22.06.2026 - 19:50
|
Actualització: 22.06.2026 - 22:29
La població desocupada a Catalunya, al final de l’any passat, segons l’EPA, era de 351.200 persones. Per definició, és la mesura acceptada oficialment a la Unió Europea per a homogeneïtzar i poder comparar les taxes entre països. Ara, aquesta definició deixa fora algunes situacions que es poden considerar assimilables a la desocupació, però que, en la metodologia emprada, queden classificades com a ocupació o inactivitat. Per això, si dic que la força de treball infrautilitzada (FTI) que tenim a Catalunya supera les 630.000 persones, potser ens esverarem una mica, però, en realitat, és el potencial laboral desaprofitat que a final del 2025 teníem a casa nostra. És gent que podria treballar i que no treballa per raons diverses.
La quantificació, seguint la metodologia de l’Eurostat, l’ha calculada l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Conselleria de Treball, a partir de les dades de l’EPA. La infrautilització es basa en el concepte de “força laboral ampliada”, que és diferent del de “població activa” que utilitzen tant l’EPA com l’Enquesta de Força Laboral, que elabora l’Eurostat. Aquestes mètriques només distingeixen entre ocupats i desocupats, és a dir, persones sense feina que en cerquen activament i estan disponibles per a incorporar-se immediatament a un lloc laboral.
Però la infrautilització té també en compte els desocupats que no compleixen algun d’aquests dos requisits i que, en l’estatística convencional, es classifiquen com a “inactius”. Concretament, són les persones inactives que estan disponibles per a treballar, però que no fan recerca activa de feina; i les que fan recerca activa de feina, però no estan disponibles. També té en compte els qui treballen a temps parcial, que són ocupats, això no obstant, en molts casos, per la meitat de les hores que voldrien treballar.
Així com tenim una taxa de desocupació (desocupats/població activa), també es calcula una taxa de FTI, prenent com a denominador la població activa ampliada (població activa + els dos grups de població inactiva esmentats), la qual cosa permet, en ambdós casos, de comparar el fenomen de la desocupació entre diferents col·lectius i territoris, d’una manera més ampliada. I detallant de manera més evident les singularitats de cada mercat.
Fa pocs dies, l’observatori esmentat ha presentat la segona quantificació (és anual), corresponent al 2025. Les dades es presenten en mitjana anual. Els càlculs de la FTI de l’any 2025, com ja he comentat, eleven la desocupació a Catalunya de 351.200 persones (taxa de desocupació del 8,1%), segons la definició oficial de desocupació, fins a 631.286 (taxa de FTI del 14,4%). Tot i la diferència de nivell, en general totes dues taxes segueixen una evolució molt semblant, amb un creixement molt notable durant la crisi econòmica del 2008 i un descens més lent a partir del 2013, interromput per la crisi de la Covid-19 el 2020.
Aquestes similituds i paral·lelismes en l’evolució de la taxa de desocupació i la taxa de FTI són lògics, atès que el component principal de la taxa de FTI és la desocupació, amb un pes del 57% el 2025. El component següent amb més importància és la subocupació (23%), seguit dels inactius disponibles per a treballar que no cerquen feina (12%) i els inactius que en cerquen, però que no estan disponibles (8%).
En comparativa territorial dins l’estat, Catalunya té una taxa de FTI uns quatre punts percentuals més baixa que no pas la mitjana espanyola (18,2%): és la millor entre les comunitats (en canvi, en taxa de desocupació és la setena). Això ens diu que aquí aprofitem més la força laboral en gairebé tots els components de la taxa de FTI.
Caldria destacar que les diferències en les taxes de FTI entre comunitats són molt més fortes que no pas en les taxes de desocupació. Catalunya i Andalusia, per exemple, són de sis punts en la primera i de nou punts en la segona. I amb Extremadura, de sis punts percentuals i deu, respectivament. Vol dir que, a més de tenir menys desocupació, aquí desaprofitem menys el potencial laboral total que tenim.
Si estenem la comparació territorial i ho fem amb tota la UE, la taxa de FTI de Catalunya supera la mitjana europea de 2,3 punts percentuals. Només Finlàndia (19,5%), Suècia (18,5%), l’estat espanyol (18,2%), l’estat francès i Itàlia (14,8%) tenen una taxa de FTI superior. En general, la desocupació és el component més gran de la taxa de FTI, amb un pes mitjà de 50% a la UE (a Catalunya és del 57%). Curiosament, amb aquesta taxa més àmplia de càlcul, Catalunya en surt molt més benparada en la posició relativa dins la UE que no pas amb l’habitual taxa de desocupació.
Cal indicar que alguns estats membres de la UE mostren una distribució molt diferenciada, per causa d’elements culturals o d’una altra mena. Un cas molt atípic, per exemple, és el d’Itàlia, per l’alt pes del component dels inactius disponibles que no cerquen feina, amb 7,0 punts percentuals, el més alt de la UE i quatre vegades més que no pas Catalunya (1,7%). Aquest component és tan gran perquè aflora una característica del mercat laboral italià, que és la baixa taxa d’activitat de les dones. Això fa que Itàlia, tot i tenir una taxa de desocupació oficial baixa (5,1%), per sota de la mitjana (6,0%), obtingui la quarta FTI més alta de la UE (per damunt de Catalunya).
També es destaquen els casos d’Irlanda i els Països Baixos, però perquè la subocupació és el component més important de la taxa de FTI. Es tracta de dos països on la taxa de treball parcial és molt elevada (dobla la mitjana europea) per uns quants factors, entre els quals es pot destacar que les respectives legislacions fomenten aquesta mena de contractació, que és un model socialment acceptat i que, majoritàriament, el treball a temps parcial és voluntari. Tot i això, un nombre important de persones declaren insuficiència d’hores treballades.
Segons l’observatori, “aquest enfocament permet de captar amb més precisió el potencial productiu no utilitzat i eleva de manera significativa la magnitud de la desocupació respecte de la mesura tradicional, mantenint patrons semblants, però intensificant les diferències entre col·lectius i territoris”. I afegeix: “L’anàlisi de la FTI de Catalunya destaca el pes creixent de la subocupació i el seu caràcter estructural, com també una incidència més gran en dones, joves i població extracomunitària, sectors on es concentren uns nivells més elevats de precarietat. En conjunt, la FTI aporta una visió més àmplia del mercat laboral i hauria de facilitar la identificació de reserves d’ocupació potencial.”
Finalment, seria bo de pensar que la infrautilització del capital humà no tingués cabuda –o fos mínima– en un mercat que busca ésser eficient. Aquest mercat hauria de perseguir uns estàndards de qualitat en l’ocupació que impliquessin, entre més aspectes, la satisfacció dels treballadors i l’adequació correcta de les seves capacitats amb les requerides al lloc de feina que exercissin. Aquest nou “mapa” laboral, més detallat, hauria de permetre a les autoritats, en alguns casos, d’actuar directament en les bosses on els problemes de desaprofitament personal són més punyents i mirar de minimitzar-los.
