àvia
«I l’àvia amb camisa de dormir no la tinc en cap foto, només a la memòria.»

Hi ha vegades que llegeixes buscant complicitats com a autora, que regires el que escriuen els altres per trobar-hi fils del teu escriure, que no obres un llibre amb actitud de lector disposat a deixar-se portar, sinó que hi entres demanant on és allò que t’uneix amb qui el signa, exigint-ho gairebé. Vaig arribar així a Chilean Electric de Nona Fernández, perquè m’havien dit més d’un cop ‘aquest llibre t’agradarà molt, a tu‘, i feien aquest èmfasi al final de la frase, amb el cap tort, parlant en cursiva.

«Les històries dels avis il·luminen el passat i la nostra mirada les projecta cap al present i el futur. Com qui troba un missatge en una ampolla perduda al mar, el que llegim en aquella història tancada és un crit d’auxili, la necessitat d’un rescat, la generosa oportunitat de fer un esforç i salvar algú. Salvar de l’oblit, de la foscor o d’alguna cosa més tremenda. Explicar històries per salvar algú finalment. Però a qui?» Ho escriu Nona Fernández, que intenta salvar la seva àvia d’un record fals, o que intenta salvar aquell record fals de la seva àvia, o que intenta salvar el record que ella té de la seva àvia, o salvar-se a ella amb el record de l’àvia.

Tant és que el record de l’àvia de Nona sigui de l’any 1883 i que ella hagi nascut l’any 1908, aquest record fals engega l’escriptura de la néta, la investigació domèstica de la història familiar. En cap moment se’t desmunta res, com a lector, perquè el record sigui fals, i de fet si hi rumies tampoc creus del tot en aquesta falsedat: és cert que l’àvia de Nona Fernández no era a la Plaza de Armas l’any 1883, quan s’hi va encendre el primer fanal elèctric, però també és cert que ella recorda aquest esdeveniment amb tot luxe de detalls, que ella ha explicat aquest dia històric per a Santiago de Xile amb pèls i senyals perquè en guardava un record vívid, el record és cert, que ho ha viscut en primera persona és fals, però això segon és tan important? El que compta és el record que encén la flama de la curiositat i la creació de la seva néta. Chilean Electric és sobretot una néta que es mira la seva àvia i la veu com a dona, també com a nena, com a algú que abans de ser la seva àvia va tenir tota una vida. És el descobriment que tots hem fet algun cop: els avis tenien un passat, tota una vida viscuda, ells també van ser pares i abans van ser fills, i nens, i van viure, treballar, enamorar-se, patir, els van passar un munt de coses abans de ser els nostres avis.

És un descobriment important en la vida d’un nét, com quan descobreixes que els avis tenen un cos, que rere aquelles robes, aquells pentinats i aquelles ulleres hi ha un cos com el nostre, que ara és vell però que va ser jove. «Vaig encendre el llum de la tauleta i em va sorprendre veure el que no havia vist mai abans: el cos nu de la meva àvia. S’estava canviant de roba asseguda al llit. No sé com s’ho feia a les fosques, però ho feia. Segurament el ritual era sempre el mateix, a les palpentes, amb el llum apagat perquè no la veiessin mentre es posava la camisa de dormir, perquè no entrés ningú per sorpresa i la descobrís, com ho vaig fer jo.» L’àvia que recorda haver vist encendre’s el primer llum elèctric de Xile es desvesteix a les fosques, i a més la seva néta descobreix que no té melic. I en la panxa llisa de l’àvia de Nona Fernández trobo la complicitat que buscava des de la primera pàgina, la definitiva, i me’n vaig al menjador petit de casa els meus avis, havent sopat, quan ma germana i jo ja ens raspallem les dents per anar cap al llit, l’avi renta els plats i l’àvia seu en una cadira i confiant que no la veiem s’aixeca la faldilla, descorda les quatre vetes elàstiques que li baixen de la faixa fins a mitja cama i es cargola avall les mitges de color carn, d’un color carn fosc i llis que ens fa creure durant el dia que les cames de l’àvia són morenes i joves, i que ara deixa al descobert una pell blanca plena de venetes morades i inflades sobretot al voltant dels turmells. Recordo pensar: l’àvia té dits dels peus! Perquè durant el dia, quan es descalçava per posar les cames damunt d’una cadira perquè se li carregaven, li vèiem els peus acabats en la costura de la mitja, els dits ni s’intuïen, sota aquell teixit tan atapeït.

La panxa llisa de l’àvia de Nona em fa pensar que puc escriure sobre les cames de la meva àvia, aquell mapa de venes blavoses que amagava sota les mitges, aquelles mitges cargolades deixades a la cadira del costat, buides però encara amb la forma de les cames tortes i artrítiques de l’àvia, que puc escriure sobre aquella àvia que sense mitges, ni faixa ni ulleres, amb la camisa de dormir i la reixeta aguantant-li el pentinat, desfilava cap a la seva habitació confiant que no la vèiem i deixava de ser l’àvia per ser la Isabel que se’n va a dormir cansada i amb el cos deixat anar. Sé que un dia vaig travessar aquell tel de prudència que em feia estar amagada a l’ombra del passadís i com la Nona vaig encendre el llum i vaig mirar l’àvia desvestida d’àvia i la vaig acompanyar fins al llit i ella en un primer moment, com sempre que la vam veure així, sense la faixa ni les ulleres, sense les mitges ni el pentinat inflat, va sentir un pudor tan físic que li va entelar la mirada, però després es va deixar acompanyar i mirar per la néta que ella no sabia que un dia escriuria aquella escena en un article, perquè les complicitats que trobes llegint et fan escriure, perquè hi ha llibres que provoquen altres llibres, hi ha llibres que et diuen sobre això també pots escriure, fes-ho. I l’àvia amb camisa de dormir no la tinc en cap foto, només a la memòria, i potser toca salvar-la perquè hi ha records falsos que ens semblen reals fins al punt de fer-nos néixer uns quants anys abans per ser a la Plaza de Armas, però hi pot haver records que es tornin menys de veritat si no els captures a temps, i l’àvia Isabel sent Isabel i prou la vull salvar, la salvo.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb