Sara Jové: “El món del vi, com la medicina i l’educació, s’aguanta perquè molta gent fa les coses per amor”

Aquest dissabte, el celler Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles (Garrigues) ha celebrat el vintè aniversari de la fundació amb música (amb la participació de Tomeu Penya), circ, vins i gastronomia a la Vinya dels Artistes, la iniciativa artística lligada al celler que els ha fet coneguts. Durant una quinzena d’anys, a la Vinya dels Artistes s’han col·locat obres de Josep Guinovart, Carles Santos, Joan Brossa, Frederic Amat, Carles Pazos, Evru, Antoni Llena, Susana Solano… Un fet únic en el panorama vinícola dels Països Catalans. El vintè aniversari és un bon pretext per a conèixer millor aquesta iniciativa vinícola, que forma part de la DO Costers del Segre i que té el món de l’art com a senyal d’identitat.

Mas Blanch i Jové té 27 hectàrees de vinya situades a 700 metres d’altitud. Elabora nou referències, a més del vi de la Vinya dels Artistes, del qual només es fan 300 ampolles màgnum i les etiquetes són obra d’artistes que tenen alguna peça a la vinya.

Entrevistem Sara Jové, la segona generació (els seus pares, Joan Jové Soler i Sara Balasch Blanch, en són els fundadors): té quaranta-nou anys i és advocada de formació. Quan els seus pares van engegar el celler Mas Blanch i Jové el 2006, ella es va posar a estudiar comerç internacional, va fer els estudis de sommelieria de l’Escola d’Hostaleria de Barcelona i també va realitzar un curs de màrqueting organitzat per l’Incavi. Amb tots aquests coneixements, durant deu anys va compaginar l’advocacia amb les feines comercials, d’exportació, de disseny de producte, d’enoturisme i de comunicació del celler. Després ja s’hi va dedicar a temps complet. És una persona inquieta. Actualment, és a punt d’acabar la carrera d’humanitats a la UOC. 

—Podem dir que el celler Mas Blanch i Jové és un projecte familiar?
—El nostre celler és petit, familiar, sí. Els meus padrins eren pagesos i els meus besavis i rebesavis també, per les dues bandes. La terra formava part de la seva identitat. Tenien aquest amor i respecte per la terra, de ser conscients que la sort de la terra va lligada a la nostra pròpia sort. I crec que gràcies a aquest amor a la terra dels que ens han precedit, nosaltres avui elaborem vi. Passa que els meus pares són tots dos els fills petits de dues famílies de pagesos. I ja saps com anava el tema dels hereus a Catalunya: ells eren cabalers i els cabalers s’havien de buscar la vida. I el meu pare va demanar feina d’electricista, de ferrer o de fuster, i el ferrer n’hi va donar. I es va formar com a ferrer. Encara exerceix avui, amb setanta-quatre anys. I això t’ho explico, també, perquè va lligat amb la Vinya dels Artistes.

—De quina manera?
—La Vinya dels Artistes va lligada a una idea que va tenir l’artista Josep Guinovart. Es va imaginar un espai on diferents escultures convivien entre vinyes i oliveres. Un espai on diferents artistes podien fer un homenatge a la terra. En Guinovart era anarquista i defensava la idea de l’art en llibertat. Aquesta Vinya dels Artistes que es va imaginar en Guinovart va ser anterior a la creació del celler. Ara hi tenim vint obres entre vinyes, boscs i oliveres, que fan un itinerari de dos quilòmetres. I l’artesà que hi ha al darrere de bona part d’aquestes escultures és el meu pare.

—Què voleu dir?
—Els artistes han imaginat l’obra i ha estat el meu pare qui l’ha realitzada, penjat en un pont grua, soldant peces… I el meu pare també és la persona que en fa el manteniment. No és poca cosa. Sempre dic que podem tenir la Vinya dels Artistes perquè el ferrer no cobra.

