Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La millor manera d’explicar un poble llunyà i dispers com el kurd, que fa un segle que lluita i que mor, que és massacrat i endura l’oblit i la dispersió, potser és la metàfora i la tradició. La cultura de la vida íntima, quotidiana, dels seus costums i tradicions, és aprofundir en la seva ànima, en el seu paisatge ancestral, bressol i escola dels presents i els absents, del passat i el present. El nervi i l’esperit del poble kurd impregnen la novel·la Els savis de la foscor, de l’escriptor kurd-sirià Salim Barakat, un autor destacat del món àrab. El publica l’Editorial Karwán, amb una bona traducció de Jaume Ferrer Carmona i Kamirán Haj Mahmoud.

El nadó Bekàs neix en el si d’una família de frontera, en un poblet del Kurdistan occidental. És un nen extraordinari. Cada hora creix tres anys. Aviat parla, reconeix tothom i decideix que vol casar-se. Els pares han d’amagar allò que no poden explicar i, alhora, l’estimen i, cedint als seus desitjos, el casen amb una cosina seva babaua de naixement. A la nit, Bekàs, se n’anirà i ja no tornarà mai més en aquella forma. Mig espectre, mig persona, vagarà pels camps, estudiarà el quadern on el seu pare ha anotat els detalls de totes les collites, voldrà modificar-lo, com si engegués una lluita metafòrica per corregir els espolis que ha sofert el poble kurd al llarg dels segles.

Els personatges de la família i el clan, els seus costums quotidians, la seva manera de pensar i d’entendre el món, ens pinta un fresc molt ric de la cultura kurda de muntanya. De fet, un proverbi kurd diu que ells no tenen més amics que les muntanyes. És un món de frontera, on hi ha neu, cases de fang i camins difícils per on passen les mules dels contrabandistes de tabac, els fugitius de la justícia, però també els immigrants que vénen del nord, extenuats, i els estrangers blancs que bé s’interessen per trossos de ceràmica que hi ha sota terra o bé comencen a fer prospeccions de petroli.

Hi ha una banda i l’altra. Com la llum i la foscor. I l’aigua que, segons el relat de Barakat, ‘és un pacte d’honor entre la nit i el dia’. Com podria ser-ho perfectament el seu preciós relat que també sembla fluir de les muntanyes.

La narració trenca els esquemes temporals, tal com el nadó en créixer desafia totes les lleis naturals conegudes. Hi ha l’espai comú, la vida diària a les cuines de les cases o al pati, un assassinat al cafè en dia de mercat, un fugitiu i la policia i la justícia siriana, estranya i aliena a aquelles terres, que interroga sense saber escriure ni poder comprendre els pactes d’honor i de silenci que existeixen entre aquella gent, en els seus clans, i les lleis no escrites que fan funcionar aquella societat d’agricultors, guerrers i contrabandistes.

Salim Barakat.

La fantasia i la tradició, la realitat i el misteri, forgen un relat ple de poesia i profunditat. És aspre i auster, com les terres del Kurdistan occidental, molt sòlid i veritable. Tot plegat íntimament unit per elements màgics que es presenten com si fossin reals. Un nounat que té memòria d’allò que no ha viscut, que potser ha estat herba o animal, o potser aigua, o només el ‘ressò’. Una olivera que no creix. La neu. Una mesquita que llisca. El cementiri. O uns dits tallats que creixen i creixen de terra com si fossin plantes. O un animal que cerca la porta de sortida a la vida, nedant contracorrent, esquivant cadàvers.

Al llarg del relat, als records i les converses dels personatges, hi aniran apareixent pinzellades discretes de la història. L’arribada de gent del nord o del sud. Els enemics o els fugitius que viuen a l’altra banda de la frontera, en la foscor. Unes prospeccions petrolieres. Les collites i les llunes: si falla el blat, hi ha el tabac; i si no, l’opi. Tots són personatges d’un món. Tots semblen tenir vida per igual. A més de les persones, hi ha els espectres. Entre els primers hi ha kurds, sirians, turcs, beduïns… Un mestre, un comptable, un mul·là… Algú que parla de sindicats i bolxevics. I allà, molt més lluny, allà on ningú no ha gosat mai arribar, hi ha els homes rossos, que, segons que expliquen, pixen drets com els gossos i les seves dones es banyen als rius en calça curta.

