—Com veieu l’independentisme després del 24-M?
—Hi ha hagut 1,4 milions de persones que han votat candidatures explícitament independentistes. El missatge que llegeixo és que no hi ha cap suposat refredament.

—Però sí que hi ha gent que té la sensació de refredament.
—En clau interna em preocupa aquest missatge, perquè és una manera de veure l’escenari més negatiu que no és, i de vegades tinc la sensació que pot acabar essent una excusa per a no implicar-se fins allà on toca. De vegades veig un excés de pessimisme. I em preocupa. Perquè les dades són les que són: si mires els últims tres anys, el canvi de paradigma que hi ha hagut és històric. I socialment jo aquest desinflament no l’he vist. A més, hi ha molta gent que legítimament ha pogut fer la desconnexió del marc institucional existent i no necessàriament ha d’haver connectat amb l’oportunitat que significa fer un estat nou.

—Potser no han fet aquesta connexió per la imatge de disputes internes en l’independentisme.
—Sí, però també penso que aquest enfrontament és més mediàtic que no real. I he tingut algunes experiències que demostren que determinades imatges de discrepància o d’enfrontament no ho són tant. Però una frase o un gest tret de context i magnificat en un article donen la imatge que això és així.

—De tensió, n’hi ha.
—Sí, i és lògic que n’hi hagi. Forma part de la complexitat del moment. Però m’inquieta més que hem tingut massa vocació de parlar i poca d’escoltar. Hi ha molta gent que fa temps que ha fet un canvi de xip. I n’hi ha que entén que el sistema operatiu és obsolet però encara no té clar el nou que vol incorporar. A aquests potser no els hem escoltat prou, i en canvi hi ha hagut un excés de missatge, de dogma, d’instrucció, de retret a molts d’aquests plantejaments. No és fàcil per a molta gent de fer el canvi de sistema operatiu.

—Dieu que fa falta escoltar més.
—Hi ha gent que està d’acord que cal un canvi de model, que el sistema econòmic i social no funcionen, que hi ha poca esperança de canvi constitucional a Espanya, però que pensen que a Catalunya hi ha unes dinàmiques, unes oligarquies i uns poders que tampoc no els convencen. Això els converteix en antiprocés? No. Potser aquesta gent busca una altra manera de canalitzar el procés i el canvi. S’han fet categories i divisions que per escrit són fàcils però que la societat no suporta.

—Quan parleu d’aquesta gent penseu en Ada Colau?
—Sí. Ada Colau i més gent són manifestament favorables al dret de decidir. Ho han dit i ho han expressat. I, en el seu cas, va votar sí-sí, a favor de la independència. Però a molta d’aquesta gent no els convencen els companys de viatge. Ni tampoc tenen clar que això serveixi per fer el canvi de paradigma que voldrien veure en el terreny institucional. Parlem-ne. L’oportunitat que per a mi ens ofereix el 27-S és que a Catalunya podem fer una cosa nova, podem disposar d’una plataforma que ens permeti d’avançar des del punt de vista de la regeneració política. Aquí podem trobar una connexió fàcil amb molta d’aquesta gent.

—I què significa Barcelona en Comú?
—Eixamplar el marc del debat. Aquestes categories que es fan a favor o en contra, entre convençut i indecís… Si no estàs convençut al cent per cent t’acaben comptant com a contrari a la independència. Crec que això és un error. Perquè és legítim que tothom sigui allà on vulgui i perquè aquest procés ha de ser com més ampli millor, i això implica que hem d’acceptar que hi hagi gent que vegi les coses d’una manera diferent. La diversitat no és cap problema, sinó una virtut del procés. I, de cara enfora, en la mesura que això sigui vist com un procés transversal, guanyem credibilitat.

—Les crítiques a Ada Colau i a Barcelona en Comú són per la poca claredat.
—Sí, però és una lectura interessada. És bo i necessari que amb vista al 27-S almenys seixanta-vuit diputats es posin d’acord a signar un document per començar un procés constituent cap a la república catalana. Vull pensar que això és possible. Una cosa és aconseguir aquests seixanta-vuit diputats i una altra és pressuposar que si no formes part d’aquests seixanta-vuit et comptaran en els que són contraris. Formacions com Podem o com Ada Colau són a la frontissa. Si fem una barrera estricta entre els que ja estan convençuts i els que no, els aboques cap allà. Dins de Barcelona en Comú hi ha gent que en un referèndum votaria sí.

—Però com els comptem? Si el 27-S és un plebiscit bé cal traçar una línia.
—Sí, d’acord. Però una cosa és quin és el mínim necessari per a començar. Si tens tres o quatre llistes que explícitament diuen en el programa electoral que començaran a caminar cap a la independència, això és fàcil de comptar. Ja tindràs clar el sí. Hi haurà unes altres llistes que diran que volen impedir això: el no el tindràs fàcil. I després hi haurà llistes que et posaran molts condicionals. Aquests no els podràs comptar en el sí a la independència però tampoc en el no. No podem posar al mateix sac de Ciutadans Podem i Barcelona en Comú.

—Però no seran al costat del sí.
—En l’inici no seran al costat del sí. Però el seu matís és important. Crec que és necessari de tenir aquesta majoria per a començar a caminar; tant de bo que hi hagués més formacions que les tres que ja s’han manifestat a favor de la independència. Això és obert. I som en un període d’especulació.

—Quan s’hagi de votar sí o no a l’inici d’un procés constituent els matisos no hi cabran. Perquè un sí és un sí i un no és un no.
—Perquè aquesta declaració camini necessitarà seixanta-vuit diputats. Només podran sortir de formacions que explícitament llegeixin aquestes eleccions en clau plebiscitària. És veritat que hi haurà formacions que potser jugaran amb l’ambigüitat i a l’hora de comptar serà més difícil. Però a l’hora d’analitzar els resultats em preocupa no únicament el dia 27, sinó també el 28 i el 29 i el 30. I és molt important començar a caminar, però tampoc no hem d’oblidar que vindran eleccions espanyoles i que moltes d’aquestes formacions condicionen aquesta posició a allò que passi a l’estat.

—L’estat no canviarà pas la línia.
—Si a l’estat no hi ha un canvi en la línia del que aquestes formacions proposen els seixanta-vuit diputats es poden convertir més endavant en vuitanta o vuitanta-cinc. I aquesta és la incògnita de què parlo.

—Com veieu el paper que fa ICV?
—Fa allò que ha dit que volia fer, que és sumar. Hem de reconèixer que la seva decisió a Barcelona ha funcionat. Hi ha una cara visible que és Ada Colau, que ha liderat el projecte, i també hi ha hagut una generositat d’ICV de posar-se al servei d’aquest nou projecte. Entenc que cobreixen un espai que existeix i posen de manifest que a Barcelona hi ha 175.000 votants que confirmen que aquesta realitat existeix, de gent que demanava un canvi, que ha vist en la suma de forces una oportunitat i que no necessàriament s’oposa al debat nacional. Hem de fer la lectura que aquesta Catalunya existeix, i l’has d’incorporar al debat i al procés constituent.

—Però una cosa són les eleccions municipals i una altra el 27-S.
—Sí, i em consta que hi ha gent que ha votat Ada Colau perquè volia que guanyés Barcelona en Comú, essent declaradament independentista. Ja veurem si aquesta experiència que ha funcionat a escala local és reproduïble a escala nacional.

—Si aquesta experiència a Catalunya incorpora Podem, que és manifestament contrari a la independència…
—Aquest és el debat. I és on tinc els interrogants. Que jo sàpiga no ha quedat tancat. Jo aniria amb compte de fer una lectura automàtica en clau nacional del que ha significat Barcelona en Comú. Perquè hi ha moltes variables que es tenen en compte en clau local que no afecten necessàriament en clau nacional. I no ens enganyem: hi ha un Jaume Asens, que és de Procés Constituent i de Podem que s’ha declarat independentista. En clau espanyola ja hem vist com s’han situat, els de Podem: sabem quins són els seus límits, que són molt per sota del que seria raonable fins i tot des d’un punt de vista federal. El dubte que tinc és com gestionaran això a escala catalana.

—Independentistes d’ICV ens diuen que ara mateix no tenen referent electoral per al 27-S.
—Sí, i molta d’aquesta gent va votar Barcelona en Comú. És gent que a Barcelona ha tingut clar que podia votar Barcelona en Comú, pel que significava, però que potser no comprarà el mateix experiment a escala nacional. Perquè el 27-S demanen un compromís molt més clar amb vista a iniciar el procés constituent. Aquí és on hi ha la incògnita, i per això no compto els 170.000 vots de Barcelona en Comú en el no. Hi ha una xifra d’aproximadament mig milió de persones que no se senten còmodes amb l’estatus quo i que no han acabat de fer el pas per a votar sí en un plebiscit. Aquesta bossa de gent existeix, i és aquí on hem de posar tota l’empatia possible per a escoltar.

—Formareu part de la nova associació d’independentistes d’ICV que és a punt de constituir-se?
—Vaig deixar Iniciativa perquè feia i faig un relat que en aquests moments no és el que ICV fa públicament i no em sentia còmode fent un altre discurs. Aquesta va ser la raó. I tampoc no puc amagar el fet que he estat deu anys diputat al parlament europeu, perquè ICV hi va creure. Per tant, tinc una responsabilitat personal amb ICV, i això em porta a no pensar a incorporar-me en cap altre partit polític com a tal. Ara, sí que faig molt activisme social, des de la reflexió. Sóc més en el camp de l’activisme i les entitats que no en els partits.

—No entrareu en cap altre partit amb vista al 27-S?
—Fins al 27-S segur que no.

—Francesc Homs va dir que teníeu categoria per a formar part del govern. Us hi veieu, després del 27-S?
—Ja ho veurem, ja ho veurem. Sí que veig molt clar que una de les feines més importants a fer després del 27-S si hi ha aquesta majoria és treballar l’escena internacional, enfortir la dimensió constituent de cara endins i de cara enfora. I en aquest sentit és veritat que amb el conseller Homs hem tingut molta relació, no d’ara sinó d’abans; ens coneixem de la universitat. I també tinc relació amb l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira.

—Us deuen haver fet ofertes d’alguna mena…
—És que ara mateix parlar d’ofertes abans del 27-S és especulatiu, perquè dependrà de què surti, dels acords que hi hagi… Que jo hi estic disposat, i amb voluntat de treballar per això, sens dubte.

—Amb quin paper?
—Primer alguns t’hi han de voler. I tu també te n’has de veure capaç. Ja en parlarem, si toca parlar-ne i amb qui toqui parlar-ne.

—Per què no us va convèncer la idea de presidir l’ANC?
—És que aquestes coses no poden ser una qüestió circumstancial. Allò es va produir una mica circumstancialment. Es va donar una circumstància i de cop i volta algunes persones van pensar que jo podia ser una opció. Però jo vaig considerar que ni tenia el perfil ni era el que en aquell moment no podia aportar. En el meu cas, això va ser un fet anecdòtic. I agraeixo a la gent que va pensar en mi. Però no em veia en aquest paper. Igualment faig moltes coses amb l’ANC, organitzant xerrades a tot arreu. La col·laboració hi és i hi serà.