—Parleu-nos del vostre pare.
—Va començar a fer de ferrer a vint anys i a vint-i-cinc, juntament amb la meva mare, va muntar un taller, una ferralleria a Agramunt. 

—Devia ser a Agramunt que es van conèixer amb Josep Guinovart?
—Exacte. Els meus pares, d’ençà de l’obertura de l’Espai Guinovart a Agramunt, hi van començar a col·laborar. El meu pare, com a ferrer, tenia contacte amb els artistes del poble: amb en Viladot, amb en Guinovart…

—Però el celler és a la Pobla de Cérvoles. Per què?
—Un fet casual: els meus pares anaven a la Pobla de Cérvoles a comprar vi i oli i es van enamorar del lloc. Una vegada que hi eren comprant oli, els van dir que es venien unes terres i com que els meus pares tenien aquesta inquietud de ser fills de pagesos, de voler tenir unes quantes oliveres i uns quants ametllers, van decidir de comprar-les. Jo sempre faig la conya que la gent de classe mitjana de Lleida es comprava un apartament a Salou. En canvi, els meus pares van comprar unes terres amb una mica de vinya, oliveres ametllers i una cabana de volta.

—I quan us vau començar a interessar pel vi?
—Jo diria que quan els meus pares es trobaven en la crisi de la mitjana edat van començar a imaginar que farien el seu propi celler. Havien començat a fer un vi fet i deixat estar, que en dic jo, a casa dels padrins, a Castellnou d’Ossó. En feien dues mil ampolles per a les festes familiars. Parlo de fa més de trenta anys. I aquest somni es va anar gestant fins que el van engegar ara fa vint anys.

—I quan vau començar la Vinya dels Artistes i per què?
—Vam començar el celler el 2006. El desembre del 2007 es va morir en Guinovart, que era qui va tenir la idea de la Vinya dels Artistes. L’any 2008 vam comprar un camp d’ametllers que no era nostre, que tenia un mirador de cara al poble molt bonic. El 2009 vam plantar la vinya i va ser el 2010 que va començar la Vinya dels Artistes, amb una escultura d’en Guinovart. I, a partir d’aleshores, cada any s’hi ha incorporat una obra o més. Hi tenim obra d’Eva Lootz, Cristina Mejías, Susana Solano, Carlos Pazos, Frederic Amat, Evru, Antoni Llena, Viladot…

—Els primers artistes devien sortir de l’entorn de Guinovart, però actualment qui fa la selecció dels artistes, la relació amb el celler, les característiques i tria de les obres?
—La Vinya dels Artistes va agafar una personalitat pròpia. No hi havia un pla previ. En Guinovart n’havia deixat una maqueta. Estàvem trists perquè s’havia mort i el meu pare va realitzar l’obra que havia pensat en Guinovart i vam decidir de col·locar-la a la vinya i fer una festeta, amb un saxofonista, que era l’instrument que més li agradava. La peça és com un instrument que canta als ceps. A la festa hi havia Carles Santos, que era amic del meu pare. S’havien fet amics arran de la col·laboració que van establir a Agramunt per a fer una peça que en Santos imaginava: una espècie de falla feta amb pianos vells penjats. Es necessitava un ferrer per a realitzar l’obra i el meu pare va dir que ell faria l’estructura que calia. I, arran d’això, cada setmana es trobaven. Per això Carles Santos era a la festa i va dir al meu pare: “Jo seré l’artista de l’any que ve.” I el meu pare: “L’artista de l’any que ve? Però si no havíem pensat que tingués continuïtat, la peça d’en Guinovart, i a més no podem pas pagar-te els honoraris.” Però ell va dir que no serien un problema, els diners. I amb Carles Santos es va enfilar l’agulla de la Vinya dels Artistes.

