Roma, ‘città defunta’

  • La capital italiana és el paradigma dels mals de la globalització. Una bellesa extrema i antiga que el turisme no us deixarà veure. Com una mare que fou i que ja no reconeix els seus fills

VilaWeb
Pau Vidal
30.07.2018 - 22:00
Actualització: 31.07.2018 - 01:17

Els romans, abans de posar-se romàntics i sospirar allò de ‘Ma Roma è sempre Roma…’ (una fórmula de resignació que governants locals i nacionals han aprofitat per abusar tant com han volgut), solen ser prou honestos per reconèixer que és un lloc pèssim per viure-hi: pisos cars, transport deficient, una burocràcia que ofega… Si hi afegiu el declivi polític del país (Berlusconi ja va fer avergonyir la meitat dels italians durant vint anys, ara amb Salvini sant tornem-hi), poder en concloureu que la millor condició per passejar-s’hi és la de turista. Com a l’acudit de l’Eugenio del director del col·legi, hi ha tres raons per les quals us haureu equivocat. I tres que no.

Que sí, que us heu equivocat. Roma és una ciutat enorme. En extensió, i per tant en població. Juga a la lliga de les grosses: París, Londres, Berlín… En conseqüència, tot és massiu, excessiu. Ideal per tocar de prop les pitjors manifestacions de la globalització: turisme massificat i d’ínfima qualitat. Riuades de gent que no haurien d’haver sortit de casa. Individus i vídues que mentre contemplen construccions amb una càrrega històrica aclaparadora (el Foro Italico, el Teatro di Marcello, la Piazza del Popolo…) les van comparant amb els edificis del seu poble i els del barri del cunyat. Per atendre l’allau de xandallistes, Roma pul·lula d’agents i gents amb pitets de colors que canalitzen el flux humà mentre intenten vendre’ls excursions i visites. No hi ha manera de saber si són oficials o oficiosos, autoritzats o il·legals. Això a la Itàlia ex-borbònica és impossible de saber. El resultat, cues desagradables a part, és que a les fotos davant del Colisseu, la Fontana di Trevi o el Panteó sempre hi sortireu en marabunta.

Que sí, que sí. Si una cosa pot sortir malament, sortirà pitjor. En Murphy era un visionari. Van inventar internet per difondre el saber i hi hem acabat mirant porno. Les xarxes socials per comunicar-nos millor i les fem servir per barallar-nos. El xandall per fer esport i… En fi. Si el turisme ja és una lacra, el turisme organitzat l’empitjora. Quan voltes sol, o en parella (o, si molt m’estrenys, en família), has de ser més permeable al que t’envolta. Per força. Però si et traginen en autocar, envoltat dels teus (i no empro ‘els teus’ en el sentit lacaixà del terme, volent dir ‘família’, sinó en el de debò: el teu grup, la teva colla, els teus coneguts), no cal. No necessites entrar en contacte amb una realitat aliena, més enllà de mirar per la finestra o demanar-li al cambrer que us faci una foto. No modifiques els teus hàbits. El més probable, doncs, és que et continuïs comportant amb l’aporellisme que et caracteritza. I a Roma, per desgràcia, hi ha el Vaticà, una destinació amb molta requesta a les terres de pinta i mantellina. Per raons que sabem prou bé, la principal ocupació dels espanyols quan són a l’estranger és fer saber a tothom que hi són. Als absents i als presents, és a dir, bramant. Cosa que dificulta en gran mesura una de les poques gràcies de viatjar, que és perdre de vista una estoneta aquests veïns que tens dintre casa.

El Coliseu, vist des de dins.

Que sí, que sí i que sí. Conseqüència directa dels dos punts anteriors és que cambrers, venedors i mossos d’hotel se us adreçaran en castellà. No podreu ni fer aquelles mínimes pràctiques en crioll (‘Abitazione numero oto, non capischi?’) que després explicàveu als amics tan ufanosos. Per més catalans que ens pensem que som, a l’ull avesat de l’empleat sereu espanyols normals i corrents. Per la vestimenta, pel parlar (el català els sona indefectiblement a castellà. I no és estrany). No hi ha escapatòria. Primera, perquè és un corrent planetari: l’espanyol és la segona o tercera llengua més estudiada. I segona, perquè allà n’estan molt cofois. De saber la mica que en saben i de posar-lo en pràctica. L’únic consol és que a Perpinyà i a l’Alguer passa exactament el mateix. Molt més fàcil de trobar un dependent que ens atengui en castellà que no pas en català, i que em perdoni l’Espai Llull. La qual cosa fa encara més grotesc l’absurd.

Que no, que no es equivoqueu. El mercat de Porta Portese. Un mercat de carrer, d’aquests que anomenem ‘mercadillo’, i si el terme ja és inapropiat, en el cas que ens ocupa encara més. Carrers i més carrers, travessies i més travessies, cantonades i més cantonades en un barri, entre el Viale del Trastevere i la Via Portuense, ja tocant al Tíber, que altrament resulta anodí. És una zona d’expansió a tocar del centre històric, de grans edificis horitzontals i lletjos, d’aquests que van enriquir els constructors mafiosos de la postguerra. Una barriada que, sense el mercat, manca completament de gràcia (i més a mesura que t’allunyes del centre). Però el mercat, que només funciona els diumenges al matí, la revigoritza. Exagerant, podríem dir que la connecta amb la tradició dels basars orientals, amb la diferència que aquí els venedors no t’empaiten. Una infinitud de paradetes agrupades més o menys per activitats (col·leccionistes, roba nova, roba vella, articles per a la llar, articles d’imitació, antiguitats…) en què ets tu qui has de destorbar el paradista de la conversa que manté amb el col·lega del costat, o de tres parades més enllà. A crits. I precisament per això, Porta Portese és un dels millors llocs per sentir el romanesc, també anomenat autopejorativament romanaccio (‘romanot’, si fa no fa). Un dels mal anomenats dialectes més expressius de tota la península (va, perquè hi aneu fent l’orella: ‘Er viaggiatore’, sonet de Gioacchino Belli dedicat a vosaltres:

