Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La literatura catalana té una gran sort, a banda de tenir grans autors: tenir grans traductors. Ja fa molts anys que es publiquen excel·lents traduccions d’autors catalans clàssics i contemporanis en els principals idiomes del món. El llibre més traduït és La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, amb trenta-set versions lingüístiques. Arreu del món hi ha una xarxa de traductors que comparteixen l’amor per la llengua i la literatura catalanes. Malgrat els ajuts i la bona feina de l’Institut Ramon Llull en aquest àmbit, saben que no es faran mai rics amb aquestes traduccions. Però ho fan per això, per amor, i com Ronald Puppo, per “omplir els grans buits existents”. Nascut a San Francisco, va aterrar a Barcelona el 1979 i fa molts anys que està feliçment instal·lat a l’Alt Empordà i ensenya a la Universitat de Vic. La darrera obra que ha traduït és un compendi de poesia i prosa de Joan Maragall, One day of life is life, editat per Fum d’Estampa.

De San Francisco a Vic. Tenen alguna cosa en comú les dues ciutats?
—Totes dues són especials, amb un gran compromís amb el progrés de la cultura artística i literària, tot potenciant-ne la producció i difusió.

Quins records teniu de la Califòrnia dels anys setanta? Van ser anys gaire hippies?
—Als anys setanta, els hippies ja havien obert camí, van marcar l’estètica i els valors dels qui venien darrere. Jo era petit quan el moviment tenia més força.

A la Universitat de Grenoble hi descobriu el català? Què o qui us el fa atractiu?
—Estudiava a Grenoble, però Catalunya i el català els vaig conèixer a Barcelona, on havia estat de visita. Vaig tenir la sort de topar-hi una gent culturalment activa. En fi, vaig veure que hi havia tot un país que no sortia als mapes…

Creieu que avui ja hi surt?
—Els mapes continuen dient mentides, avui, o diuen una veritat parcial, imposada. Com diu Joan Maragall en un dels seus escrits, les fronteres més naturals són les que surten de la geografia humana.

I decidiu venir a Barcelona l’any 79, però a estudiar filosofia, a la UAB. Per què?
—Vinc a Barcelona el 79 per aprendre català. M’hi quedo, i uns anyets després, el 82, començo filosofia a la UAB. Ja havia estudiat llengua i literatura anglesa i francesa, i em faltaven uns fonaments filosòfics per a reforçar la meva formació en el camp de les lletres.

Com és el salt de la filosofia a la traducció?
—Per la llengua: com diu molt bé el poeta i pensador vigatà Lluís Solà, la llengua és la substància de la nostra vivència i convivència humana. Si el temps i l’espai són les formes kantianes de la intuïció sensible, la llengua –el sisè sentit, segons Ramon Llull– fa possible l’experiència interpersonal i social.

Comenceu per Verdaguer i Canigó, no us hi poseu pas per poc!
—M’hi vaig atrevir, sí. Però la força i la bellesa del poema, i també de la muntanya mateixa, fan que puguis seguir un camí traductològic que representa molta feina, una bona part de la qual consisteix a revisar i revisar i tornar a revisar.

Selected poems of Jacint Verdaguer es va presentar a la Fira de Frankfurt el 2007. Com va anar?
—Per sort, vam tenir-hi molt de suport, tant de l’Institut Ramon Llull com de la Federació Internacional de Traductors, i vam fer una lectura bilingüe de poemes de Verdaguer amb la participació d’Enric Casasses al Lesezelt, la Tenda de recitals, de la Fira de Frankfurt. Tot un privilegi.

També heu traduït Carner, Garcés i Salvat-Papasseit. Em deixo algú abans d’arribar a Joan Maragall?
—Són traduccions puntuals. Potser entre aquests, el que més he treballat és el poemari Pell d’ànima, de Josep Checa.

I ara Joan Maragall, amb unes traduccions que el vostre editor qualifica d’extraordinàries. Quins desafiaments presenta traduir Maragall?
—Més que res, escoltar la veu de Maragall, que transmet la seva mirada, una mirada penetrant tant cap endins, a l’ànima, com cap enfora, a la societat convulsa de la seva època.

Entre les múltiples lloances que he llegit de les vostres traduccions, hi sovintegen les mencions a la rigorositat i a l’amor. Són dues de les qualitats principals d’un bon traductor? N’hi ha més?
—Hi afegiria la inspiració, però, com diem en anglès, sovint cal molta més perspiració que no pas inspiració.

Perspiració?
—Sí, esforç.

Podeu explicar breument com treballeu i quines eines feu servir? Diccionaris? Traductors automàtics?
—Diccionaris, per descomptat, sobretot monolingües, com ara el Diccionari català-valencià-balear, o fins i tot, en el cas de Verdaguer, el Labèrnia del segle XIX. Tot i això, els diccionaris sovint fan curt i, sorprenentment, trobes que moltes solucions vénen de correspondències, a vegades subtils, amb obres literàries de la llengua receptora.

I quan us encalleu què feu?
—Anar-hi donant voltes, perquè a vegades els diccionaris no t’ofereixen la solució que cerques. Per exemple, la vaca cega de Maragall té un tel a l’ull. Com ho diem, això, en anglès? Film no m’acabava de fer el pes. Però resulta que jo aleshores rellegia la novel·la Breakfast at Tiffany’s, de Truman Capote, i allà, al llibre, no al film, el gat és borni. I Capote diu que el gat té un ull gluey-blind, com si hi tingués cola, i vaig decidir manllevar-ho perquè m’encaixava. Això passa sovint. Els textos èpics anglesos em van ser molt útils a l’hora de traduir Canigó, per exemple.

Diu el tòpic que la feina de traductor és poc creativa i mal pagada. M’ho podeu desmentir?
—No em guanyo la vida com a traductor sinó com a docent. En tot cas, com diu molt bé el gran traductor Peter Bush, traduir és escriure.

Si ens posem metafòrics, veieu la traducció més com un pont o com un mirall?
—Penso que la traducció, més que comunicació a seques, és encontre: l’encontre amb l’altre. És un gir vers l’altre, però també vers un mateix. Qui llegeix els articles de Maragall sobre la Setmana Tràgica pensarà en els discursos i escrits de Martin Luther King, que també buscava recuperar la convivència social mitjançant l’amor cívic, l’àgape. Per tant, pont i mirall alhora.

És impossible traduir del català sense conèixer Catalunya, doncs?
—I tant! La cultura té tanta importància com la llengua, evidentment. L’única excepció potser seria l’esperanto.

Us interessa la literatura contemporània? Algun poeta català actual que us cridi l’atenció?
—Sí, però pel que fa a la traducció em sento atret sobretot per la tasca d’omplir els grans buits existents de fa temps. Per això, el projecte que ja tinc en marxa és traduir L’Atlàntida, de Verdaguer.

Quant de temps us pot portar un projecte d’aquesta magnitud?
—Amb Canigó vaig estar-m’hi uns deu anys mal comptats. Penseu que la docència m’ocupa molt de temps i sovint és durant les vacances i els estius quan realment puc avançar. Però la veritat és que L’Àtlantida ja la tinc molt treballada.

Voleu afegir res més?
—M’agrada molt una reflexió que fa Gayatri Chakravorty Spivak sobre la traducció: “Allò que es trasllada amb la traducció no són cossos de sentit, sinó un altre.”

A veure, m’ho expliqueu, això?
—Vol dir que quan tradueixes no et limites a traduir partícules de significat, sinó que dónes a conèixer l’altre, és molt més ampli.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.