Roger Español, l’única causa contra la violència d’estat de l’1-O

Nou anys després del Primer d’Octubre, l’estat espanyol ha desactivat gairebé tota exigència de responsabilitats penals per la violència de la policia d’aquella jornada. Més d’un miler de ferits, càrregues contra persones pacífiques que intentaven de votar, cops de porra i trets de pilotes de goma enregistrats davant tot el món i, gairebé una dècada després, un únic judici contra quatre agents. La distància entre la gravetat dels fets i les responsabilitats que han arribat als tribunals és la mesura de la impunitat. Al centre hi ha Roger Español, mutilat per aquella violència: una pilota de goma de la Policia Nacional espanyola li va rebentar un ull.

La violència va ser en massa; les responsabilitats penals, gairebé inexistents. Cent vint-i-nou agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil han quedat emparats per l’amnistia. Els quatre acusats del cas Español són els únics agents que han arribat a judici per les càrregues de l’1-O.

L’actuació policíaca del Primer d’Octubre va ser violència d’estat exercida per a impedir el referèndum. Els agents executaven l’ordre d’aturar la votació i ho van fer, en nombrosos llocs, amb una força que Amnistia Internacional va qualificar d’excessiva i desproporcionada contra persones que oferien resistència passiva. L’organització també va documentar cops contra persones indefenses i l’ús perillós de material antidisturbis.

Aquella violència va quedar filmada: agents colpejant amb porres persones assegudes, votants arrossegats per terra, portes de col·legis electorals esbotzades i pilotes de goma disparades contra una població desarmada que intentava de votar. La violència de l’estat es va exercir a la vista de milions de persones. Nou anys després, gairebé ningú no n’ha respost penalment.

La mutilació de Roger Español és la conseqüència més brutal d’aquella actuació. Una pilota de goma disparada per la policia espanyola li va rebentar l’ull dret i li va provocar un esclat ocular, fractures facials i la pèrdua irreversible de la visió. El Parlament de Catalunya havia prohibit als Mossos d’Esquadra l’ús de pilotes de goma precisament per aquest potencial mutilador. El Primer d’Octubre, la policia espanyola les va fer servir als carrers de Barcelona.

Nou anys per a arribar al banc dels acusats després d’una mutilació irreversible és una forma de denegació de justícia. El pas del temps desgasta la víctima, afebleix les causes, dilueix les responsabilitats i converteix allò que va ser una operació policíaca en massa en quatre noms dins una sala de vistes.

Les acusacions atribueixen als quatre agents delictes de lesions amb pèrdua d’un òrgan i de tortura, i demanen penes de fins a tretze anys de presó. Tortura: aquesta és la qualificació penal que marca la gravetat del cas. Davant aquesta acusació, la fiscalia en demana l’absolució i l’advocacia de l’estat defensa els policies.

El cas arriba, a més, a la cadena de comandament. Al banc dels acusats hi ha l’escopeter, un inspector responsable del grup i dos subinspectors. L’operació de l’1-O no tenia només agents sobre el terreny: també tenia comandaments, protocols, ordres i responsables. La violència policíaca no va aparèixer espontàniament als carrers de Catalunya: formava part d’una operació concebuda per a impedir el referèndum.

Al capdavant de la policia espanyola a Catalunya hi havia Sebastián Trapote Gutiérrez. La seva trajectòria és, per si sola, un retrat de la impunitat policíaca. El 1974, quan era un jove subinspector, va assassinar José Luis Herrero, un mecànic de vint-i-nou anys. Herrero ja havia rebut un tret al peu i tenia una mà emmanillada quan Trapote, que l’encanonava a un pam de l’esquena, li va disparar. La bala li va travessar el cos i li va destrossar el cor. La causa penal va ser sobreseguda en aplicació dels indults generals del 1975 i el 1977 i Trapote no va arribar a ser processat ni jutjat. Una sentència posterior del Tribunal Suprem espanyol va establir la responsabilitat de l’estat i va identificar Trapote com a autor del tret mortal.

Aquell assassinat no en va interrompre la carrera. Trapote va continuar ascendint, va acumular condecoracions i, quatre dècades després, va arribar a ser el màxim responsable de la Policia Nacional espanyola a Catalunya, càrrec que ocupava el primer d’octubre de 2017. Un any després, ja jubilat, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va signar la proposta de concedir-li la medalla al mèrit policíac amb distintiu vermell, una condecoració que comporta un increment vitalici del 10% del sou. 

Trapote, que dirigia la policia espanyola a Catalunya durant l’1-O, tampoc no seu al banc dels acusats. La cúpula policíaca queda fora del judici.

El cas de Roger Español només ha arribat fins aquí perquè la víctima i les entitats que l’han acompanyada l’han sostingut fins al judici. Irídia va revisar més de 1.800 hores d’imatges per poder identificar l’escopeter. L’estat sabia qui eren els agents desplegats, els comandaments, les unitats i els dispositius de l’operació. La càrrega d’identificar l’autor del tret va correspondre, tanmateix, a la mateixa víctima, que va haver d’assumir una feina que corresponia a l’estat.

El començament del judici ha deixat al descobert un capgirament intolerable dels papers. El president del tribunal, José Carlos Iglesias, va limitar preguntes de les acusacions i va interrompre l’interrogatori sobre el sistema policíac de control de la munició. En canvi, va permetre que la fiscalia interrogués Roger Español sobre els insults adreçats als policies i que l’advocacia de l’estat l’interrogués sobre la seva activitat política i sobre si havia pogut continuar tocant el saxo després d’haver perdut l’ull. El desplaçament del focus és inadmissible: en l’únic judici contra policies per la violència de l’1-O, es restringeix l’examen de l’actuació policíaca i es posa sota escrutini la víctima. Roger Español no és qui seu al banc dels acusats. I cap insult no pot servir per a relativitzar, contextualitzar o justificar la violència d’estat que el va mutilar.

Tot són bastons a les rodes. L’administració de justícia també va convertir l’ús del català en un obstacle. A la segona sessió, els advocats de les acusacions es van haver d’autotraduir i, finalment, van haver de passar a l’espanyol perquè dues intèrprets designades no podien garantir-ne una traducció solvent. En un judici assenyalat de feia més d’un any i fet a Barcelona, l’administració de justícia ni tan sols va garantir el dret elemental d’interrogar en català. Les acusacions van haver de renunciar a la seva llengua per evitar que la incompetència del sistema paralitzés la vista.

El mecanisme queda al descobert. La policia exerceix la violència, la víctima queda mutilada, les responsabilitats s’esvaeixen, 129 agents són amnistiats i la cúpula policíaca queda fora del banc dels acusats. Quan finalment quatre agents arriben a judici, la fiscalia en demana l’absolució, l’advocacia de l’estat els defensa i el tribunal posa límits a les acusacions i sotmet Roger Español a escrutini.

La repressió de l’1-O no s’acaba en els cops, les porres o la mutilació de Roger Español. La violència d’estat també compleix una funció disciplinària: imposar un límit, castigar la desobediència i deixar memòria del preu que pot tenir tornar a desafiar l’estat amb una urna. Quan, a més, els qui exerceixen aquesta violència queden protegits de les conseqüències, el missatge es completa.

Per això, la impunitat és inseparable de la repressió. La violència castiga el present; la impunitat adverteix el futur. I aquesta és, probablement, l’herència més greu del Primer d’Octubre: convertir la força exercida contra ciutadans que volien votar en un avís perquè ningú no oblidi què pot passar si ho tornen a intentar.

Aquesta no és només la impunitat del Primer d’Octubre. És la seva victòria.