Eren les onze del matí i al cel no hi havia cap núvol amenaçador. Teníem tot el dia davant, però ni un minut per a perdre. Aquell era el punt de no-retorn, el port que canviava el nostre recorregut per embellir-lo i elevar-lo a una nova potència. Estàvem preparats. Grampons lligats als peus i piolet a la mà. Començava el descens.

Tot i les espectaculars vistes panoràmiques que hi havia a 5.755 metres, la nostra mirada es va concentrar al terra nevat. Amb 70 centímetres de neu, caminar no era gens fàcil. Intentàvem seguir l’únic rastre de petjades visible. El vestigi, que ens ensenyava per on havien transitat l’expedició austríaca amb què havíem coincidit el vespre anterior, formava un camí hivernal que baixava cap a la falda de la muntanya. Però la veritat és que ni així no ens salvàvem d’enfonsar la cama fins al genoll en aquell enorme suflé blanc.

El descens cobert de neu des del Tashi Lapsta.

El ritme era lent i feixuc. Quan aconseguíem de fer tres passes seguides sense que el terra s’ensorrés sota el nostre peu, ens impregnàvem d’una malaguanyada confiança que s’esvaïa ràpidament quan la quarta gambada ens enviava novament cap avall. D’una banda, aquesta situació ens feia augmentar la concentració i la seriositat amb què avançàvem. Volíem trobar la via més ràpida i segura, però sense oblidar que, de fet, érem sobre la neu que cobria una glacera, i desviar-nos podria voler dir fer un pas en fals i acabar al fons infinit d’una escletxa. D’una altra banda, ens inundava una sensació irracional de ridícul. De tota manera, allà no hi havia ningú per a riure’s de nosaltres.

Durant tot l’ascens no havíem vist cap més ànima. Només quan vam arribar al final del coll havíem trobat un equip neozelandès que aquell matí intentava ascendir el Parchemuche, un cim de 6.273 metres que, des d’allà, semblava relativament fàcil d’escalar. Però ara ja feia estona que, novament, estàvem sols enmig de gegants muntanyes encara per batejar.

De glacera en glacera

Aquella vall era només el començament de la cursa d’obstacles en què s’havia convertit el descens d’un dels ports de muntanya més alts del món. Un cop superada aquesta primera barrera, en venia una de nova: canviar de vall, i de glacera, per unes cordes fixes com les que ens havíem trobat a l’ascens; aquesta vegada, per baixar per dues parets de gel.

Una paret de gel esfereïdora.

El descens va ser força més complex, però per fortuna molt més curt. El mur de gel era, òbviament, relliscós, però també molt uniforme, la qual cosa dificultava de localitzar punts on recolzar els peus. Vaig desequilibrar-me unes quantes vegades. Podria haver caigut rodolant fins als peus de la paret si no hagués estat perquè la corda que subjectava amb la mà ho va impedir. Tocar de peus a terra va ser tot un descans.

Aquesta segona glacera, la de Drolambu, la vam travessar amb més facilitat. No va caldre ni trepitjar-la. Pel lateral, hi transcorria un camí força usat que resseguia tota la vall. L’única preocupació que teníem eren les pedres que queien pel desglaç de les parts més altes de la muntanya que teníem a l’esquerra, un mur imponent que actuava com a tanca de separació entre nosaltres i els pics que envoltaven l’Everest.

Era la primera hora de la tarda quan vam arribar a la tercera glacera. Aquesta vegada era inevitable haver de passar-hi per sobre, tot i que no hi havia cap camí. Com que les plaques de gel es mouen cada dia, les rutes que les travessen també es van modificant contínuament, cosa que evita que hi hagi un recorregut prou utilitzat per a fer-se visible.

La glacera de Trakarding estava completament coberta de pedres. De fet, hom podria pensar que era una vall plena només de turons formats per despreniments de roques, però les parets de gel ondulades que de tant en tant tallaven abruptament el paisatge s’encarregaven de recordar que, en realitat, érem en un dels terrenys més perillosos de les muntanyes.

L’única font d’aigua que vam trobar en tota la tarda va ser aquest estanyol congelat.

Aquest tram es va convertir en un dels més durs de l’expedició fins aleshores. No tant per la seva dificultat, sinó per l’esgotament mental que causa en qui l’ha de travessar. Grimpar contínuament de roca en roca és esgotador i extremadament lent. De fet, no vam sortir d’aquell malson fins l’endemà al migdia. A més, era relativament fàcil perdre’s entre aquella mar de pedres quan, precisament, els encarregats d’assenyalar el mutable camí eren altres rocs col·locats els uns sobre els altres.

A mitja tarda vam decidir d’acampar al costat d’un estany completament glaçat. Havia estat un dia llarg i esgotador. Durant dotze hores caminant i escalant havíem recorregut el mateix nombre de quilòmetres, però el Tashi Lapsta ja quedava enrere, superat. Ara faltava només sortir d’aquell camp plegat de trampes, algunes de tan letals com la que em va engabiar l’endemà al matí.

El gel (i el desglaç) ofereix imatges tan curioses i espectaculars com aquesta.

Els perills del gel

‘Això és molt perillós, per ací no podem passar!’, em va dir cridant en Dani, el meu company d’aventura. La meva opinió era una altra, però certament aquell no era un bon moment per posar-se a discutir. El descens m’havia semblat possible i ja era uns quants metres més avall, enmig d’una gran rampa de gel.

Era una d’aquelles vegades que havíem perdut de vista les fites que indicaven el recorregut recomanat. La confiança que m’havia donat baixar amb certa facilitat per un tram de gel de menys de dos metres va jugar-me una mala passada, perquè pocs minuts després em vaig aventurar a fer igual per una rampa deu vegades més gran. Però la veritat era que les condicions d’una situació i una altra eren incomparables. No havia sabut identificar bé el risc.

El gel que ara m’envoltava era dur i ben afilat. Enmig d’aquell exèrcit en forma de mur vaig trobar un lloc planer des d’on prendre una decisió: o continuava baixant o feia mitja volta. La primera opció es va descartar ràpidament. La paret, massa empinada, m’empenyia cap a la perdició. El risc de caure i endur-me talls i rascades per tot el cos era més que real. Ara que m’hi fixava, com m’ho havia fet per arribar fins allà? La cosa més sensata era tornar per on havia vingut. Però el resultat va ser el mateix. Estava atrapat en una presó de punyals de glaç preparats per tacar-ne la fulla.

Un llac gelat destrossat per un despreniment de roques.

La situació no era fàcil. De fet, el lloc més segur, allà on em trobava, era la part congelada entre una placa de gel i una altra. És a dir, era sobre una escletxa, l’home del sac dels alpinistes. Allà em vaig haver de col·locar els grampons, fins aquell moment guardats per passar la zona rocosa, i provar novament l’ascens amb paciència. Com que el gel de la rampa era massa dur per a clavar-hi les punxes que ara sortien de la meva bota, em vaig trobar escalant una cascada congelada, segurament des de feia segles, per sobre de l’abisme que hi havia entre una paret de glaç i una altra.

Per fortuna, el salt d’aigua no era gaire alt i els grampons s’hi van arrapar amb força. Quan vaig arribar dalt, vaig respirar alleugerit. De la mà em gotejava un riu de sang que brollava de dues noves ferides. El glaç, més afilat i tot que no em pensava, m’havia regalat dos talls petits i profunds, indolors gràcies al fred, que actuava com a anestèsic. Res per a preocupar-se, però una bona excusa per a recordar que no s’ha de subestimar ni el gel ni la muntanya.

Un cop fora de Trakarding, el descens es va poder fer amb una nova marxa, per fi. Enrere quedaven la neu i el glaç i recuperàvem els infravalorats camins de terra. Fins i tot apareixien les primeres mostres de vegetació. La vall de Rolwaling ens allunyava de l’Everest passa rere passa.

Abans d’arribar a Na, el primer poble que donava la benvinguda en aquesta nova zona, el camí ens va dur fins a una enorme massa d’aigua, gran com 160 camps de futbol i 270 metres de profunditat, envoltada de pics espectaculars. L’escena, a més de bonica, era preocupant. Feia seixanta anys, el llac era pràcticament minúscul comparat amb l’extensió magnificent d’ara. I continua creixent.

Tsho Rolpa s’estén al costat de Tarkading i de muntanyes imponents.

El llac de Tsho Rolpa s’alimenta de la glacera de Tarkading, que té just al costat. L’escalfament global va desfent el gel que abans ocupava aquesta vall, de manera que cada cop hi ha més aigua líquida. Aquests darrers deu anys, la glacera s’ha encongit a un ritme de seixanta metres anuals.

Tot i els esforços per controlar el creixement del Tsho Rolpa, el govern nepalès considera el llac un gran perill potencial, perquè que tem que pugui desbordar-se. Les inundacions podrien afectar sis mil famílies que viuen als peus de la glacera. Una altra mostra de la importància i el poder destructor del gel a les muntanyes.

La vall del Rolwaling presumeix de colors molt variats a la tardor.

Una nova ruta

Beding és un dels pobles que té el perill de desaparèixer si el Tsho Rolpa creix més del compte. És l’assentament més important de la vall de Rolwaling i té un encant especial, amb les seves cases de fusta i un imponent temple budista, o gompa, a la vora del riu.

Havíem vist néixer el Rolwaling entre roques un matí, i l’endemà al vespre arribàvem a aquesta vila que s’havia nodrit de feia generacions de la seva aigua abundant. Era la culminació d’una de les parts més difícils i impressionants d’aquesta aventura que ens ha de fer travessar tot l’Himàlaia a peu.

El descens pel Rolwaling una vegada superades les glaceres.

El fet de completar un coll com el del Tashi Lapsta, conegut per la seva altitud i dificultat, ens va donar una nova energia. Abans havíem tingut por només de sentir-ne el nom. Fins i tot, en la planificació s’havia descartat de passar-hi, però ara teníem una força inaudita. Renjo La va obrir una nova porta en el nostre Gran Camí de l’Himàlaia, i el Tashi Lapsta va ser el passadís que hi havia a l’altre costat. En aquesta part de l’habitacle ja no hi ha temor, només un respecte profund i unes ganes nouvingudes de descobrir què s’amaga a les habitacions més grans de la casa.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleint sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
(50): El racó més bonic del planeta
(51): El punt de no-retorn

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb