La repressió ha afectat clarament la política i ha estat causa d’entrebancs, diu el diputat d’ERC Ruben Wagensberg. Malgrat tot, no perd l’optimisme i confia que la República arribarà. L’impulsor de la campanya ‘Casa nostra, casa vostra’ i de l’equip promotor d’En Peu de Pau va acceptar ara fa un any l’envit de començar a fer política institucional com a independent a les llistes d’Esquerra Republicana. Assegura que res no és com es pensava, però és conscient que li ha tocat de viure un moment excepcional.

Wagensberg diu que cal fer seure l’estat espanyol en una taula de negociació. I per això creu que cal acorralar-lo amb nous primers d’octubre. Una data clau? El judici contra els presos polítics. Diu que el 80 % de la població catalana vol la llibertat dels presos polítics i una solució política i per això creu que ara cal actuar amb determinació per aconseguir aquests dos objectius.

Sou molt actiu a les xarxes socials, però el dia 12 d’octubre us van criticar molt fort…
—Sí. Vaig penjar un vídeo on es veia gent de l’Amèrica Llatina que explicava que no es creien la història oficial de la ‘descoberta d’Amèrica’. I, és clar, van aparèixer tot de gent amb l’ADN colonial a dir-nos de tot. Fins al punt de dir que aquesta gent no seria civilitzada si no haguéssim arribat allà. Ens pot semblar que ho diuen quatre persones amb mentalitat troglodita, però si mires les declaracions de Pablo Casado de l’altre dia parlant del 12 d’octubre, diu que el país més important del món mundial és Espanya perquè havia fet la gesta més important del món, que era descobrir Amèrica. Descobrir? Fa terror aquest pensament. És clar que ells ja s’havien descobert a ells mateixos. Per tant, tota aquesta gent no està sola, és impulsada per una dreta cada vegada més casposa i rància a Espanya.

Aquesta dreta és un perill real?
— Cada vegada s’acosta més a la ultradreta. La lluita entre Casado i Rivera per veure qui s’assembla més a Vox és molt preocupant. Encara més en un context gairebé mundial, on cada dia es permet de dir-la més grossa sense que passi absolutament res. Arreu veiem com la ultradreta es va escolant de manera sistemàtica a tots els parlaments. Ara mateix ho hem pogut veure al Brasil. Cal vigilar. Això ja ho hem viscut. Hi ha massa coses que ens recorden allò que diuen els llibres d’història sobre els anys trenta. No és la primera vegada que el món ho veu, i hem de vigilar moltíssim.

Quin paper hi ha de tenir Catalunya?
—A l’Estat espanyol tenim potser la sort que han trobat l’excusa en l’independentisme. Això ha evitat que tots aquests col·lectius més vulnerables, com la immigració, estiguin una mica apartats d’aquest discurs, però ja comencen a fer-los-hi entrar. A Catalunya per tant, crec que li tocarà un paper en l’àmbit europeu com a punta de llança importantíssima contra aquest auge de l’extrema dreta. Segurament aquest és el desafiament, sense que ens ho espereséssim, més titànic que tindrà la República. Aquí tenim un cordó sanitari que hem d’aprofitar.

També és preocupant la impunitat de l’extrema dreta al carrer…
—És clar, la impunitat que ve de dalt, dels estaments judicials, policíacs, dels mitjans de comunicació i polítics. Això fa que el comportament d’una persona de l’ultra dreta sigui jutjat d’una manera diferent. Veiem com la ultradreta actua impunement. Per exemple, Jordi Borràs va ser agredit per una persona amb placa de policia i no ha passat absolutament res. I després ens trobem casos absolutament més greus que mediàticament se’n hi fa una gran bola. Veus el greuge quan ho compares. Veus gent que no ha fet res, com el regidor d’Esquerra Jordi Pesarodona, que és investigat, mentre que a l’agressor de Jordi Borràs no li ha passat res. Quan fas aquestes comparacions t’adones de la gran impunitat que té la ultradreta. Sempre n’ha tingut, per una altra banda. Però és clar que ara se senten més valents per a sortir al carrer. És una mala notícia. El missatge és que estem sols davant la ultradreta.

L’altre dia vau ser molt dur amb l’actuació dels Mossos durant la manifestació antifeixista…
—Les actuacions de qualsevol policia sempre s’han d’analitzar, encara que sigui la millor del món. I en cas que algunes coses no funcionin bé s’hi han de buscar responsabilitats, perquè una altra vegada no fallin. Per una altra banda, sabem que la policia catalana és plena de personatges d’extrema dreta. I, a més, se sap que, aprofitant l’aplicació del 155, s’han fet canvis de comandaments i s’hi ha posat gent més afí al que l’estat voldria. Per tant, no cal tan sols una revisió concreta de les actuacions, sinó una revisió profunda del cos, de la policia catalana.

Però, és clar, els Mossos depenen de la Generalitat, que és governada per Esquerra i Junts per Catalunya…
—És evident que cal fer autocrítica. Però jo no sóc a la Generalitat, sóc al legislatiu. Jo no puc respondre pel que fan ells, però crec recordar que el president Torra va dir que s’investigaria si els operatius d’aquell dia havien funcionat de manera adequada o no. Però, com que no sóc al govern, no tinc ni idea en quin punt es troba, això.

D’aquí a poc farà un any que vau entrar a la política institucional. És com us ho imaginàveu? Quina conclusió n’heu tret, d’aquests mesos d’experiència?
—Com m’imaginava, no ho és. La situació és tan excepcional que tot allò que t’hauries pogut imaginar o havies vist durant la teva vida, no hi té res a veure. La veritat és que ha estat un any molt complicat. Ens hem entrebancat molt. I encara continuem entrebancant-nos molt. La repressió ens afecta. És la primera vegada que aquesta classe política és objecte de repressió i, per tant, és normal que encara estiguem en aquest procés d’adaptació. Això s’ha vist aquesta última setmana amb l’afer de la substitució, delegació o designació de diputats.

Parlant d’aquest enfrontament entre els partits independentistes… Com l’expliqueu? Molta gent s’ha perdut.
—Jo diria que no és cap enfrontament.

—…
—És cert que qualsevol desacord o desavinença es pot interpretar al carrer, i més en aquest moment, com un enfrontament. Però no ho és. Són dues maneres diferents d’entendre com s’ha de fer el salt d’aquest nou mur que ens va posar Llarena. Aquestes diferències han saltat al carrer com un desacord, però ja hem vist ara que tot va cap a un rumb on ens podem trobar. Aquesta setmana la mesa del parlament ja ha acceptat a les comissions els vots dels quatre diputats de Junts per Catalunya. Però, com que no hi ha cap estratègia, ni cap objectiu clar compartit per tots els actors sobiranistes, qualsevol petita cosa es magnifica moltíssim. Si això hagués passat dos mesos abans del primer d’octubre, hauria semblat una minúcia. Però, sense consens i objectius estratègics compartits, ens anem encallant.

A les xarxes socials heu insistit en aquesta idea: que els fets de la setmana passada demostraven que hi ha estratègies diverses i que calia una estratègia conjunta.
—És indispensable. Cal tenir un objectiu compartit. El sobiranisme ha avançat quan hem tingut un objectiu. Cal que no tan sols sigui compartit pels dos partits sobiranistes majoritaris al parlament, sinó també per la CUP i més col·lectius. Al final cada persona independentista et dirà que ho és per un motiu. A la vegada tindran estratègies diferents. Per tant, hi ha tantes estratègies i motius com persones independentistes. El que hem de fer és aconseguir alinear-nos. Si no és molt difícil d’avançar.

Quina ha de ser aquesta estratègia? Veieu clar cap on s’ha d’anar?
—Hem d’avançar clarament cap a la República. No hi ha ningú que en tingui cap dubte. El problema és que davant tenim un estat que fa servir tots els mecanismes que té per paralitzar, entre més coses, la vida parlamentària a Catalunya.

Però com hi anem cap a la República?
—La manera que tenim d’avançar de pressa es continuar caminant. De vegades ens aturem massa a pensar com ho hem de fer, si hem de ser més, o si ho hem de fer així o d’aquella altra manera… La veritat és que el dia que més independentistes vam sumar va ser el primer d’octubre. Aquell va ser també el dia que més gent del món va conèixer el procés català. Aquest estiu, a Mèxic, vaig parlar amb gent de totes les edats i classes socials. Tothom coneixia el procés català a la perfecció gràcies a l’1-O. Per tant, la pista la tenim clara, cal fer més primers d’octubre. L’error seria pensar que amb l’1-O ja n’hi va haver prou. Això ho han volgut creure molts, però és evident que no n’hi va haver prou. Cal que sapiguem on som avui. Encara no tenim República, tenim un estat segurament molt més fort i boig que no ens pensàvem. A mi m’agrada comparar-ho amb un combat de boxa. És com si el primer d’octubre haguéssim donat un cop de puny a l’estat i l’haguéssim deixat estabornint, però no haguéssim fet el cop final. Per tant, hem de tornar-hi. Hem de desestabilitzar l’estat perquè finalment s’assegui a la taula de negociació com en qualsevol procés d’emancipació.

Hi ha prou complicitat per tornar a fer un primer d’octubre?
—Pensa que veníem del 9-N. Ja no ens recordem, però després de la consulta vam passar aquell any que semblava un desert. Carme Forcadell va dir aquella famosa frase de ‘President, posi les urnes’. Al final es va articular el projecte de Junts pel Sí, amb un pla electoral que deia que en divuit mesos es faria efectiva la República. A més, van passar molts mesos que pensàvem que faríem eleccions, amb el ‘Mas o març’. Ens trobàvem, doncs, que semblava que tot se n’anava en orris. Avui no ho recordem, però és molt semblant a això que vivim ara. I després van arribar els dies més importants que ha viscut aquest país, els dies que ens han acostat més a la República. Per tant, sens dubte, crec que el president Torra té tota la raó del món quan diu que cal generar un nou moment. La gent hi és.

L’altre dia, en una entrevista a VilaWeb, Carod-Rovira deia que calia arribar a un pacte forçat amb l’estat espanyol… Com hi arribem, a aquest punt?
—És important de parlar de negociació forçada i no acordada. Amb això, Carod té moltíssima raó. L’estat no s’aixecarà un dia i dirà: ‘Mireu! Avui ens ve de gust negociar un referèndum, seieu a la taula.’ Per tant, l’estat s’ha de trobat forçat a negociar com ha passat tantes vegades al món. Per exemple als Balcans, on, després d’anys matant-se entre ells, tot va acabar en una taula de negociació. Disset dies tancats amb Bill Clinton.

Però com hi arribem?
—Forçant-ho. L’única manera de fer-ho és amb desobediència civil. Però no la podem desgastar, aquesta paraula. La desobediència civil, no violenta, és un concepte molt seriós, però no el podem cremar. A Catalunya acostumem a cremar molt de pressa aquestes paraules. Ara hem d’acumular totes aquestes forces i trobar una estratègia compartida. No tinc cap dubte que es fonamentarà en la desobediència. Però ara no pot ser que cadascú faci actes de desobediència com bolets. No pot haver-hi una cursa a veure qui en fa més. No passa res si durant un any o un any i mig no hem desobeït. La desobediència és necessària quan ens cal saltar un mur. No pots desobeir sempre. Si no, al final no tindrà cap mena de valor. És molt important de saber quan és el moment, quan hi ha les condicions i les correlacions de forces, quan som tots alineats.

Però tornem a ser al principi: per a fer això cal unitat…
—És clar, cal unitat d’acció. En cap cas unitat de pensament. La riquesa de l’independentisme és la pluralitat. Últimament en molts actes ens demanen unitat. Hem d’entendre que la força de l’independentisme és que som un moviment, no una ideologia. No som ni d’esquerres ni de dretes, ni d’un color polític ni d’un altre. Som molts pensaments diferents… La gràcia és que compartim un objectiu: la República. Per tant, parlar d’unitat de pensament seria un gran error. Segurament, l’assignatura pendent de l’independentisme és saber gestionar aquesta diversitat. Cal trobar la unitat d’acció. És la cosa més important i alhora la més difícil.

—Ara mateix que és separa?
—No estem d’acord en el camí pel qual hi hem d’arribar. No sabem si ho hem de fer vorejant la muntanya o escalant. Malgrat tot, sóc optimista. No és la primera vegada que ens trobem amb aquesta situació. És evident que ara sona més dramàtic perquè tenim molts amics a la presó o exiliats, i això fa que tot es magnifiqui. Però és evident, que hi ha pel cap baix dos milions de persones disposades a fer qualsevol cosa per arribar a la República. Ens en sortírem.

El jutge Llarena ha deixat sense sobirania el Parlament de Catalunya… Llarena ha decidit que Puigdemont, Sànchez i Turull no siguin presidents…
—Cal dir que aquest parlament no ha estat prou sobirà i per això volem aquest estat català. Això ho demostren les setze lleis suspeses pel Tribunal Constitucional. Aquest parlament ja no és sobirà d’entrada. Però és clar, ara, de cop, veu la ingerència de Llarena cada vegada més a sobre.

Cal plantar-se davant Llarena?
—El problema és com ens hi plantem: quan i de quina manera ho fem. A què dediquem les energies. A falta d’estratègia conjunta, la desobediència contra tot allò que va decidint Llarena, on ens pot portar? Ens pot portar a diverses situacions, com ara que ens tornin a aplicar el 155. Ens hem de preguntar què ens pot acostar a l’estratègia final. Hi ha gent que defensa que ens plantem a cada pas que faci Llarena. És un camí legítim i viable. Però n’hi ha que diuen que val més reagrupar-se i buscar consens. I quan el tinguem, tornem a fer una gran envestida de cop com quan vam fer el referèndum de l’1-O. Totes les estratègies són legítimes, i segurament totes són viables. El problema és que són diferents.

Hem d’esperar el judici?
—El judici i la sentència serà un moment fantàstic per a construir un altre primer d’octubre. No és bo barrejar la lluita antirepressiva i l’acció política, però aquí crec que no serà possible diferenciar-ho. Aquí convergeixen d’una manera molt evident. Per tant, hem d’aprofitar aquesta sentència, que malauradament tot fa pensar que seran molts anys de presó. Haurem de dir prou per les sentències i perquè no ens han donat cap resposta política. Tinc amics i familiars que no són independentistes però que els molesta igual o més que a mi tenir presos polítics. Fins i tot tenen un cert sentiment de culpabilitat perquè és gent amb simpaties amb partits com el PSC i que se senten amb una certa responsabilitat de tenir aquesta gent a la presó, malgrat no voler-ho.

—…
—Encara més, tinc amics que no són independentistes però que veuen clar que cal trobar una solució política de Catalunya. No ho volen, tants anys en aquest conflicte permanent. Creuen en la negociació. Segurament quan siguin a la taula defensaran posicions diferents, però creuen que hi ha d’haver una solució política . Per tant, podem trobar-hi aquest famós 80% de la població, amb el qual crec que tenim un recorregut ampli i molt llarg. És evident que un dia els nostres camins se separaran, però crec que hem d’acumular tanta gent com sigui possible per reclamar una solució política a Catalunya. Com més siguem en aquest camí, més aviat superarem aquesta etapa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb