Samantha Gilabert ha estat una de les concursants més populars i estimades de la darrera edició d’Operación Triunfo. Des del començament del programa no ha deixat ningú indiferent, per la seva manera de ser, espontània i natural, i també perquè ha parlat i cantat en català a l’acadèmia, cosa que no hauria de cridar l’atenció en un programa que és ple de catalanoparlants, però que fins ara pràcticament no havia passat en cap dels certàmens. La reivindicació de la llengua, a més de la seva participació en l’Assemblea de Joves del seu poble, Beniarrés (Comtat), van fer que la premsa espanyolista posés el focus sobre seu, una polèmica que no la va afectar, però sí que la va sorprendre.

Parlem amb ella de tot plegat ara que publica Nada, el seu nou disc, i poc després d’haver eixit “Espere que tornes”, una de les cançons de l’àlbum, que ha tingut un gran èxit internacional. Diu que li passen coses que no s’hauria imaginat mai, però alhora és conscient que la fama i l’èxit que atorga OT poden ser efímers, i per això se centra a “treballar i treballar” i a encarar els seus projectes de futur, entre els quals la participació com a jurat en el programa Duel de Veus, d’À Punt.

Com valoreu el resultat final del disc? 
—Vam començar a compondre sense saber on aniríem i què n’eixiria, i ara estem molt contents. Ho hem fet molt de pressa: vam començar al juny, vam enregistrar al setembre i ha eixit al novembre.

És molt ballable i fresc, amb moltes cançons d’amor i seducció. És una cosa deliberada?
—No! Ens vam deixar emportar per la composició i va eixir això. Pel que fa als ritmes, “Un poquito” és la més propera al reggaeton. És un pop ballable i urbà.

Heu deixat enrere l’estil més alternatiu de Cactus, el grup de què formàveu part abans?
—M’agrada tot! Cactus era el menys alternatiu que hi havia en la indústria que ens envoltava. Teníem lletres i melodies molt pop, molt mainstream. En realitat, avui mainstream ho és tot. La música urbana es consumeix moltíssim, el trap, el rap, l’electrònica… Ja es consumeix tota mena de música.

“Avui mainstream ho és tot. Ja es consumeix tota mena de música”

Què en penseu, de l’èxit internacional de “Espere que tornes”, una de les cançons del disc? Ha estat número 1 a l’Argentina, per exemple.
—Ja! És molt fort! Jo no sabia que això podia passar… Volia fer-la en català perquè era el meu primer single en solitari i em feia il·lusió que també fóra en català. Però és clar… Molt fort! No m’ho esperava i la gent estava molt sorpresa. Però la Rosalia ja ho va fer a uns altres nivells! Estic molt contenta. Tot i que hauria de ser una cosa normal.

Hi ha certa creença entre els artistes que si canten en castellà tindran més èxit?
—Jo crec que això ja va passant de moda… El relleu generacional que hi ha hagut en els consumidors es nota. Consumeixen qualsevol música i els és igual l’idioma. Ja no és allò de dir “aquest tipus de persones escolten aquest tipus de música, la música catalana o valenciana ha de ser per a gent molt punky o alternativa”. No, va més enllà.

Però “Espere que tornes” és l’única cançó en català del disc. És per algun motiu en concret?
—S’ha de posar en context el projecte, tot just després d’haver sortit d’OT i en un àmbit bàsicament espanyol. El projecte el fem amb la discogràfica, però darrere hi ha també TVE i Gestmusic. Jo em sent orgullosíssima de parlar català i defensar la llengua i tinc claríssim que hi haurà moltes més cançons en català en un futur. En aquest EP de set cançons n’hi ha una per petició expressa meua, perquè és la meua llengua, i en un futur n’hi haurà moltes més.

“El relleu generacional que hi ha hagut en els consumidors es nota. Consumeixen qualsevol música i els és igual l'idioma”

A la gala 0 d’OT vau escollir “Que tinguem sort”, de Lluís Llach. Per què?
—És una cançó que m’agrada molt. No sabia què cantar i en l’últim moment vaig dir “El ‘Que tinguem sort’, de Lluís Llach!”. L’he tinguda molt present sempre i Luís Llach m’encanta. I sabia que tenia l’aprovació de Manu Guix, per exemple. Crec que no s’havia cantat mai res de Lluís Llach a OT i m’abellia…

Heu estat la primera concursant de la història a cantar dues cançons en català: “Que tinguem sort” i “Milionària“. Per què creieu que no havia passat abans?
—Perquè la música en català estava enfocada a un altre tipus de consumidor que no era el d’OT. Però ara ja no, per aquest relleu generacional.

