Roberto Albiac: “És un miracle que el català haja sobreviscut a la Franja”

Roberto Albiac Balaguer (Favara del Matarranya, 1984) ha obtingut un cum laude de la Universitat de Saragossa amb la tesi doctoral Els parlars del Matarranya. Estudi geolingüístic, la recerca més exhaustiva feta fins ara sobre la realitat lingüística d’aquesta comarca de la Franja. L’obra és fruit de set anys de feina: treball de camp als divuit municipis, 54 famílies entrevistades, 325 hores d’enregistrament i un qüestionari de 4.000 preguntes a tres informants de cada poble.

A més, Albiac s’ha convertit en el segon doctorand que defensa una tesi en català en la història de l’Aragó. En parlem amb l’autor, que ha documentat un patrimoni lingüístic viu i sovint menystingut, i ha completat l’estudi amb un atles de 1.450 mapes lingüístics.

—D’on sorgeix la idea de construir un atles lingüístic de la comarca del Matarranya?
—Sóc llicenciat en filologia francesa per la Universitat de Saragossa. Vaig estudiar-hi cinc anys i un altre a la Universitat de Pau, a Occitània. I d’ençà que vaig acabar, sempre havia tingut un projecte per a la jubilació que era fer també filologia catalana. Aleshores, en el moment de les retallades bèsties en educació, no sabia si anar-me’n a França a buscar faena o avançar aquest projecte. Així doncs, vaig llançar-me a estudiar filologia catalana a la Universitat de València. Quan era a l’últim curs, vaig participar en unes jornades organitzades per la Universitat de Saragossa sobre la llengua a la Franja de Ponent i hi vaig conèixer Pere Navarro, dialectòleg de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que havia fet una tesi doctoral sobre el parlar de la Terra Alta i havia dirigit les de la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i el Montsià. I quan va saber que hi havia un de la conca del Matarranya que havia estudiat filologia catalana, va venir ràpidament a dir-me que era la persona idònia per a fer aquest projecte per a completar tot el domini del català tortosí.

—Per tant, teníeu un gran interès per les llengües i, més concretament, pel català.
—Jo sóc de Favara, aquí a la Franja, on ja sabeu que el català no és oficial. Vaig néixer el 1984, just l’any de la Declaració de Mequinensa, quan es va introduir una hora optativa la setmana de català a l’escola. Això em va permetre de cursar aquella hora durant l’escola de Favara, però quan vaig anar a fer l’ESO a Maella i el batxillerat a Casp, no hi havia aquesta opció. Més endavant, ja a la facultat a Saragossa, vaig invertir els crèdits de lliure elecció a tornar a estudiar català. Per tant, vaig aprendre a escriure correctament en català a vint anys. Abans, hi havia tingut interès i llegia en català i n’aprenia de manera autodidàctica. I deu anys després, a trenta anys, em vaig matricular a Filologia catalana… i fins aquí!

—Han estat set anys de feina, 325 hores d’àudio i gairebé 1.300 pàgines de tesi. Quina metodologia heu seguit?
—La mateixa que va fer servir Pere Navarro a la Terra Alta i a les altres tesis. A cadascuna de les divuit viles de la comarca del Matarranya, hi tenia algun informador conegut que em posava en contacte amb tres persones grans. Dos hòmens i una dona. Com que els qüestionaris estan dividits per temàtiques, dels hòmens buscava que l’un haguera treballat de llaurador i que l’altre haguera fet uns altres oficis. Pel que fa a les dones, els passava el qüestionari relatiu als elements domèstics de la casa, malgrat que en vaig trobar moltes que també havien treballat al camp i a les granges. En total, eren gairebé 4.000 preguntes i passava unes sis hores amb cada informant, dividit en dues trobades. En total, unes divuit hores per cada població que vaig repartir en uns quants estius, perquè ho compaginava amb la meua faena de docent.

—Els qüestionaris eren formats per imatges per a no donar cap pista, oi?
—Exacte, hi anava amb un àlbum d’imatges i cada pregunta tenia relació amb una imatge. Cada àlbum tenia una temàtica concreta: el camp, els animals, les plantes, la casa, el vestit, els jocs tradicionals, etc. Així, cada pregunta del qüestionari té el seu mapa corresponent, que mostra com s’escampa cada paraula pel Matarranya. A banda, també feia una mica de conversa semidirigida perquè al final de la tesi també hi he inclòs una transcripció fonètica de cada parlant explicant-me com es feia una tasca al camp o a casa. En total, són gairebé 1.450 mapes dialectals, un atles dels parlars del Matarranya.

