Secrets andorrans per a guanyar eleccions

Imaginem que hi ha una editorial andorrana que publica una novel·la que defineix com “un thriller polític sobre ambició, poder i traïció, amb una dosi d’amor en un país petit on la veritat pot ser més perillosa que la mentida” i que la publica el mes de març del 2026, una mica abans de Sant Jordi i tot just un any abans de les pròximes eleccions al país. Imaginem que a més a més l’autora és una persona prou coneguda per haver treballat a la RTVA (la televisió andorrana) com a lingüista i que ara és la directora de l’Agència de Notícies d’Andorra. Deu ser bastant inevitable que tothom llegeixi aquesta novel·la com una novel·la en clau i provi d’identificar a la desesperada qui són els protagonistes d’aquest llibre, oi? Doncs això és més o menys el que va passar amb Coca masegada, de la Maria Cucurull (1983), publicada per Llamps i Trons fa uns mesos. Una novel·la que podem qualificar de negra, tot i que no hi ha morts, i que ha obtingut un bon ressò a Andorra. A més a més de parlar de l’obra, ens permet de fer un petit repàs per la novel·la negra andorrana.

Coca masegada, a més a més, és una novel·la editada per Llamps i Trons, un segell del grup Culturàlia que fa pensar també en l’eclosió de noves editorials andorranes en la darrera dècada. Això en fa impossible la lectura més enllà de les terres andorranes? Ni molt manco. Tots ens hem hagut d’empassar una quantitat notable de novel·les d’uns altres espais geogràfics i, en aquest cas, si algú després de la lectura vol passejar-se pels seus escenaris, no haurà d’afrontar grans complicacions logístiques. Entendre el funcionament de comuns, parròquies i govern ja és una mica més complex, però el que és important és escatir el contingut del llibre: què passa quan una informació delicada arriba a mans d’un periodista i què estem disposats a fer tots per mantenir el poder o ocupar-lo, si és el cas.

I és que en Pere Capdevila, periodista de la RTVA, rep una carpeta negra amb informació que compromet el govern. N’hi ha de tota mena: de l’àmbit personal i públic, com per exemple possibles casos de corrupció. En Pere és un periodista amb força principis i ètica i decideix que els afers personals –més o menys tèrbols, amb afeccions sexuals o d’addiccions de membres del govern, i més– són això, personals. Els altres, els de la possible corrupció, sí que són els que s’han d’investigar. Però serà tothom tan ètic com ell? I per què li arriba la informació? I qui la hi fa arribar? Són aspectes que també s’han de tenir en compte. Allò que és clar és que en tota la política, gran o petita, no hi ha un pam de net i, encara que potser no hi ha morts, sí que hi ha molta negror, una investigació, una forta càrrega de crítica social (hi plana tot l’afer de l’avortament i la seva regulació, un dels grans temes complexos a Andorra) i sobretot la necessitat de continuar llegint àvidament per saber on desemboca tot plegat.

El llibre de Maria Cucurull arriba un any després de la publicació d’una altra interessant novel·la negra andorrana, Tolls, de Nil Forcada Vives (1993), que va guanyar el premi Fiter i Rosell de la Nit Literària Andorrana del 2024. En aquest cas el llibre va veure la llum el 2025 en la ja veterana col·lecció Lo Marraco Negre de Pagès Editors i, com explica la mateixa editorial, “la desaparició d’una adolescent desencadena una sèrie d’assassinats, revelacions i enganys al bell mig d’Andorra. Amb l’efemèride dels aiguats de 1982 com a teló de fons, els personatges de la novel·la participen d’una carrera contra rellotge: la resolució dels crims no només els confronta amb l’assassí, sinó amb els tolls indiscrets que reflecteixen arreu la imatge més sòrdida de si mateixos”. Forcada, que és assagista i divulgador cultural també a la televisió andorrana, a més de cineasta, té una elevada ambició literària: l’estructura de la trama s’alterna amb diferents monòlegs que ens fan dubtar sobre els personatges i també sobre fins a quin punt ens podem assemblar tots els uns als altres. Bona trama, molts morts i una estructura sòlida són els punts forts d’una altra de les novel·les andorranes recents.

Parlem de novel·la negra andorrana recent, però res no seria possible sense algunes aportacions anteriors. Albert Salvadó (1951-2020) va tocar múltiples gèneres literaris, però es va endinsar en el gènere negre amb El rapte, el mort i el marsellès, publicada a Planeta l’any 2000, tot i que el gruix de la seva trajectòria literària va anar cap a la novel·la històrica i cap al thriller.

Però sense cap mena de dubte, la gran figura de la novel·la negra andorrana és Albert Villaró (1964). El 2003 Villaró va lliurar la seva primera novel·la negra, Obaga, un text que s’ha convertit, amb el pas dels anys, en una obra de culte que va publicar La Magrana i que, posteriorment, es va reeditar a Columna. És una novel·la apassionant, de frontera, molt ben trenada, en què ja s’intueix tota la potència del Villaró narrador que ha bastit una obra imprescindible de la literatura contemporània. Les seves aportacions negres són solament part d’un engranatge molt més sofisticat que ha proporcionat moltes hores de gaudi als seus lectors.

