Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El problema, quan un debat complex intenta de ser simplificat, és que apareix una caricatura, normalment inservible per a entendre on som. Fa anys que Espanya, servint-se de diaris o de processos judicials, prova de vincular l’independentisme català amb Rússia, pensant que això origina problemes en el moviment sobiranista. És una qüestió que va i ve contínuament, però sense cap concreció, com hem tornat a veure aquesta setmana. Unes punxades telefòniques on es parlava de deu mil soldats russos que podien arribar al Principat en cas d’independència ha despertat novament la controvèrsia, amb implicacions diplomàtiques que comencen a ser cridaneres. Però si volem entendre què passa, la pregunta que ens hem de fer no és si es van oferir els deu mil soldats o no. Perquè això no aclareix res. Per a entendre la realitat cal fugir de la caricatura. I això tan sols s’aconsegueix mirant el marc general.

Deu mil soldats russos per a sostenir la independència?

Com he dit abans, la resposta a la pregunta sobre si Rússia va oferir o no deu mil soldats a Catalunya és poc important. Perquè hauríem d’entrar en una zona d’ombres on les coses sovint no són com semblen. Hi va haver cap rus que digués a cap català que, arribat el cas, hi hauria deu mil soldats a disposició? Podria ser. Ara, aquest rus i aquest català tenien poder de decisió sobre l’assumpte? Vés a saber.

El rumor de l’oferta russa, i la presència d’operatius russos, va circular a bastament el 2017. Com tants altres rumors. Però és que no es pot negligir que, just abans del referèndum, a Barcelona hi havia més espies que futbolistes. Cosa completament lògica i natural perquè tots els països volien situar-se i entendre què passaria l’endemà. Qualsevol estat seriós havia d’analitzar el moment per a saber si podia obtenir cap benefici de la separació o si la seua posició corria risc. I això es fa sobre el terreny.

L’estat rus, particularment, és un gegant ple de tentacles, capaços de fer coses fins i tot contradictòries si convé. Que algun tentacle insinuàs alguna proposta o algun pla és una cosa que entra dins allò que es pot esperar. Per què no ho hauria de fer? Ara, això vol dir que el Kremlin i Putin tenien un interès concret, un pla, sobre la independència de Catalunya? Novament, la pregunta és errònia. L’únic interès dels estats és el propi. El seu. Catalunya tindrà interès pel Kremlin, o per l’anglosfera o per la Xina, segons què hi puguen aconseguir per als seus interessos, si és que poden aconseguir-hi res. I per tant aquesta és la resposta.

Creure que Moscou adoptarà religiosament una posició eterna sobre el conflicte català o sobre qualsevol altre conflicte al món, a favor o en contra, és ignorar completament com funciona la política internacional. I si s’entén això aleshores ja podem parlar més seriosament de la realitat.

Rússia té interès en Catalunya?

Gairebé tots els estats del món tenen interessos a Catalunya. Som un país europeu, una potència turística, un nus de comunicació, la nostra capital és una de les cinquanta ciutats globals, som situats en un punt geogràficament molt sensible. Rússia, per tant, és clar que té coses de Catalunya que li interessen per a avenir-se a col·laborar-hi.

Però per damunt de tot això el principal interès rus i el que fa moure les fitxes de debò és la possibilitat d’afeblir la Unió Europea, mitjançant la secessió de Catalunya. Perquè per a Rússia l’afebliment de la Unió Europea és un objectiu estratègic de la màxima importància. Per raons diverses.

De manera que una situació en què, després de perdre el Regne Unit amb el Brexit, la Unió Europea perdés també Catalunya seria sens dubte molt atractiva vista de Moscou estant. I justificaria de sobres el seu interès en la independència. Però la pregunta, tornem-hi, és fins a quin punt i què està disposat a arriscar Moscou.

I la resposta també ha de defugir la caricatura. No es poden explicar les coses complexes amb una frase simple.

El febrer del 2013 el cap de l’Estat Major de la Defensa rus, el general Valeri Gueràsimov, va publicar un article important a la revista Voyenno-Promyshlennyy Kuryer que portava l’anodí títol de ‘El valor de la ciència en l’anticipació’ –el podeu llegir en la versió original russa i en una traducció a l’anglès. La major part dels analistes avui asseguren que aquest text és l’origen del concepte que els occidentals solem anomenar ‘guerra híbrida’, però que els russos denominen amb expressions a parer meu molt més encertades, com ara ‘guerra ambigua’ (neopredelonnaya voyna). Gueràsimov mateix ha continuat desenvolupant la teoria i ha arribat a afirmar que situacions com les primaveres àrabs o la revolució dels colors ucraïnesa són en realitat nous formats de guerra, en què les armes són secundàries, però que tenen implicacions equiparables a un conflicte armat. En el cas ucraïnès, per exemple i segons aquesta teoria, occident va fer decantar Ucraïna de la zona russa cap a la zona OTAN.

La visió que es tinga a Moscou del cas català cal situar-la, per tant, en el marc que dibuixa aquest article. Hi ha una situació d’inestabilitat en un país important de la Unió Europea i la tasca dels militars russos, tenint en compte els seus interessos, és preguntar-se com la poden aprofitar. I estudiar-ho, si més no.

El format de la intervenció es discutirà més tard i ja dependrà de molts factors. I s’articularà sempre i mentre no hi haja cap més remei en allò que s’anomena ‘zona grisa’, és a dir, aquell espai on no hi ha (encara) guerra i on es poden moure fils sense comprometre l’estat. En tot cas, a mesura que avance i es desenvolupe el conflicte, i sobretot a mesura que avancen i es desenvolupen els contactes i la creació de confiança amb els interlocutors, ja es podrà parlar obertament de tropes, si cal.

I és en aquesta zona grisa –això és un clàssic gairebé inevitable– que es fan ofertes, sempre impossibles de confirmar oficialment, per a temptejar el caràcter del suport de l’altre. Però també pot passar que l’interlocutor s’invente o malinterprete ofertes perquè vol creure’s que interessa més que no interessa en realitat. Aquesta ambigüitat constitutiva del terreny de joc és el que, com ja he dit unes quantes voltes, lleva importància a la resposta de preguntes com ara si és veritat que van oferir soldats al govern de Catalunya o no. Això no vol dir, de cap manera, que no hagen passat o no passen ara coses importants.

Què significa, doncs, tot plegat per a Catalunya i per a Espanya?

He dit al començament que Espanya prova de vincular l’independentisme català amb Rússia, pensant que això origina problemes al moviment sobiranista, especialment a Europa. Tanmateix, sembla que amb les detencions d’aquesta setmana Espanya travessa una ratlla que no li convindria.

Tothom ha vist que la reacció oficial russa ha estat, diguem-ho així, interessant. En compte de negar l’oferta ha fet ús de la ironia, com fa en molts casos en molts països. Però ahir la cosa va començar a agafar un altre caire. Al matí el diari El País –qui, sinó?– va publicar un article en què, manipulant la piulada de l’ambaixada a Madrid, deia que el govern rus es burlava de l’independentisme català per aquest tema. Però a migdia, responent a una pregunta de TV3, el govern rus va deixar clar que tot plegat era absurd, negà els fets i posà èmfasi, llegint el text i amb un to dur, en el fet que l’única cosa que s’aconsegueix així és empitjorar les relacions entre Rússia i Espanya.

Fins ara en la qüestió de Catalunya, de manera oficial –deixem de banda què passava en la zona grisa–, Rússia ha donat tot el suport imaginable a Espanya, sense cap escletxa. Es va manifestar contra el referèndum del Primer d’Octubre i en canvi d’això va rebre l’autorització perquè els seus vaixells atracassen a Ceuta, en un gest que va posar en tensió l’OTAN. El 2017, a més, se sap que el govern català va evitar amb molta cura els contactes diplomàtics amb Rússia, fins i tot refusant invitacions per a fer-hi conferències o visites oficials. No en volien saber res, perquè pensaven que acostar-se a Rússia els feia mal davant una Unió Europea en què encara confiaven aleshores i en què ja no confien ara. Era tan exagerat que ni tan sols concedien entrevistes a mitjans russos.

En aquest context, i sabent que la situació els és favorable, seria lògic que Espanya llevàs importància a l’afer i no alimentàs cap possible polèmica, perquè no pot sinó complicar la seua privilegiada posició. No li convé alterar la situació. Però, com que no és un país seriós, no tan sols s’ha dedicat a alimentar les polèmiques sinó que a més ha comès dos o tres errors monumentals.

Quan es va saber que l’operació de les detencions es deia Vólkhov ningú no va entendre, al començament, d’on venia allò. Però resulta que la Guàrdia Civil no ha tingut cap més acudit que posar a l’operació el nom d’una batalla en què la División Azul, al costat dels nazis, es va enfrontar als soviètics! I poques coses poden indignar més els russos, per a qui la Segona Guerra Mundial és el seu moment més gran de glòria.

És per això que la piulada de resposta de l’ambaixada, humorística, s’explica en part per la irritació causada. Observeu concretament la referència que fa als avions Mosca i Chato. Són dos models, dels quals la Unió Soviètica va regalar els plànols a la República espanyola per a combatre el feixisme i que es van fabricar a Catalunya: a Reus, Sabadell, Vilafranca del Penedès, Molins de Rei, Rubí i Castellar del Vallès. Finezza diplomàtica? Recordatori de qui era aliat de qui?

Però l’error comès fent aquesta operació de la manera que s’ha fet no afecta solament les relacions entre Rússia i Espanya, sinó que té un impacte també dins Catalunya que als espanyols els hauria convingut d’evitar. Perquè segurament encara serà més important.

El 2017 no sé si ningú hauria signat a favor d’aconseguir la independència gràcies a la presència de deu mil soldats russos. Crec sincerament que hauria estat molt poca gent i, en canvi, moltíssima hi hauria expressat un gran recel o fins i tot s’hi hauria negat. Avui ja no és tan clar, en vista de les reaccions a la polèmica d’aquests dies –fins i tot ahir, per primera vegada, es va veure alguna bandera russa en algunes de les concentracions. L’article de Gueràsimov inclou un interessant diagrama de com escalen les tensions i els fets d’ahir encaixen a la perfecció amb un canvi de fase.

En qualsevol cas, Espanya mateix alimenta amb la seua malaptesa dues coses que són importants. La primera, que en l’imaginari dels catalans s’assente la idea que, pel que fa al procés d’independència, no estem sols sinó que més aviat hi hauria algú que podria tenir molt d’interès a ajudar –cosa que, com he explicat abans, és evident. Això és poc important en termes reals, perquè la independència es guanya a casa, però ho és molt en termes morals.

I la segona, i aquesta és la important de debò: Espanya, convertint Rússia en aliada de Catalunya i en enemiga per això mateix d’Espanya, reforça la idea que el procés d’independència és un conflicte de nació contra nació. D’una nació que es vol alliberar d’una altra i que per això mateix no comparteix aliances, sinó que pot tenir i ha de tenir o pot trobar-se forçada a desenvolupar afiliacions pròpies. Que això és el conegut ‘efecte Cuba’ –el procés pel qual la revolució cubana es va acostar a l’URSS, sobretot com a reacció a la pressió imperialista dels Estats Units.

Sobre això, per acabar, m’agradaria recordar una de les conclusions amb què Michael Dobbs tanca el llibre One Minute to Midnight, probablement el millor text sobre la crisi dels míssils cubana. Diu Dobbs: ‘Abraham Lincoln es preguntava si ell controlava els esdeveniments o si els esdeveniments el controlaven a ell. I Kennedy va entendre [amb la crisi de Cuba] que la història no flueix sempre en una direcció predictible i que la possibilitat d’un fet impredictible que puga canviar el curs de la història sempre és molt més gran en el moment de crisi, quan de sobte resulta que tot, sense saber ben bé perquè, es mou.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.