—La vostra ha estat la segona tesi defensada en català en la història de l’Aragó. Va ser una pressió afegida?
—Va ser una manera de reivindicar i de normalitzar que hi ha 40.000 parlants de català a l’Aragó i que era una vergonya que, en tants anys d’història de la Facultat de Filosofia i Lletres, només ho hagués fet María Teresa Moret, de Mequinensa. En part, era tornar a casa. Vaig aprendre a escriure en català a Saragossa i era una manera de tornar-hi. A més, acompanyat de Javier Giralt, el meu professor de català i també president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.

—La tesi documenta que el parlar del Matarranya és català del subdialecte tortosí. Per què creieu que la dreta aragonesa nega aquesta realitat encara avui?
—És una manera de barrejar qüestions identitàries i polítiques amb qüestions lingüístiques. Científicament i filològicament, no hi ha discussió: el que es parla al Matarranya i a tota la Franja és català. Sí que és veritat que hi ha gent que ha fet servir conceptes com el chapurriau, però després et reconeixen que entre el seu poble, Arenys de Lledó, i el del costat, Arnes, parlen la mateixa llengua. Moltes vegades això ve d’un rebuig i de barrejar la realitat amb qüestions polítiques.

—També alerta sobre la castellanització i la progressiva pèrdua de vocabulari tradicional i genuí de la parla al Matarranya. Què es pot fer per a evitar-ho?
—Pere Navarro ja va fer un estudi el 2005 que era una aproximació als parlars del Matarranya i, comparant els seus resultats amb els meus, hem observat que en una franja d’edat similar, més grans de seixanta-cinc anys, moltes persones ja optaven per la forma castellana i bandejaven l’autòctona. Per què passa, això? És evident, com he dit abans, a l’Aragó el català no és oficial, l’ensenyament és tot en castellà i la presència del català en les xarxes socials, l’església o en les comunicacions oficials i administratives és anecdòtica. Fins i tot, hi ha casos de catalanoparlants que no transmeten la llengua als fills. La gent pensa que el català és per parlar-lo a casa i que no té prou prestigi per a fer-lo servir en actes públics. I si tot el prestigi és per al castellà, és lògic que la gent n’adopte el vocabulari i es convertisca en la llengua de referència total.

—En aquest context que expliqueu, quin futur augureu al català al Matarranya i a la Franja en general?
—Complicat, si unim el fet que la llengua es va castellanitzant i que la gent que es troba en la trentena ja comença a parlar en castellà als seus fills… A Favara ho veig: sento els xiquets pel carrer jugant en castellà… Això abans era impensable! A la meua època, venia una persona de fora i en tres o quatre mesos ja parlava català igual que nosaltres. Ara veiem que els jóvens ja fan servir molt més el castellà. I la situació a les escoles i instituts continua essent força precària. Per tant, li auguro un futur complicat si no hi ha un canvi radical pel que fa a les polítiques del govern de l’Aragó… I tal com va la cosa ara, sembla complicat!

—Al contrari, sembla que va pitjor.
—Si governen els progressistes, hi ha un reconeixement molt tímid, però si governen els conservadors, la dreta o l’extrema dreta, com ara, persegueixen qualsevol relació amb el català. Per tant, el futur és complicat. Si no hi ha un canvi radical o una onada col·lectiva de conscienciació. Som en un moment en què ni tan sols el president de l’Aragó reconeix que a la Franja s’hi parla català. Si qui ha de vetllar per la llengua ja no en reconeix la unitat…

—Vist així, el fet que encara avui es parli és una demostració que és la llengua d’arrelament.
—I fins fa poc, la Franja i sobretot el Matarranya eren les zones del domini lingüístic català on hi havia més percentatge d’ús i de transmissió. Ara això ha canviat. És un miracle que el català haja sobreviscut a la Franja. Recordo que, quan estudiava a València, vaig conèixer el cantautor Pep Gimeno, Botifarra, i li vaig dir que era del Matarranya i ell em deia que no s’explicava que encara sobrevisqués sense cap mena d’oficialitat. Suposo que és per amor a la llengua o respecte als avantpassats.

—Després de rebre aquest cum laude, teniu pensat de continuar explorant la via de la recerca sobre el català a la Franja?
—Sí, però d’aquí a un temps. Han estat set anys molt intensos, compaginant la docència a l’institut amb la investigació sense rebre cap mena de beca. A més, he treballat també al camp perquè els meus pares són pagesos. He estat docent, investigador i llaurador alhora. Ha estat molt cansat, perquè no he pogut desconnectar ni als estius, que els dedicava a fer el treball de camp i la redacció. Per tant, ara toca calma. Però a llarg termini, confio que sí. M’agradaria tocar una mica el tema de la toponímia, però ja ho veurem.