Santacreu i l’inquietant retorn dels privilegis

L’ampliació de dues a deu de les cadires de plata a la Cambra de Comerç de Barcelona ha fet petar la pau en aquesta institució. El president, Josep Santacreu, ha tirat pel dret, sense miraments. En vista de la situació d’empat per a aprovar aquest canvi del reglament, ha fet valer el seu vot de qualitat com a president per desempatar. Eren vint-i-nou vots en contra i vint-i-nou vots a favor. Ell ha votat i ho ha fet contra vint-i-nou representants de les empreses catalanes. Ho ha fet, a favor dels seus, dels grans. Diu que ho fa perquè vol que siguin més representats, que ara no ho són prou.

Santacreu té pressa per a capgirar la representació electoral abans de les pròximes eleccions, que seran el 2027. I no li importa si fa lleig el que ha fet. Afavoreix les grans empreses i les grans corporacions; ho té clar i ho diu. Ha pogut retirar la mesura d’ampliar les cadires de plata i rectificar-ho, però no, ha deixat clar que la seva presidència vol arrasar amb la transformació profunda que va fer Eines de País. Una feina no prou reconeguda, de vegades amagada, però que va tenir un gran pes transformador a l’entitat. La va modernitzar i la va democratitzar. Van reduir a la mínima expressió l’arcaisme que unes empreses puguin formar part d’una institució perquè compren el vot. És que solament d’escriure-ho, les paraules s’esquerden del sense sentit que té aquesta mesura. Comprar un vot per 300.000 euros, a pagar durant quatre anys, és una vergonya per a la institució.

L’actual president de la Cambra de Barcelona s’ha descarat. Ha aclarit què ha vingut a fer en el seu mandat. Ell i els seus argumenten que exercir el vot de qualitat és legal. Sí, però, una institució com la Cambra necessita que es compleixi la llei des de la legitimitat. I el que ha fet Santacreu és lluny de la legitimitat, perquè ha posat la presidència en funció d’uns interessos concrets: els de les grans corporacions i grans empresaris. I també cal remarcar que no ho ha fet per desblocar un tema fonamental de la institució, sinó per defensar la representació de part. Això si també ho ha fet en nom del bé del país. Ell deu haver fet càlculs i pensat que amb el rebombori que s’ha fet ja no pot tirar endavant aquesta mesura tan fora del temps. I per això ha fet servir el vot de qualitat per reforçar el seu. Ha aclarit que la gran patronal catalana està ansiosa de tenir més poder i que li incomoden les petites i mitjanes empreses. Li fan nosa. La seva batalla electoral abanderada contra el sobiranisme, portava l’ADN d’aquesta regressió. PIMEC, Fem País i alguns sectors d’Esquerra República llavors van tancar els ulls. Ara no els han tancat. Esperem que en el futur tampoc ho facin.

Potser sí que fer les coses així li sortirà a compte, perquè aquests vots comprats a pes dels diners valdran i debilitaran la democràcia. El temps ho dirà. Però vull pensar que en una societat com la nostra, un gest així gestionat des de la prepotència i el menyspreu cap al sufragi, no restarà sense efecte. Ha fet saltar màscares.

Però no és fàcil oblidar un gest així, perquè no és un fet aïllat. La gran patronal catalana abandona constantment el país. Amb aquest gest, que més que audaç és ranci, Santacreu i els qui hi ha darrere –per descomptat Foment i les grans corporacions– se situen en una mala posició, ensenyen les vergonyes. Més que empresaris, sovint actuen com a buròcrates, que permeten que el seu país es dessagni cada dia, sabent d’on ve el mal que mata. Les evidències són clares. Solament cal veure les darreres xifres sobre inversió a l’estat espanyol.

És cert que protesten quan les xifres escandaloses del reconegut i documentat greuge econòmic amb què ens castiga Madrid d’ençà de fa dècades salten als mitjans. Són tan exagerades que no tenen més remei que aixecar el dit de la protesta i el lament de manera evident. Però en realitat no fan el que haurien de fer, perquè no fan servir el seu poder i la posició que tenen per dir prou d’una manera eficient. L’asfíxia imposada per la política espoliadora esclafa el creixement econòmic, d’una manera constant i premeditada. Solament de veure què passa amb el transport ferroviari de mercaderies, glaça la sang. Tenen les eines, tenen el poder, però de vegades sembla que prefereixin fer de cortesans. Ells, els grans, aquells que Santandreu ha deixat clar que representa, contra els altres, han de fer més. Miren curt i s’esforcen a mantenir equilibris impossibles. Quan et maten, no pots jugar a diferents bandes i aquí la gran patronal no fa el que ha de fer. Sí, ho torno a repetir, perquè cal saber que poden fer més. Ells també sofreixen, però la seva resignació no és fruit de la impotència de la ciutadania, és fruit d’equilibris d’interessos.

Santacreu ha fet fer un pas enrere a la Cambra de Comerç. Esperem que aquesta regressió no en consumi de més grans. No ens ho podem permetre.