Rosa Vidiella: “No tinc por, si em volen robar que ho facin, però no pagaré la multa”

  • Entrevista a la pedagoga i educadora especialitzada, multada per desobediència arran d'una manifestació el 2019

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas Albert Salamé
02.03.2021 - 21:50
Actualització: 03.03.2021 - 10:57

Rosa Vidiella Badell, pedagoga i educadora especialitzada, el 10 de desembre de 2019, quan va acabar de cantar per la llibertat dels presos polítics, com feia cada setmana a Sants, va decidir d’anar a reforçar als companys de l’esquerra de l’Eixample. Va agafar l’autobús. Quan va arribar, es va afegir a la gent que es manifestava. Van passar el semàfor en verd lentament. Dins seu va pensar que els de l’Eixample eren molt educats. Algú li havia donat un paper de llibertat d’expressió i el portava a la mà. Els Mossos els van retenir i identificar. Després li van dir que se n’anés a casa. Ella va dir que no se n’anava. Que ho decidiria ella. Ara, al cap d’un any i uns quants mesos, li ha arribat una multa de 601 euros. No és l’única a qui ha arribat, l’han rebuda molts dels participants en aquella acció i en més accions. És la repressió que no s’atura.

La Rosa recorrerà contra la multa. Diu que no té por. Des del barri de Sants ha estat a totes les lluites. Creu en el progrés i té esperança. La seva història ve de lluny. No li fa gaire gràcia el personalisme i és recelosa a explicar-nos la seva lluita de més de seixanta anys. Una lluita mamada a casa. Una lluita basada en el fet de ser conseqüent, tenir principis, tenir dignitat i ser humil. Quan acabem l’entrevista tinc la sensació que la Rosa és una d’aquelles columnes resistents que aguanten un país sencer.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Rosa Vidiella identificada per la BRIMO a la vorera de la Gran Via de Barcelona.
Rosa Vidiella identificada per la BRIMO a la vorera de la Gran Via de Barcelona.
Fotografia de la cantada pels presos a Sants.

Heu rebut una multa per desobediència?
—Diuen que vaig fer desobediència i em fan riure! Jo en dic ridícula desobediència.

Us l’esperàveu, aquesta multa?
—Evidentment que no. No tenia cap consciència d’haver transgredit res. Vaig complir el que jo creia i prou. Jo portava a les mans el paper de llibertat d’expressió. Van venir a buscar els carnets, els van tornar i van dir tireu, tireu… I el mosso em va dir: “Ara ja pot anar a casa seva, ja l’hem identificat.” Jo vaig contestar-li que no havia decidit anar-me’n. I ell va insistir: “Sí, ara, ha d’anar a casa seva.” Doncs no. I d’això en diuen desobediència, d’una resposta que és gairebé de filla a mare. És dir un “No vull”.

Això va passar mentre éreu a la vorera després de travessar el semàfor?
—Sí, érem a la vorera. Això que diuen de tallar la circulació és mentida. Quan jo vaig arribar de Sants, em vaig posar darrere de la gent de l’Eixample i van esperar que el semàfor es posés verd abans de creuar.

Què penseu fer?
—Recorreré contra la multa. No és una qüestió de no voler pagar, és una qüestió de no voler no pagar. M’entens? Si a mi la fiscalia, o qui sigui, em vol robar, ells ja saben com fer-ho. Ja sé que prenen els diners de la pensió o de les nòmines de la gent, però serà la seva consciència. Jo no penso pagar perquè no hi estic d’acord. Hi ha molta gent que s’ha ofert a ajudar-me, però no. Jo no tinc ni por, ni temor. Per no tenir, no tinc ni la preocupació. M’és igual. Que facin el que creguin. I jo faré el que crec.

Al mosso responsable de la sanció què li diríeu?
—Què feia cara de bona persona, que si escolta la seva consciència veurà que això no és així.

Quan i com us vàreu fer independentista?
—Els pares, quan es van casar, eren republicans i van poder votar la república i la van guanyar. Érem una família obrera. El pare era mecànic torner i la mare cosia. Van haver de suportar una guerra, una pèrdua de drets, una postguerra. Tot i que es callava molt, a casa, érem conscients de la terra, dels drets humans i de ser independents. No volíem ser d’un estat que ens reprimia i ens maltractava. En totes les lluites que he fet des dels dinou anys, sempre he tingut present la independència política d’aquest estat i el vessant social i humà.