‘È un gran gusto er viaggià! St’anno so stato
sin a Ccaster Gandorfo co Rrimonno.
Ah, cchi nun vede sta parte de monno
Anun za nnemmanco pe cche ccosa è nnato.
Cianno fatto un ber lago, contornato
tutto de peperino, e ttonno ttonno,
conggegnato in maggnera che in ner fonno
sce s’arivede er monno arivortato.
Se pescheno llì ggiù certe aliscette
co le capocce, nun te fo bbuscia,
come vemmariette de rosario.
E ppoi sc’è un buscio indove sce se mette
un moccolo sull’acqua che vva vvia:
e sto bbuscio se chiama er commissario.’

Però no solament hi sentireu la llengua de les classes populars de la capital, molt més vigorosa del que la propaganda sobre el país pot fer pensar. A Porta Portese podreu jugar a endevinar les mil llengües d’aquesta Constantinoble europea, començant pel napolità, idioma de comerciants per excel·lència.

Tanmateix, el veritable repte del mercat és més senzill. I més difícil: recórrer-lo sencer. No us l’acabareu, perquè és inabastable. Mentre intenteu la gesta, podeu aprofitar per anar rumiant com s’ho faria el consistori barceloní per domesticar-lo tal com han fet amb els Encants Vells, amb aquella fal·lera (‘exasperant’, segons Manuel Delgado) per convertir l’espai públic en un gran parvulari.

El Trastevere, vist des de San Pietro in Montorio.

Que sí, que sí. La segona raó per cometre l’error d’arribar-se fins a Roma és religiosa. Perquè la gastronomia és la religió de l’home contemporani. En aquest cas, la pizza. Però no la pizza rodona tradicional, que d’aquesta avui dia se’n troba de ben bona a tot arreu (jo n’he menjades de collonudes a la Pizzeria La Familia de Solsona). No, em refereixo a la que es despatxa a talls, allò que abans en dèiem ‘en porcions’ i que la neollengua que parlen els guiris a Barcelona anomena ‘al corte’ (més exactament, ‘pisa al corte’). No sé per què, ni italians ni argentins han sabut exportar aquesta extraordinària forma de proto-fast food, perquè els pocs establiments que ho fan aquí solen ser un fiasco. D’entrada, perquè venen porcions triangulars de grans pizzes rodones. Nooo. La ‘pizza al taglio’ és rectangular, i les dimensions de cada porció, sempre en forma de tira, les tria el client. Un trosset així de carbassó amb pròvola, un de no tan gros de broccoli amb botifarra i un de… un de petitó amb porcini, va. La gràcia de la ‘pizza al taglio’, ultra el preu i la immediatesa, és que et permet tastar tres o quatre especialitats diferents cada vegada. Aquí a ultramar hi ha llocs (o n’hi havia: no sé si encara existeixen) que et feien mitja pizza de cada, si ho volies. Ara, podent-ne tastar cinc gustos diferents, qui es conforma amb dos? Sense comptar que, a cada àpat, almenys un tall ha de ser de flors de carbassó (farcides d’anxova) o de patata, les dues reines indiscutibles. Si no heu tastat la pizza de patata no cal ni que demaneu la paraula. El meu gran somni seria recórrer Roma peixant-me només en pizzeries d’aquestes. Encara que m’hi hagués d’estar un any. Però no l’he de seguir mai, i em quedaré a can Fanga fins a la mort, perquè m’han dit que abans m’esclataria l’estómac. E chissenefrega!, per dir-ho com el gran Belli.

Que no, que no i que no. Encara que ningú ho sàpiga, Roma també té jardí botànic. Com totes les ciutats mediterrànies, de fet. I a sobre, molt cèntric. Als peus del Gianicolo, un dels set turons de la ciutat, davant per davant (separats pel riu) del Palazzo Farnese, actualment ambaixada de França. Per només set euros els adults i tres els infants, us podreu arrecerar de la calor i de les hordes d’esp…, de baladrers. I, per cert, parlant de xivarri, també és el millor punt de tota la ciutat per sentir el canó que cada dia, a les dotze en punt del migdia, dispara una salva des del balcó de la Costituzione Romana, un dels miradors del Gianicolo. Una canonada miraculosa que per un instant aconsegueix que a la ciutat s’hi instal·li el silenci. O com a mínim al jardí botànic.

Roma és la mare. És d’allà on venim, i si no traginéssim aquest complex de nou rics que ens ha de matar (que ja ens està matant), potser no ens hauríem afanyat tant a llançar el paviment hidràulic per la finestra. A diferència de nosatros, que ens enamora el nou i ens avergonyeix el vell, la capital de l’antic imperi romà millora amb els mil·lennis. Llàstima que, sota els milions de sandàlies, la pedra es vegi cada dia menys.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any