24.06.2026 - 21:40
|
Actualització: 25.06.2026 - 08:14
Hi va haver un moment, ahir, que ho explicava tot sense necessitat de paraules. Quan Pedro Sánchez va acabar la primera intervenció al congrés espanyol, els diputats socialistes es van alçar a aplaudir-lo, enfervorits. Però es van posar dempeus els seus, i solament els seus. Vaig mirar amb interès cap als escons del costat –els de Junts, els d’Esquerra, els de Compromís, els de Més, els del PNB, els de Bildu– esperant si algú s’afegia al gest, i no s’hi afegia ningú. Tan sols els ministres de Sumar –que no l’havien aplaudit en cap moment durant la intervenció–, van aplaudir sense esme i amb unes cares que eren un poema. Els qui l’havien fet president, tots aquells que el van fer president, seien immòbils i muts, amb les mans quietes damunt els genolls i una cara evident d’incomoditat. De manera que el resum és molt fàcil: l’aplaudien els qui ja no li poden resoldre res; callaven els qui el sostenen. Un home aclamat per la seua gent –insuficient, numèricament, per a sostenir-lo– i sol davant tota la resta.
Després la cosa va ser molt pitjor encara perquè, un per un, van anar pujant tots al faristol a dir-li coses gruixudes. Míriam Nogueras li va demanar que, precisament per impedir que l’extrema dreta arribe al poder, s’aparte, que faça com Starmer i deixe pas a algú “amb la capacitat de complir”, i li va recordar que ja no té ni el suport ni la legitimitat amb què el van investir. Gabriel Rufián el va mirar –li va demanar, de fet, que el miràs als ulls, en un gest que va incomodar profundament Sánchez– i li va preguntar si tenia “la casa neta”, si sabia res, si havien robat, per sentenciar que aguantar així per no fer res era una ximpleria. Agueda Micó el va fer sofrir i suar amb un reguitzell de referències a la paraula “decepció”. El PNB el va advertir que atrinxerar-se “té un recorregut molt curt” i que la legislatura és morta. Bildu, el BNG, Podem, fins i tot Sumar, van pujar a dir-li, amb unes altres paraules, exactament això mateix. Que així no. Que això no pot continuar. Que un govern que ni avança en allò que va pactar ni gosa convocar res no és pas un govern: és una sala d’espera.
La soledat parlamentària té una llarga tradició i sol acabar molt malament. A mi la sessió d’ahir em va recordar aquella del 1940, als comuns britànics, en què Neville Chamberlain va guanyar una votació i va perdre el poder en el mateix gest. El debat tractava de la desfeta de Noruega, però de seguida va deixar de tractar de fiords i va passar a tractar d’ell. Va guanyar, 281 contra 200; però 41 dels seus diputats van votar-hi en contra i 60 més es van abstenir, amb la qual cosa la majoria que l’havia fet primer ministre va quedar feta estelles. Va ser aleshores –i aquesta és una de les escenes parlamentàries més dramàtiques de la història– que Leo Amery li va recordar les paraules amb què Cromwell havia fulminat el Parlament Llarg: el famós parlament anglès convocat pel rei Carles I el 1640 que va marcar el començament de la guerra civil. Les va pronunciar molt a poc a poc, gairebé xiuxiuejant: “Fa massa temps que sou ací sense fer cap bé. Aneu-vos-en. En el nom de Déu, marxeu.” Efectivament, tres dies després Chamberlain va dimitir. Tenia prou suport per a continuar essent primer ministre, però va entendre que el problema ja no eren les xifres.
Sánchez n’hauria de prendre nota. Chamberlain va saber llegir el missatge que li enviava la cambra i va plegar. Sánchez, en canvi, insisteix a dir que continuarà, a esgotar el mandat, a presentar un pressupost “ambiciós” –el mateix pressupost que ningú no li garanteix–, i va parlar del “bosc que alguns volen tapar”. Però el bosc, ahir, era ell mateix. En persona. Perquè es pot delimitar el cas Ábalos –difícil, però possible–, es pot recórrer a la lawfare per a la causa de la dona i del germà –difícil, però possible–, es pot tenir tota la raó del món sobre la guerra judicial –difícil, però possible. Però allò que no es pot fer és governar quan els qui et van elegir ja t’han retirat la confiança i a tu et resten solament els aplaudiments fanàtics dels de casa.
I que no s’enganye ningú: això no és cap bona notícia –més enllà de la dificultat creixent en què posa l’estat espanyol i el règim del 78. No ho és per als demòcrates, que no voldríem veure arribar Abascal i Feijóo a la Moncloa, conscients que l’extrema dreta és un gran perill. De la mateixa manera que no és bo per a ningú –independentista o no– que pense des dels Països Catalans. Però precisament per això la situació és insostenible. Un president del PSOE que resisteix per resistir i mantenir-se en el poder solament allarga l’agonia i prepara, dia rere dia, el terreny a la mateixa extrema dreta que diu témer i voler frenar. Resistir així no és governar. És tan sols seure i esperar que el temps dicte sentència, sense fer-hi cap bé –allò, exactament allò, que Cromwell retreu.
Sánchez va eixir del ple d’ahir amb la sensació d’haver aguantat l’envit. Els seus altaveus ho han proclamat –amb una eufòria al·lucinògena– fa hores. Però hi ha derrotes que arriben amb forma de victòria, i n’hi ha que es veuen molt més clarament en una imatge que no pas en un recompte de vots. I la imatge d’ahir ja la tenim i és indiscutible: la seua gent més estricta aplaudint fanàtica i, al voltant, el silenci espès de tothom.
No es pot governar tan sol. Això hauria de ser el final.
