Sant Joan i el bretolisme programat

La vigília de Sant Joan, cada vegada més contribuents compten les hores perquè sigui l’endemà i hagi passat la tempesta, per no dir el turment. Una part són la mena de gent que, com ho diríem, no inspirarien cap anunci de cervesa; paisans abnegats que han nascut als dominis del mar equivocat, aquest Mediterrani enlluernador de foc i de soroll i de tots els papers a terra. I després hi ha els altres que també tenen la revetlla entravessada, més que res perquè són els qui hauran d’apagar els seus incendis, fer nets els seus asfalts i les sorres daurades, protegir els innocents de les detonacions o transportar-los en ambulàncies. Això és així i pobret de tu que aixequis un dit, que si una tradició no molesta prou sembla que no és del tot tradició.

Però què coi, això és un article d’opinió i hem vingut a rondinar. I si al final de la peça en quedem uns quants que estem mig d’acord, alguna cosa hi haurem guanyat.

Ara mateix, aquesta porció dels Països Catalans des d’on us escric prepara les seues forces operatives com qui espera una invasió bàrbara: amb el Procicat en fase de pre-alerta, molts municipis directament en alerta i les associacions de voluntaris de protecció civil mobilitzades; amb un reforç del 50% més de bombers respecte d’una guàrdia ordinària; amb dos centenars d’agents rurals desplegats per tot el Principat, amb horaris ampliats i les sales de control també reforçades; amb un augment del 50% de la capacitat dels servidors del 112 per a suportar la “càrrega de treball esperat”, més l’activació de cent-i-tants gestors, deu coordinadors, quatre supervisors, tres responsables de servei, dos tècnics de suport presencial, un de suport tecnològic i quatre de manteniment: “És el nombre màxim de posicions disponibles en tota la història del 112”, diu amb satisfacció la web d’Interior.

Si la paciència us ho permet, deixeu-me que destaqui encara unes dades particulars de Barcelona, capital europea de la xauxa, com ara el dispositiu extraordinari de neteja de la desena de sofertes platges de què disposa, amb un reforç addicional de 328 operaris i 217 vehicles; com el servei de drons de part dels bombers i la guàrdia urbana “per a agilitar la resposta en cas d’emergència”; com el desplegament de cinc parelles d’agents per a la prevenció de les agressions sexuals a la voreta del mar, i com la custòdia d’uns recorreguts segurs entre les zones de lleure i les parades de transport públic. Sembla un poti-poti macedoni, però aquest guió anticipatori de la celebració es repeteix sigui Sant Joan, sigui un Cap d’Any, sigui una final futbolística entre rivals inconciliables.

Ja ho direm: són aquestes grans nits en què una determinada masculinitat desfermada pren possessió de l’espai públic, acústic, animal, vegetal, mineral, i ens ho fa saber a la seua manera brètola. I com a fenomen banal que és, la majoria de la població ho té assumit, com allò del nacionalisme forà que se’ns dóna per descomptat. I els qui no ho trobem natural, ho hem de trobar normal per força, vull dir el fet que una nit de revetlla pugui desencadenar, arredonits i directament relacionats, 12.000 trucs a emergències, 5.500 incidents, 30 detencions, 1.300 avisos als bombers –més de la meitat per incendis a contenidors–, i vora 600 atesos en centres de salut, sigui per cremades, lesions oculars, traumatismes, amputacions o hospitalitzacions –i d’un 18% de menors. Les xifres són de l’any passat, per si algú tenia la idea que, com que enguany som en pre-campanya municipal, l’administració només vol fer lluïment de mitjans.

En parlàvem dies enrere per un altre tema i qui hi tingui interès s’hi pot desplaçar: darrere de tanta pertorbació del curs natural d’una nit de juny no hi ha pas la festa, hi ha un fet assumit que hom confon amb la festa, el divertiment d’una minoria estadísticament mascle i estadísticament jove que, quan s’ajunta, s’ha de fer sentir. Competidors en grup i en individual, servilment obedients a la manera com històricament els hem ensenyat a ser lliures, temeraris, abrivats, fatxendes, abusananos, abusananes, incendiaris. I així és com la societat organitza la seua línia de defensa en previsió que voldran fer ostentació dels seus privilegis de manera simultània: operatius especials, alertes de tots colors, desplegaments de drons, centraletes reforçades, més ambulàncies, més agents rurals, més guàrdies, més bombers que altra feina tenen que atendre els capricis de qui té un encenedor i una idea ho-ho-ho que no és precisament la d’honorar la flama del Canigó.

Arribats en aquest punt, em ve una d’aquelles preguntes il·luses que només ens fem els qui d’aquest món no hi entenem re: això ha de ser sempre així? I si poden ser dos: de debò que ha de ser així sempre? No us atabalaré amb més xifres, però remenant els balanços dels dispositius de Sant Joan dels últims tres anys, que són els que he trobat, la tendència és a l’alça en gairebé tots els indicadors, cosa que d’entrada no deixa gaire lloc a l’esperança. O potser sí. Sense rigor periodístic, però amb esperit matemàtic, deixeu-m’hi agafar: l’any passat, el 112 va rebre un 65% més de trucades que l’anterior, però el nombre d’incidents “només” va pujar un 22%. Aquest diferencial, si esdevé sostingut en el temps, podria ser el reflex d’un nou límit de la paciència ciutadana, que la gent ja no està tant per orgues com abans, que cada vegada es resigna menys al bretolisme programat amb l’excusa de la festa. Per alguna cosa es comença.