I també els estornells, les gallines, les vaques, els bens, un eucaliptus, una olivera, estufes, el foc, la neu, el pa, les llenties, el tabac, les tabaqueres dels homes, que passen de mà en mà a totes les pàgines del llibre. I les trampes d’ocells que poden matar persones, o les persones que viuen dins un armari del pati, per ‘emmurallar degudament els límits de la seva foscor’. O les armes, que tota família emmagatzema, com si fossin les eines de llaurar el camp. Hi ha xacals alats, que mai no sabrem si van existir de veritat. I els quaderns. Sobretot els quaderns. Allò que la gran majoria no entén perquè no sap llegir ni escriure. Els quaderns en què el cap de família pren nota, dia a dia, any rere any, dels resultats de les collites, dels quilos de blat, de l’extensió del camp. La història de la família, la història, potser, del poble kurd, d’allò que els ha donat aquella terra que és tan seva com la mare. I un fill estrany que sembla que torni d’algun lloc per fer justícia.

En el llenguatge extens, l’espai és extens

L’autor, Salim Barakat (Qamixli, 1951) va néixer i es va formar al Kurdistan occidental. Després d’haver estudiat literatura àrab a Damasc, es traslladà a Beirut i Xipre, on començà a escriure. Ara viu a Suècia. És considerat un dels escriptors més innovadors de la narrativa àrab actual. Hi ha qui l’ha comparat amb els autors del realisme màgic llatinoamericà. Té un estil narratiu que flueix extensament, ple d’imatges i sonoritats, de pensaments i episodis que tant podrien ser reals com imaginats.

Els personatges fumen, i cada vegada, que és constantment, el relat descansa. Caragolen cigarretes i fumen o es passen la petaca els uns als altres. Pensen i no ens diuen el què. En paraules de l’autor: ‘En el llenguatge extens, l’espai és extens, i als pulmons l’aire és més pur.’

En resum, Els savis de la foscor és un líric i auster retrat del passat i el present, la història i la llegenda d’un poble, una obra literàriament potent per a intentar entendre la fortalesa de l’arrelament dels kurds a la seva terra. Els misteris de la seva ànima. La fermesa de les seves conviccions. Un relat en la perpètua tradició simbòlica, familiar, clànica, que solidifica els seus costums de supervivència, de vida i de lluita en un món hostil que ells saben que els pertany i del qual se senten indissociables d’ençà del principi dels temps.

El poble kurd, un segle de combat i resistència

La història del poble kurd és una tragèdia. El darrer episodi l’han viscut, precisament, els de Síria, els que podrien ser avui els descendents dels protagonistes de la novel·la Els savis de la foscor. Després d’haver lluitat amb els nord-americans contra els gihadistes, la tardor passada Trump els va abandonar i va facilitar la invasió turca de les seves terres de Rojava. Un capítol més del drama que viuen fa ja un segle. Una vegada més, han estat traïts avui pels seus aliats d’ahir.

Els kurds es consideren el poble sense estat més gran del món. A la fi de la Primera Guerra Mundial van acabar dividits i tancats entre les fronteres de quatre estats: l’Irac, l’Iran, Síria i Turquia. Avui es calcula que són uns quaranta milions. El seu territori dividit suma 500.000 quilòmetres quadrats. Des del 1920 que tenen un objectiu: reunificar i crear el seu propi estat: el gran Kurdistan. Fa un segle que persisteixen en aquest combat. Un segle maleït per a ells. Cent anys de guerres diverses, repressió, revoltes i massacres. Molt sovint les potències regionals o internacionals els han utilitzat en benefici dels seus interessos econòmics i estratègics a Llevant.

Els kurds, guerrers infatigables, gent de tradició i cultura de frontera, han pactat, negociat i lluitat gairebé amb tothom o contra tothom, però el desenllaç mai no els ha estat favorable. Molt sovint els han abandonat i traït. Han estat utilitzats al tauler d’escacs de Llevant pels uns i els altres. Per exemple, durant la guerra entre l’Iran i l’Irac (1980-1988), els kurds iraquians (els peixmergues: els que s’enfronten a la mort) van col·laborar amb l’Iran, però en signar-se els acords de pau, Teheran els va menystenir. Després, Bush pare els va utilitzar contra Saddam Hussein, i milers de kurds s’hi van deixar la vida, però l’ajuda promesa mai no els va arribar. I si van assolir l’autonomia, va ser a conseqüència del fracàs de la invasió de Kuwait el 1991.

Cal dir que la dinàmica pròpia tampoc ajuda. També s’han enfrontat i neutralitzat entre si, car són diverses les faccions i els partits kurds repartits entre els quatre estats. És com si anessin perduts en un laberint etern sense sortida. A més, el mapa dels conflictes territorials i internacionals i, en conseqüència, el dels interessos dels diversos grups que configuren el total del poble kurd, ha anat variant al llarg d’aquest segle, modificant-se o adaptant-se a la conflictivitat variable endèmica de la regió.

Rojava, el Kurdistan occidental al centre de la batalla

De la darrera de les traïcions, com deia abans, n’han estat víctimes els kurds occidentals. La va protagonitzar Donald Trump a l’octubre passat, quan va ordenar la retirada de les tropes americanes de Rojava, el Kurdistan occidental, al nord-est de Síria, i va abandonar els combatents kurds, abans aliats en la lluita contra l’Estat Islàmic. A ells, enemics d’Ankara, els va deixar sols, sense defensa antiaèria. Turquia, amb el suport de les milícies sirianes, va aprofitar per atacar: va envair la Federació Democràtica de la Síria del Nord (Rojava) i va aconseguir el control d’una mena de zona de ‘seguretat’, no exempta d’operacions de neteja ètnica, d’on han estat expulsats organitzacions i combatents kurds. Turquia ha anunciat, també, que hi desplaçarà refugiats sirians, per ‘arabitzar-la’.

Així va ser com, amb aquesta invasió turca, el món occidental –Washington, París i Berlín–, amb la seva passivitat, permetia el control turc d’aquest territori i, de retruc, donava un cop letal a la revolució social de Rojava, basada en les idees d’Abdullah Öcalan, fundador del Partit dels treballadors del Kurdistan (PKK), condemnat a cadena perpètua i empresonat a Turquia el 1999. Una revolució moderna, d’avantguarda, que segons que diuen beu d’idees anarquistes. Tant és així que alguns l’han volguda comparar amb l’experiència revolucionària llibertària de la guerra del 1936-1939. Però ara l’esdevenidor dels kurds occidentals ja no és a les seves mans. Podria ser el principi de la fi de la revolució de Rojava. Ara el seu futur sembla dependre d’Ankara, Damasc, Moscou i Teheran.

Durant la guerra civil siriana, els kurds, a còpia de vèncer batalles, es van dotar d’una autonomia i una constitució amb components socialistes, feministes, ecològics i de justícia social clars. Val a dir que Qamixli, la ciutat natal de l’escriptor Salim Barakat, l’any 2016 va ser escenari d’enfrontaments importants entre milicians kurds i les forces governamentals sirianes.

La constitució de Rojava anul·lava les lleis del govern de Baixar al-Assad que impedien l’organització política independent, la llibertat religiosa i cultural, va proclamar la igualtat entre homes i dones i va posar fi a tota mena de discriminació. Simultàniament, establia sistemes de democràcia directa, mitjançant consells i assemblees populars, mecanismes d’economia cooperativa i de justícia popular, amb tribunals formats per membres de les diverses ètnies.

Els refugiats a Turquia, carn de canó

A més a més, Turquia acull més de tres milions i mig de refugiats. Fa poc més d’una setmana el president turc Erdogan va ordenar l’obertura de fronteres. Milers de refugiats són rebutjats violentament a la frontera grega amb antiavalots, pots de fum, filferrades i una repressió brutal de l’exèrcit, tant al continent com a les illes. La Unió Europea es fortifica i utilitza la força contra els refugiats. Grècia ha suspès la Convenció de Ginebra sobre el dret d’asil. Els refugiats s’han convertit en munició contra la fortalesa europea. Les forces armades gregues i grups d’extrema dreta cometen abusos contra refugiats i, també, contra activistes humanitaris i periodistes.

Al Kurdistan occidental la retirada de les forces nord-americanes no ha estat total. Segons que diuen, hi resten vora sis-cents militars que protegeixen els principals jaciments petroliers braç a braç amb els kurds. Les reserves de petroli sirianes, encara que no són importants com les de l’Irac, són la clau per a controlar el país. Primer, se’n beneficiava Damasc, després l’Estat islàmic. Ara els EUA, que al·leguen fer-ho per impedir que els gihadistes se’n tornin a beneficiar. Blinda el petroli contra els gihadistes però principalment, també, contra els russos i els sirians. El 2018 Síria va signar un acord per a cedir a Rússia drets exclusius en el sector d’hidrocarburs.

Tot s’ha complicat molt en la guerra Síría, que ja fa nou anys que dura. Turquia ja hi està implicada directament. Rússia recolza al-Assad. Els EUA són aliats de Turquia, amb què Síria ha xocat militarment a Idlib. Són nou anys de guerra i la situació una vegada més torna a ser molt greu, tant en el pla polític com l’humanitari. Entre els perjudicats, com sempre, hi ha els kurds. El 9% de la població siriana, uns dos o tres milions. La seva regió, el Kurdistan occidental o Rojava, al nord de Damasc, és un territori que conté gran part de les reserves petrolieres. Per ells, com per molts pobles africans, la riquesa del seu subsol és una maledicció. El conflicte kurd sembla un laberint sense fi. Potser les claus de la seva resistència, de la seva fortalesa com a poble, ens les dóna la bona literatura com Els savis de la foscor de Salim Barakat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.