capital i liquiditat, tot just després d’un cap de setmana marcat pel col·lapse de Credit Suisse. “El sector bancari espanyol és resistent i compta amb posicions sòlides de capital i liquiditat. De fet, a causa del model de negoci de banca comercial orientat al client a la menuda, que és majoritari al nostre sistema financer, el sector bancari espanyol ha mostrat uns resultats notables aquest darrer any”, ha subratllat. En això té raó. El model del SVB era tot el contrari. Tenia clients amb dipòsits molt grans que no podien estar assegurats pel fons de garantia–-té un límit de 250.000 dòlars per compte– i concentrats en un sector concret, el tecnològic.
Però qui ha insistit més en la seguretat de la banca espanyola ha estat el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, que dimecres va descartar que les turbulències financeres ocasionades per les fallides dels EUA i el rescat a Suïssa tinguessin “repercussions posteriors” en la banca espanyola. Ho va comentar en una trobada amb periodistes amb motiu de la junta general d’accionistes, que es va fer a Alacant. Segons Oliu, la banca espanyola i la banca europea “no tenen raons de fons per a témer res” d’aquestes turbulències financeres, perquè la situació de les entitats no té “res a veure” en termes de solvència i de riscs amb les del 2008 i el 2012. “No té gens de sentit pensar en cap repercussió posterior –d’aquesta tempesta financera– per a la banca espanyola”, va afegir.
Però la realitat és que la confiança dels inversors dista una mica d’aquestes paraules. Avui, el Sabadell s’ha deixat un 4,3%, i d’ençà del 7 de març, un 27%. El BBVA, avui, un 4,5% i un 18% en aquests mateixos dies. CaixaBank, un 3% i un 15%, respectivament… No són bons dies per a la banca. A Alemanya, el banc protagonista del dia ha acabat tancant amb una pèrdua del 8,5%, però havia arribat a baixar fins a un 15%. Les paraules de Scholz l’han frenat.
En definitiva, si ens fixem en les declaracions de les autoritats i els banquers, totes tenen un denominador comú. “No passa res que no sigui controlable”, vénen a dir. O “a nosaltres no ens afectarà perquè ho fem molt bé”. No dubto que sigui així, i, a més, és el que els toca dir. Però no es pot oblidar un fet clau, que tot depèn de la confiança dels inversors i, en darrera instància, dels dipositants. Per això les autoritats llancen missatges positius. Miren, tant com poden, de retornar la confiança a analistes i clients. Però això, enmig de l’estat de nervis actual, no és una tasca gens fàcil.
