Hi ha catalans de dretes que no volen la independència. Ja els està bé Rajoy, la constitució, els rescats bancaris i els programes casposos de les televisions espanyoles. Ni cas. Hi ha gent que es pensa que és d’esquerres, que encara baveja quan veu Felipe González i que, en conseqüència, no vol trencar la unitat d’Espanya, aquella que va deixar ben lligada Franco després d’una llarga dictadura. Diuen que no els agrada Rajoy, però no fan res per fer-lo plegar. Ni cas.

La cosa es posa més interessant quan vas a l’esquerra dels socialistes, cosa fàcil, i et trobes amb posicions contraries a l’independentisme. Posicions legítimes, que consti, tan legítimes com les que volen desfer aquella unitat ‘de destino en lo universal’, suposo que m’ho admetran. Són legítimes, però el que no s’entén és l’argumentari amb què es col·loquen en contra de l’independentisme des de posicions presumptament progressistes. La legalitat, addueixen; la convivència trencada dels catalans; la unitat de la classe obrera… Dono la meva paraula que al començament vaig mirar de comprendre què deien fins que em vaig adonar que tots (o gairebé tots) els qui parlaven amb aquests arguments (sic) ocupaven càrrecs públics, representaven el sistema, l’havien ajudat a construir. També legítimament, és clar.

Potser la primera cosa que hauríem de resoldre és el nus gordià, al meu entendre, de la qüestió. Què vol dir ser d’esquerres en els nostres temps? La cosa té moltes variants, ho sé, però em sembla que les forces d’esquerra avui dia són aquelles que volen transformar la societat. Transformar-la de debò, no des dels privilegis d’uns partits polítics que reparteixen càrrecs i prebendes que es perpetuen en el temps, sinó acudint al carrer, a les bases i deixant pas a les següents generacions perquè el remolí crític no s’aturi mai. L’esquerra transformadora ha de ser transformadora, primer de tot, en les formes. Perquè si les seves formes són les mateixes que les dels partits de la dreta, la transformació s’anul·la. I els presumptes transformadors es queden en revolucionaris de sofà.

Alguns vells combatents de l’antifranquisme, quan s’oposen al ‘rocés independentista’, ataquen la burgesia catalana (com alguns altres fem contínuament) i esgrimeixen els seus sacrificis personals, empresonaments i tortures en la lluita contra el franquisme. I jo els venero per això. Però potser va essent hora que admetin, per més dur que sigui, que aquells sacrificis van contribuir a liquidar una dictadura, amb un règim polític, però no amb un sistema com el capitalista. I l’Espanya postfranquista ha acabat portant-nos uns governs que han dut les injustícies socials, la desigualtat, la corrupció i la incultura a uns límits insuportables. I els partits que havien fet aquells sacrificis durant la dictadura han plegat, han sucumbit a la hipòtesi de la democràcia parlamentària (el vot cada quatre anys i, després, el buit) com al millor sistema possible, en la línia d’una frase nauseabunda de Churchill que molts repeteixen amb aire de saberuts.

No, no defenso pas la dictadura franquista. Que ningú no s’atreveixi a insinuar-ho. Ja sé que ara hi ha un règim de llibertats. Ja sé que ara no hi ha tants presos polítics. I, sobretot, cosa tan important, no hi ha assassinats d’estat ni morts enterrats en foses comunes. Però les anàlisis de debò, no les proclames sobre la bondat de la transició (o sobre la seva necessitat per superar l’amenaça de l’exèrcit) han de posar sobre la taula que la llibertat sense igualtat genera injustícies socials. De què li serveix a la població en el llindar de la pobresa poder criticar els seus governants si continuarà essent pobre, si els poden desnonar mentre aquells governants enriqueixen els bancs amb els rescats que no tornen al diner públic en un percentatge inversemblant? Perdoneu que em posi massa professoral, però quan l’altre dia sentia Coscubiela amb aquella defensa abrandada de la llibertat de què havien de gaudir els diputats unionistes, quan deia que no volia que el seu fill veiés una Catalunya on les majories silenciaven les minories, pensava que aquesta esquerra ha perdut el nord ideològic fa molt temps. (De fet, això ja ho havia sabut el dia que Joan Saura va comandar els Mossos, entre altres coses, per estomacar els nostres joves universitaris.)

El passat és passat i, hi insisteixo, cal homenatjar els sacrificis fets per tanta gent per posar fi a la dictadura i per l’arribada d’una democràcia. Però aquelles lluites no eren per a arribar on som ara, el crit de ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’ reclamava una democràcia participativa de debò. No aquesta monarquia parlamentària espanyola que rescata els poderosos i atonyina els de baix. La Tercera República espanyola és molt lluny. La República Catalana és un horitzó possible per a construir un sistema transformat, més just socialment.

El dia 1 d’octubre hi haurà gent que no anirà a votar; hi haurà gent que anirà votar no; n’hi haurà que anirà a votar sí per nacionalisme i n’hi haurà que anirem a votar sí, no solament per respondre als enuigs que ha suportat la nostra terra i la nostra cultura per part dels partits espanyolistes, sinó per una clara voluntat rupturista, per trencar amb un vell estat d’Europa, per assolir un fet revolucionari des de la democràcia. Que no em parlin de minories silenciades perquè molts hem estat minoria tota la vida; que no em vinguin a dir que la convivència es trenca perquè mentre hem estat minoria hem aguantat molts despropòsits de l’esquerra que ara es queixa; que no em parlin de legalitats quan el sistema canvia la legalitat al seu caprici (tot i que no ho fa en sessió oberta, amb esperpent inclòs per totes bandes com l’altre dia al parlament, sinó en despatxos decorats amb cortinatges de vellut).

El fet més paradoxal és que el dia 1 d’octubre la gent podrà fer el que vulgui: votar o no votar, però aquesta llibertat d’elecció no hauria estat possible sense el sentit democràtic dels independentistes, els de dretes i els d’esquerres, que sempre han volgut posar urnes per saber l’opinió dels catalans. I que guanyés la majoria. Perquè els altres, els qui s’esquincen els vestits per falta de garanties democràtiques, són els qui sempre s’han negat a fer un referèndum que no fos avalat per la legalitat postfranquista. Quins collovaris que tenen aquests revolucionaris de sofà!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]