Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Com era d’esperar, la complicada situació financera que travessen moltes pimes i autònoms s’ha vist agreujada per l’augment considerable dels retards a l’hora de pagar les factures i per unes xifres d’impagaments molt elevades –un creixement del 74% durant l’any– que acosten molt la seva ràtio sobre facturació al nivell màxim que es va assolir l’any 2014. Són dades de l’informe sobre la morositat que va presentar ahir la Plataforma Multisectorial Contra la Morositat (PMCM). Segons el seu president, Antoni Cañete, el fet d’haver superat el 5% en la ràtio d’impagats fa témer una allau de problemes subsegüents –tancaments inclosos–, atès que deixa moltes pimes sense marge d’actuació. De fet, el 16% dels enquestats ja veu clarament que els terminis en què cobren no els permeten la viabilitat dels seus negocis.

De l’anàlisi es desprèn que el termini mitjà de pagament a proveïdors va créixer tant en el sector públic (d’un 10% en set dies, passant de 70 dies a 77), com en el sector privat (un increment del 5%, sumant quatre dies, i s’ha situat en 77 dies, enfront dels 73 del 2019). D’aquesta manera, els terminis mitjans de pagament disten encara més dels establerts per la llei (30 dies per a les administracions públiques i 60 per a les empreses). S’han igualat els terminis públics i els privats, tendència que, segons l’informe, podria vaticinar una acceleració de l’empitjorament dels pagaments de les administracions enfront dels del sector privat. De fet, això s’ensumen les petites empreses: tenint en compte l’evolució de la crisi de la covid-19, resulta que gairebé la meitat dels enquestats (48%) creu que els seus terminis de cobrament encara empitjoraran durant el 2021.

A la vista de les dades i de les perspectives dels empresaris, Cañete adverteix del “risc de ruptura de les cadenes de liquiditat”. I això ho diu perquè quan es pregunta als enquestats quina seria la seva primera opció en cas de necessitar liquiditat, el 70% diu que demanar finançament i un 22% diu que es veuria abocat a ampliar els terminis de pagament. En aquest sentit, el 8% de les empreses participants en l’estudi de la PMCM han manifestat que la crisi ja els ha portat a ampliar els seus terminis de pagament. “Si no sortim d’aquest bucle de manera imminent, pot portar-nos a una situació sense precedents i amb greus conseqüències per al teixit empresarial”, afegeix.

El dit acusador apunta cap a les grans empreses, les que tenen tot el poder en aquest camp. La meitat dels enquestats assegura que els seus clients del sector privat han empitjorat els terminis de pagament. Per grandària d’empresa, per a la meitat dels enquestats (50%), el tipus de client que més triga a pagar-los són les grans empreses (les que tenen una facturació superior a 50 milions d’euros). Fent un pas més, quan es demana als enquestats quant triguen a pagar-los les grans empreses, aproximadament, el 81% declara que superen el termini legal i, concretament, el 36% coincideix que ho fan una mica per sobre del termini legal (triguen entre 60 dies i 90), i el 45% restant assenyala que els paguen molt per sobre dels terminis legals (a més de 90 dies). Només el 19% de les grans companyies els paguen dins el termini legal. Per al president de la PMCM, “el retard en els pagaments d’aquestes grans empreses no es pot justificar de cap manera, perquè són companyies que tenen liquiditat”.

I no tan sols això. A més de l’empitjorament dels terminis de pagament, també es constata la permanència de condicions abusives en els pactes entre empreses. L’any passat, el 62% dels proveïdors va tenir contractes o acords comercials amb grans clients (dels sectors públic i privat) que els imposaven terminis de pagament superiors als seixanta dies que estableix la llei. O hi ha acord o comprem a un altre proveïdor, vostè mateix. És la llei del més fort, que sempre s’acaba imposant.

A això també s’afegeix la dada preocupant de l’informe que indica que, en cas de tenir impagaments, el 87% dels proveïdors mai o gairebé mai exigeix als seus clients morosos els interessos de demora i el 94% dels proveïdors no exigeix la indemnització legal per costos de recobrament, en cas de retard o impagament. La PMCM sempre ha sostingut que això podria respondre més a la por de perdre el client i al sistema de reclamació en si que no pas al desconeixement, perquè el 60% dels enquestats assegura que se sap bé la legislació existent. La por tenalla sempre el més feble. Ningú –o molt pocs– dels petits gosa plantar cara als qui li donen a menjar. Ho haurien de fer, però no seré jo qui els critiqui, i menys en aquests moments.

I la cosa més greu és que tenim una llei que delimita clarament com han de funcionar els pagaments, però en deu anys d’existència no s’ha fet un règim sancionador. Sense l’amenaça del càstig, la llei és poc menys que paper mullat. Fa molts anys que Cañete lluita per aconseguir que hi hagi un règim sancionador. S’ha avançat en el camí, i ara continua insistint –amb més urgència, si cal– en la seva implantació, cosa que permetria de multar les empreses moroses. Per això, demana responsabilitat als grups polítics, perquè en el tràmit d’esmenes (que acaba el 3 de març) es decideixin les ja pactades durant la negociació i s’agilitzi la instauració del règim sancionador. Veurem què passa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.