Com vau viure el fet d’haver de parlar en castellà amb la família quan éreu allà?
—Era molt estrany. No he parlat mai en castellà amb la meua família. Mai, mai, mai. Per què hauria de parlar-hi en castellà? És com si em posara a parlar en anglès…

Hi ha una norma establerta a OT sobre això?
—No! Ho van fer perquè van voler, no sé per què. Mon pare va començar a parlar en castellà i llavors ho van fer tots.

“La música en català estava enfocada a un altre tipus de consumidor que no era el d'OT. Però ara ja no”

Quan va passar això us vau referir al castellà com a “idioma del dimoni”, de broma. Això va omplir la xarxa de crítiques catalanòfobes. 
—Jo no me’n vaig assabentar. Va ser una broma! A més, ho vaig dir teatralitzant molt la situació: “He parlat amb els meus pares en espanyol, aquest idioma del dimoni. Ha, ha, hi, hi, quina gràcia, Samantha!” A ningú d’allà el va afectar.

De les polèmiques no us n’assabentàveu perquè no teníeu gens de contacte amb l’exterior? 
—No tens ni contacte amb els treballadors. Els ballarins i els cuiners no et dirigeixen la paraula. Sols et poden dir coses relacionades amb el menjar.

Per tant, el que van dir els diaris espanyolistes…
—Ja… “La independentista Samantha odia l’idioma espanyol”… No és cert!

Es va dir que éreu independentista, que havíeu militat a Arran i a l’Assemblea de Joves del Comtat… Què hi ha de cert en tot això?
—L’Assemblea de Joves no era Arran. Jo vaig militar a l’Assemblea de Joves del Comtat. Col·laboràvem amb associacions i bancs d’aliments, anàvem a manifestacions per l’educació pública i de qualitat, fèiem concerts, un concurs de música per al Dia de la Dona… No era res independentista ni polític. Cadascú tenia les seues idees i érem molt joves! Jo tenia setze o dèsset anys.

Vau dedicar un vídeo a Rajoy i la premsa també el va utilitzar… 
—Vam fer una calçotada de set-centes persones. Al País Valencià! Els calçots els portaven de Vilafranca del Penedès. Eren calçots catalans… I va venir una televisió local, em va fer una entrevista i em va vindre la inspiració i vaig dir “Puc saludar Rajoy?” I el vaig saludar! Perquè era el president del govern… En cap moment vaig ofendre ningú per fer açò! Li vaig dir “sort a la vida”! Eixe vídeo estava superperdut… No sé qui el va trobar.

No estàveu especialment polititzada, per tant?
—Vaig estar polititzada perquè el català és molt polèmic, encara ho és. No hauria de ser-ho, perquè jo no sóc menys espanyola o més espanyola que ningú pel fet de parlar català. He de decidir jo com em sent, però no pel fet de parlar català…

Com veieu la qüestió de la llengua actualment? 
—Cada dia està més normalitzat. I també crec que programes com Operación Triunfo ho normalitzen molt. Han cantat en gallec, han cantat en basc, han cantat en català… Normalitzen que a Espanya es parlen molts més idiomes. I crec que la gent ja n’està prou conscienciada. Evidentment, hi ha tabús, sobretot amb el català.

I la catalanofòbia?
—També. A les noves generacions hi ha moltíssima gent més conscienciada en tot. No estem igual que fa vint anys. En el feminisme estem molt millor. Hi ha molta feina per fer, però estem molt millor. Igual que en el tema de la llengua, el racisme, etc.

“Vaig estar polititzada perquè el català és molt polèmic, encara ho és. No hauria de ser-ho”

I pel que fa a l’estat de la llengua a les comarques com la vostra, al sud del País Valencià? 
—Hi ha molta gent d’Alacant que no parla valencià… Com més al nord, més es parla. Jo vinc d’una família valenciana que ha parlat sempre valencià. Però si eres valencià i no parles valencià, no eres menys valencià que un que sí que en parla. Conec valencians que diuen que el valencià no serveix per a res. És la meua llengua! Per a què serveix el castellà? Per a parlar i comunicar-se, que és el que faig jo. Hi ha gent que es nega a saber parlar el valencià, però jo crec que és bonic saber idiomes per a poder comunicar-te.

—”No pasa nada, una altra de les cançons del disc, parla del pas per OT. Com és això que us enregistrin vint-i-quatre hores?
—L’únic espai on no es grava és l’habitació, però només és oberta a partir de les deu del vespre. Al principi ets molt conscient que et graven, però després no! [Riu.] No em preocupava…

Estàveu absolutament incomunicats i sense saber les notícies, fins al dia que us diuen que hi ha una pandèmia i que heu de sortir. Com va ser? 
—Quan vam eixir a les firmes al febrer ens van dir que hi havia un virus a la Xina, però que no era preocupant. No hi pensàrem més, fins al dia que ens van dir que havíem de marxar, que havien cancel·lat les Falles, la Fórmula 1, la Lliga… Va ser molt estrany! T’explota la bombolla i te’n vas a una realitat que és un món paral·lel, confinat a casa.

Ara que ja heu sortit de l’acadèmia, un dels riscs de l’èxit d’OT és que arriba molt ràpidament, però també pot anar-se’n de seguida. Us fa por?
—Sí. Però realment nosaltres treballem i treballem i els resultats no depenen de nosaltres… El que faré és estar orgullosa del que faig.

“A OT l'únic espai on no es grava és l'habitació, però només és oberta a partir de les deu del vespre”

A la gala 0 ja vau explicar que només teniu un 40% de la capacitat auditiva perquè teniu hipoacúsia neurosensorial. Ho heu volgut fer visible? 
—Ho he normalitzat en tot moment. Els vaig dir al càsting que em passava açò perquè crec que en un concurs de música calia dir-ho. Després ningú no m’ha dit res més, no s’ha tingut en compte. No sóc més ni menys per eixe problema. Que per a mi no és cap problema…

A quina edat us ho van dir?
—Als dèsset. Vaig començar a notar que alguna cosa fallava. El metge em va dir que era de naixement.

Ja volíeu ser cantant?
—Des que era molt molt xicoteta he volgut ser cantant! [Riu.]

Com us ho vau prendre, doncs?
—Vaig dir: “Bé, puc cantar igualment!” No m’ho vaig prendre malament, en eixe sentit. Sí que em feia un poc de vergonya el fet de portar audiòfons, però després, quan vaig veure que em facilitaven la vida, em vaig adonar que no havia de tenir vergonya. És com quan portes ulleres, que al principi costa.

“Em feia un poc de vergonya el fet de portar audiòfons, però quan vaig veure que em facilitaven la vida, em vaig adonar que no havia de tenir vergonya”

No us causa cap dificultat a l’hora de cantar?
—Com que ho he fet sempre, ja tinc uns patrons integrats, com ara aprendre’m de memòria alguns tons de cançons que he sentit moltes voltes. Mai no m’ha significat cap gran dificultat. Sí que hi ha concerts en què em desmotive molt perquè necessite molta ajuda i que els tècnics estiguen pendents de mi. Tinc problemes amb els auriculars que portem quan cantem, i si hi afegeixes el públic i la gent cridant, ho passe malament i a voltes m’atabale. Però no passa res.

Per acabar, algunes preguntes ràpides: un cantant o referent. 
—Aitana.

Una cançó important a la vostra vida. 
—”De mica en mica“, de Joan Manuel Serrat. La vaig cantar a la boda de la meua germana i m’agrada molt.

Una cançó popular. 
—El “Tio Canya”, d’Al Tall! Va d’un senyor que no sap castellà i se’n va a València per uns papers i li parlen castellà i es posa molt nerviós. Després el seu fill se’n va a escola, li parlen castellà i ho passa fatal… I la cançó acaba dient [canta] “Mai parlen en castellà, Mai parleeeeeen en castellà!” És molt bona!

Una cançó reivindicativa.
—Qualsevol de Roba Estesa, com “La nit és nostra

Un racó del País Valencià que us inspiri. 
—El meu poble, Beniarrés!

Ja que també teniu un poemari publicat… Un poeta.
—Mario Benedetti.

Algun truc per a no posar-vos nerviosa o alguna superstició abans de sortir a l’escenari?
—M’he de senyar sempre! [Fa el senyal de la creu.] El meu avi sempre em deia “Si fas açò t’anirà bé tot!” I jo ho faig…

Què recomanaríeu a algú que es vol dedicar a la música?
—Que hi insistisca moltíssim, tota la vida. De veres. Que ho visualitze i que siga feliç amb allò que fa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.