L’escenari de la novel·la és Llobarca, un petit poble del Pirineu molt pròxim a la frontera, on hi ha molt poques cases obertes i mal avingudes. La sinopsi de la novel·la diu així: “No sembla que hi hagi gaire vida més enllà del bestiar, el turisme rural o les partides de botifarra al cafè. El Tomàs de cal Mostatxo viu immers en un anar tirant; no sap què fer amb la seva vida, que oscil·la entre rutines i temptacions. Fins a la nit que se senten cotxes que circulen per la pista de la Tuta. Gairebé sense voler-ho i forçat per les circumstàncies, el Tomàs acaba deixant de banda durant uns dies les seves vaques i enceta una nova faceta vital tractant amb traficants del rang més alt, policies corruptes i periodistes massa xafarders per tal d’alliberar la noia que s’estima i que, malauradament, no és la seva noia i aclarir, de passada, un cas que ha portat massa mala maror al poble.” Així doncs, ens trobem amb una novel·la negra amb investigador casual, situada en el món rural quan gairebé ningú no ho feia (en aquest sentit Villaró és un precursor a casa nostra d’allò que després s’ha conegut com a country noir), i amb un molt bon tractament de la llengua i un bon coneixement de la idiosincràsia pirinenca que fa que sigui una lectura imprescindible.

Villaró encara ens ha deixat tres novel·les més, les tres amb un policia com a protagonista, l’Andreu Boix, també conegut en els àmbits policíacs andorrans com el vidu Boix. A la primera de les novel·les, Blau de Prússia, del 2006, publicada per Columna i mereixedora del premi Carlemany de narrativa, l’Andreu Boix es troba en el seu moment més baix i el conflicte comença amb la troballa d’un cadàver que prové d’Andorra en un abocador a l’altre costat de la ratlla, a Catalunya. A partir d’aquí, tot s’embolica força i assistim a poc a poc no tan sols a la creació d’aquest gran personatge que apareixerà en dues obres més, sinó també a una dissecció de la realitat andorrana que mostra, alhora, un profund amor pel país, amb tots els seus ets i uts, les seves contradiccions i els seus traumes del passat. I hi ha neu, és clar. Si sou dels qui llegiu novel·la negra nòrdica pel pur desig de passejar-vos pels escenaris blancs i gelats, ja no us caldrà sortir de casa. Trobareu un escriptor molt més sòlid i interessant que la majoria dels qui ens arriben del mercat escandinau. L’escriptor andorrà mostra una gran solidesa en les trames, però també en les relacions humanes que fa viure a Boix al llarg dels títols. Les seves aventures es complementen amb L’escala del dolor i La bíblia andorrana (el títol remet, inevitablement, a La bíblia valenciana de Rafael Tasis, considerada durant molts anys com la primera novel·la negra en català). En definitiva, l’obra de Villaró és sòlida, altament interessant i ens mostra una Andorra que va molt més enllà del que coneixem els qui de tant en tant hi anem a passar un grapat de dies pel motiu que sigui.

Així doncs, ara que s’acosten les eleccions a Andorra, veurem com escriuen i, sobretot, com presenten les intrigues i els crims alguns dels seus autors, sovint una bona coca masegada, feta amb paciència i aprofitament, i d’un gust inoblidable.

MÓN NEGRE

L’incombustible Andreu Martín

Pancraç és el títol provisional de la novel·la amb què Andreu Martín ha aconseguit el premi L’H Confidencial. Martin torna als escenaris de la seva sèrie històrica i, en aquest cas, situa la novel·la l’any 1923 a Barcelona, en ple auge del pistolerisme. Coneixent la trajectòria de l’escriptor, l’actual degà de la novel·la negra en català, ja podem començar a salivar. De moment ha guanyat els 12.000 euros del guardó. Li ha provat bé això de fer la volta al món.

Premià del Mal

Aneu posant fil a l’agulla, que l’agenda ve carregada. Premià del Mal és el primer festival de novel·la negra d’aquesta tardor. Serà els dies 2, 3 i 4 d’octubre: divendres i dissabte, a l’espai L’Amistat (Premià de Mar), i diumenge, a can Vallerià (Premià de Dalt). Podeu trobar aquí el programa complet: https://www.premiadelmal.cat/programa

Basalt

I dues setmanes després, el 16, el 17 i el 18 d’octubre, la negror es trasllada en forma de festival a la Garrotxa. Basalt arriba al segon any i, com és marca de la casa, ho fa de forma descentralitzada arreu de la comarca: la Vall d’en Bas, Sant Feliu de Pallerols, Olot i Sant Jaume de Llierca seran els escenaris d’enguany. El programa, aquí: https://basalt.cat/programa/