No heu militat mai?
—Als anys seixanta vam fer un grup clandestí aquí al barri, fins i tot teníem noms de guerra. Crec que vam ser els primers ocupes del barri [riu]. Vam crear l’escola bressol Guimbó i el centre social en una casa que es deia SOS i  que gairebé no es feia servir. També he participat en molts moviments socials: castellers, la CAL, el Moviment Democràtic de Dones…

I en cap partit polític?
—Vaig estar a punt d’entrar al PSUC, però es va morir la mare. Llavors em vaig quedar a càrrec de tot i no podia fer una cosa tan arriscada. Després me’n vaig alegrar, perquè quan vam crear el Moviment Democràtic de Dones, que va néixer aquí a Sants, vaig coincidir amb gent que hi militava i sempre dient que Catalunya podia esperar i que la qüestió social era la més important. Llavors t’ho empassaves i et quedava un regust. Jo defensava que quan tinguésim el país milloraríem tot el que havíem de millorar.

Ara encara hi ha qui s’encalla en el mateix nus?
—Sense arreglar el país és molt difícil avançar, ens ho demostren constantment. És La pell de brau de l’Espriu. A tot arreu hi ha gent que passa de tot, però a Espanya hi ha un factor més, que és l’anticatalanisme. El meu pare, que també va ser un lluitador aquí, a Sants, li va dir al meu fill abans de morir, mentre li regalava una insígnia de Catalunya: “Per a tu, te la regalo, perquè sempre defensis i lluitis per Catalunya, perquè sigui la millor i les coses es facin bé, però mai contra ningú. Els altres que facin el que han de fer. No lluitis contra els altres sinó a favor del que és teu.” Em vaig emocionar. Jo si m’acosto a les fòbies, intento treballar-les i no tenir-les.

Expliqueu-nos això.
—Les fòbies surten soles. Les fòbies racistes, qui més, qui menys, en les hem anat treballant. Perquè per herència et surten. Aquí estic amb un grup que es diu Stop Mare Mortum, per les morts de la Mediterrània. En parlem per crear reflexió sobre aquests temes. A vegades quan diem “Madrid” o “Espanya”, tens la fòbia a prop, perquè t’arriba aquest missatge negatiu. Quan passa això jo sempre em poso en guàrdia. No vull construir fòbies que habitin el meu pensament. Les evito i me les treballo. Són negatives i no ajuden a res. A vegades, amb la llengua, et canses.

Us canseu que no us entenguin?
—En Larreula va escriure el llibre Dolor de llengua i jo a vegades sento aquest dolor de llengua. No pot ser que se’ns menyspreï. La nostra llengua ha de passar per sobre de tot i totes. Jo recordo una de les reunions als anys setanta, que van dir allò de “en castellano”. Nosaltres, tímides, amb poca reflexió feta, ens vam passar al castellà. Però com que treballàvem molt i ens reuníem i parlàvem molt, al final, vam prendre partit. I vam dir: “Aquesta escola és catalana i sabem que és bo científicament que els nadons sentin el català.” No saps quina lluita això representa per als mestres. Jo sempre ho dic: “Els vostres nens tenen dret a sentir el català.” Són estructures dels sons que es queden establertes. Hi estem obligats. Jo em mantinc en català sempre. La prioritat és la comunicació, però també la comunicació en català. Si convé ho torno a repetir a poc a poc, amb gestos. I si al final no m’entenen canvio de llengua.

D’on us ve aquesta fermesa per la lluita?
—La nostra mare era molt conseqüent. El pare era més discret, però la mare era molt valenta i ens sembla que militava al carrer Cros, al POUM. Amb els anys anem descobrint moltes coses que no sabíem. Era prohibit parlar de res i quan preguntaves et deien: “Sobretot no parlis mai amb ningú, no digueu res.” Ella va ser una dona molt conseqüent. En aquella època, no ens va batejar.

Això era perseguit.
—No ho va fer i ens canviaven d’escola cada dos per tres. Saps per què? doncs perquè no teníem la fe del baptisme. Ella deia que ja la portaria i quan li feien molta pressió ens canviava d’escola. Això, els fills ho hem entès més tard.

Conseqüent i  valenta.
—Sí, no va parar mai de passar-nos el missatge de ser conseqüents i de ser independents. La mare sempre ens deia: “Feu el que us diguin, però penseu que quan ens morim si hi ha algú que ens demana comptes mai no ens demanarà de quina religió érem. Haurem de respondre del que hem fet.” I als germans això ens donava la seguretat que no fèiem res mal fet.

Ser conseqüent no és fàcil, ni ara ni llavors.
—Ser-ho no era fàcil. Quan jo em volia casar pel civil mossèn Dalmau, que era amic nostre, em va dir que si em casava pel civil em farien fitxa policial. Això volia dir que si un dia m’enganxaven en una manifestació m’hi jugava deu anys de presó.  Vaig haver de demanar permís a Roma per casar-me sense ser batejada i pagar uns diners. Amb recança ho vaig fer. Fins que va arribar el dia que teníem els papers i davant dos testimonis em van fer jurar que si tenia fills jo no els educaria. Que només ho podia fer el meu marit, que era batejat. Això em va semblar una aberració tan bèstia! Vaig signar els papers pensant que tot era una mentida. Són coses que val la pena que se sàpiguen perquè són molt aberrants!

La vostra història ensenya molt…
—Crec que la por construïda a la guerra i a la postguerra persisteix. Tot el que es faci perquè la gent jove pugui assumir el que ha passat fins ara, és important. La història té importància en l’educació de la gent. Amb la història es traspassa molt de coneixement.

I després de tants anys de resistència, què vàreu sentir quan va començar a guanyar pes el moviment independentista?
—Esperança! Hi ha molta gent amb bona voluntat. Aquí a Sants, a l’Assemblea hi ha una colla que no es cansen i no paren mai. La colla d’Òmnium també. I tots anem molt units, tant que es barallen per dalt i aquí sempre s’hi va afegint gent. L’única intenció de tots és tirar endavant. És l’únic camí que em crec. No crec en les solucions polítiques perquè veig que no serveixen de res. No crec en cap partit concret, perquè quan te n’agrada un, de cop ja surt una cosa que dius: “Això no.” Només crec en la gent: els meus amics, la meva família, els meus veïns, els grups del meu barri que tenen la intenció de fer un món millor.

S’arribarà al final?
—Jo no perdré l’esperança, crec en el progrés.

Sants és un barri especial?
—Sants, històricament, era un barri molt obrer, hi havia moltes fàbriques. Jo encara vaig veure el final de Can Batlló, la transformació de l’España Industrial: el Vapor Vell ja era tancat. Vaig viure la transformació. En un barri hi ha gent de tota mena, però aquí la gent respon a moltes coses, sempre hi ha hagut gent molt lluitadora, però també n’hi ha a més barris, no crec que sigui un barri diferent. Hi ha una cohesió social molt gran, aquests dies s’ha vist amb la detenció d’en Carles. La resposta per en Carles em va emocionar.

El coneixeu?
—Poquet, però sí perquè jo també estic als castellers. Sóc del grupet que vam crear els Castellers de Sants fa vint-i-set anys. He dinat al seu restaurant i és una persona tendra i afectuosa. Ell i la família sempre han ajudat en tot. I el van ficar a la presó, quina vergonya! Tota aquesta gent no són fiables, jo ara he tornat a recuperar la paraula ‘dolent’.

Per què?
—He treballat sempre en pedagogia dels més petits. Sóc pedagoga i educadora especialitzada. Quan feia de mestra, a l’escola bressol, si un pare o una mare deia “Aquest nen és dolent”, jo els deia “És un nen entremaliat, s’ha de moure més que altres.” No hi ha nens dolents i si fan dolenteries és en el sentit d’un joc, d’explorar. Ara, en canvi, amb tot el que passa, he recuperat la paraula ‘dolent’ perquè hi ha gent dolenta. Tota la història dels presos polítics nostres i de la repressió m’ha fet recuperar aquesta paraula. Com els han tractat i com els continuen tractant. Els correspon el tercer grau i encara la fiscalia insisteix a prendre’ls-hi. Això és dolenteria, tanta constitució i tant complir les lleis. Amb els tres d’Europa sempre fan igual, sempre els esperen amb les mans obertes per veure si els poden fer mal.

La maldat existeix?
—Dit d’aquesta manera m’impressiona! No sé si existeix, però que hi ha persones que la practiquen sí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any