—Teniu algú de l’art que us guiï una mica, ara?
—Sempre hem creat vincles amb els artistes que hi han participat. De manera que, per a introduir un nou artista, ens servim dels artistes que ja hi han participat. Ho preguntem a Susana Solano, a Toni Llena, a Carlos Pazos (que ha fet l’etiqueta del vi dels vint anys)… i ells ens fan l’assessorament. També hi ha obres que hi arriben d’unes altres maneres. Assumpció Mateu és un altre cas: ens va escriure un correu electrònic la Glòria Bosch, ens va ensenyar què feia l’Assumpció i ens va agradar. O el cas d’Alba E. Pelijero, que és una artista més jove: també va contactar amb nosaltres i ens va proposar una obra que ja tenia feta. Ens va agradar, la vam incorporar de manera temporal i després ja va passar a ser permanent. És una artista emergent que surt del context d’artistes més consolidats, i això ens agrada. És el mateix cas d’Erik Schmitz o de Marta Pruna, que és una artista de la zona, com Gregorio Iglésias, un gran artista de les Borges Blanques: tots han acabat amb una obra a la Vinya dels Artistes. Ara, som conscients que l’espai és finit, perquè sempre hi ha d’haver un equilibri amb la natura, la natura sempre hi ha de ser preponderant.

—Per tant, ha evolucionat el concepte original de la Vinya dels Artistes?
—Sí. Crec que la Vinya dels Artistes va canviant. Enguany, per exemple, pels vint anys no fem una festa per la incorporació d’una nova obra, sinó que renovem una mica la idea de la Vinya dels Artistes. Aquest any l’aplec és més festiu, divertit, potser menys intel·lectual i més popular. Tot i que al setembre hi incorporarem una nova obra mural.

—Quines condicions poseu als artistes?
—Tenim un pressupost i ha d’encaixar amb el de l’artista. També ha de ser una obra integrada en el paisatge. I ha de ser una obra que sigui assumible de fer-la. Per exemple, Eva Lootz ens va presentar un projecte amb abelles, molt interessant, però que vam desestimar perquè un membre de la família i un de l’equip són al·lèrgics a les abelles i no podíem córrer el risc que els piquessin i acabessin a l’hospital.

—Tot el finançament és a càrrec vostre o teniu alguna mena de suport públic?
—Tot és de caràcter privat. S’ha fet per amor a l’art, mai més ben dit.

—La relació de la vinya amb l’art ha fet que hàgiu construït un projecte únic que us diferencia. Aquesta opció de potenciar l’art en un celler, creieu que és un camí que el món del vi hauria de treballar més?
—Crec que molts cellers ja ho fan. Molts cellers fan exposicions, concerts… Molts cellers, aquí a Costers del Segre, han optat per barrejar el vi amb l’art. Crec que és un bon camí. Passa que la Vinya dels Artistes té un element singular, que són les obres que es troben enmig de la vinya. I que també em preocupen del punt de vista del manteniment. Al final, la idea és que aquestes obres perdurin més enllà de nosaltres. Per això vaig elaborar un projecte perquè siguin considerades bé cultural d’interès local, tot i que tampoc no és garantia de res, tal com van els béns públics. Però sí que m’agradaria que la Vinya dels Artistes sigui la representació d’una època de l’art contemporani català i que sigui una mica de tothom. És un patrimoni cultural prou destacat. Per això m’agradaria que la Vinya dels Artistes perdurés més enllà de la nostra època i que unes altres generacions en puguin gaudir.

—Aquest interès per a acostar el vi a l’art, creieu que va relacionat amb l’auge de l’enoturisme?
—Per nosaltres ha estat un efecte col·lateral. La Vinya dels Artistes no tenia un objectiu enoturístic, inicialment, però en aquest moment l’enoturisme s’ha convertit en una part important dels ingressos dels cellers. Ara, a casa nostra l’enoturisme és molt estacional. A la primavera i a la tardor treballem molt, però a l’estiu i a l’hivern treballem bastant menys. Sí que em sembla que la cultura et permet de dinamitzar un entorn que potser d’una altra manera tindries parat. I també et permet que la gent hi vingui una vegada i una altra, perquè li dónes noves excuses.

—Parlant de l’àmbit vinícola: quins són els objectius a curt termini del celler Mas Blanch i Jové en aquest context no gaire favorable d’emergència climàtica, sequera i descens del consum de vi?
—Fem agricultura ecològica, tota la verema es fa manual i tot el celler funciona amb energia solar. Busquem la sostenibilitat. Sobre el tema del canvi climàtic, em preocupa moltíssim. Les plantes necessiten més aigua amb l’augment de les temperatures i al davant tenim manca de pluja o pluja més desordenada. Tenim set basses, de fonts i de pous d’unes quantes finques, i hem demanat d’incloure’ns provisionalment a la comunitat de regants del Vilosell, juntament amb uns altres cellers, pagesos i batlles, per a mirar que sigui una realitat que el Canal Segarra-Garrigues arribi al Vilosell i a la Pobla. Per una altra banda, també mirem que arribi aigua del Canal Garrigues Sud, del Priorat, perquè tenim algunes finques a Ulldemolins. Fa anys que treballem en aquesta direcció. L’aigua és imprescindible. També treballem amb varietats de raïm que aguantin més la sequera. Per això l’any que ve plantarem dues hectàrees més de vinya de la varietat trobat, típica de Costers del Segre, que els nostres avis ja tenien plantada i que és una varietat que, amb condicions extremes, aguanta bé i quan té molta aigua no dóna la mateixa qualitat. Més coses: enguany hem comprat una cambra de fred, per poder-hi entrar el raïm blanc i mantenir-ne totes les propietats i característiques aromàtiques abans de començar-ne la fermentació.

—I respecte de la caiguda del consum de vi?
—Ens preocupa moltíssim. Érem un celler que fa cinc anys donàvem quotes als nostres clients, perquè no teníem prou producció; i ara no n’hem de donar a ningú i ens costa de vendre tot el vi que produïm. I potser ens hi haurem d’adaptar. Però tinc clar que, si arriba l’aigua, podrem optar a fer uns altres cultius. I si no hi ha aigua, doncs no sé què farem.

—Però enteneu la vinya i l’olivera com a cultius de secà?
—Sí, però qualsevol cultiu necessita un mínim d’aigua per a sobreviure. El 2023 van caure només dos-cents i pocs litres de pluja en tot l’any. I, per culpa de la sequera, se’ns van morir el 30% dels ceps. Quan això passa, penses si la vinya és viable. I amb tanta competència… Catalunya té més de mil dos-cents cellers i tots fan bon producte.

—Les ampolles màgnum de la Vinya dels Artistes contenen un vi que passa per fusta el primer any i que té un 14,5% d’alcohol. Rumieu canviar-ne l’elaboració perquè la tendència és beure vi amb menys fusta i de graduació alcohòlica més baixa?
—A les ampolles màgnum, no pensem canviar-ne el tipus de vi, perquè en fem només tres-centes i és un vi gran. Ja fem uns altres vins més frescs i lleugers. I això de les tendències… Al capdavall, quan fas les coses amb honestedat i amb coherència, trobaràs la gent a qui emocionarà cada vi. Per mi no és important seguir les modes, és més important mantenir la coherència interna de qui ets. I si segueixes les modes, acabes fent allò que fa tothom. I nosaltres som petits i tenim la llibertat de fer allò que vulguem, és una de les llibertats que tenim com a celler petit que som. Hem de fer els vins que ens enamorin. Hi ha gent que a vegades se sorprèn amb qui fa les coses per amor. Són persones que comenten: “Si ho fan així és perquè alguna cosa en treuen.” Però pots tenir unes altres motivacions. El món del vi, de la pagesia, com també de la sanitat, de l’educació…, s’aguanten perquè molta gent fa les coses per amor. És la gent que aguanta el país.