21.12.2016 - 16:09
|
Actualització: 23.12.2016 - 14:17
Per què Sant Esteve és una festa tan arrelada a casa nostra? El llibret Celebrem el Nadal, d’Amadeu Carbó, explica aquesta tradició i també un bon reguitzell més. És una obra concebuda per fer entendre què hi ha en l’origen de molts costums i tradicions nadalencs.
Carbó explica que Sant Esteve és un fet singular del calendari que ens lliga amb el nostre passat carolingi. Al segle IX la Catalunya Vella pertanyia a l’imperi fundat per Carlemany i depenia del bisbat de Narbona, a diferència de la resta de la península Ibèrica cristiana, dominada pels gots i vinculada amb el bisbat de Toledo. Això va determinar dos conceptes de família diferents. El carolingi era molt extens, com un clan, i quan hi havia alguna festivitat important calia desplaçar-se a la casa pairal.
És el cas de Nadal, la festa més grossa del calendari religiós, que aplegava tota la família al voltant de la llar. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per a tornar a casa. Per tant, a la primeria el dia de Sant Esteve era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa. Ja ho explica ben bé el refranyer: ‘Per Nadal cada ovella al seu corral. Per Sant Esteve, cadascú a casa seva.’
Al País Valencià i a les Illes Balears la festa de Sant Esteve també es coneix com a segon dia de Nadal. A les Illes també es diu ‘sa mitjana festa’. A Catalunya aquest dia se solen menjar canelons de primer i pollastre farcit o tall rodó de tall. I de postres, sempre cauen neules i torrons. Al País Valencià, Sant Esteve va deixar de ser festiu a la dècada del 1990, però enguany es recuperarà, perquè Nadal s’escau en diumenge.
Per la mateixa raó que Sant Esteve, es justifica la festa del dilluns de Pasqua Florida i la del dilluns de Pasqua Granada: Nadal i les dues pasqües són les festivitats principals del calendari religiós. A més, aquest costum ens lliga amb la resta d’Europa, perquè també ha perdurat en més indrets que van restar sota influència carolíngia i que amb el pas dels segles s’han acabat convertint en els principals estats europeus.
