Retorn al Guinardó

Carrers tranquils, vegetació sempre verda, trànsit raonable, oxigen de dia i de nit

Mercè Ibarz
15.10.2022 - 21:40
Actualització: 16.10.2022 - 08:31
VilaWeb
El Mas Guinardó, des del parc d’Escornalbou (fotografies: M.I.).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Torno a aquesta columna, com he tornat al Guinardó, barri tranquil. Hi vaig viure durant una dècada i és de nou el meu barri, al cap de bastants anys de deixar-lo per instal·lar-me a l’Eixample. Si us explico tot això és perquè servidora, que ha estat una devota de la quadrícula de Cerdà, quan ara hi vaig, a les estimades illes entre les Punxes i el passeig de Sant Joan que m’han tingut robat el cor i així serà sempre, en surto tan prompte que puc cap al Guinardó. Per què? El meu pis era tranquil, donava al pati interior. Baixaves al carrer i sempre hi havia gent a les voreres i moviment, que agraïes: vida diària, la ciutat en dansa, portes obertes ací i allà, moure’t a peu per anar al centre o, de dalt a baix i viceversa, a la Gràcia a tocar. Un veïnatge que al cap dels anys et saluda com una més dels personatges del barri i sé que així continuarà, que són molts anys, caram, i seran sempre els meus veïns. Ara, aquells carrers estan transfigurats.

No me n’havia adonat, de l’abast del canvi eixamplí: ara, aquells que foren els meus carrers estan dominats per un trànsit avassallador, que pots comprendre (no en gasto, de bicis i patinets, però són necessaris, només que encara no tenen el recorregut viari indispensable en una gran ciutat), una circulació intimidant en més d’una estona afegida a la dels cotxes, els busos, les motos, els taxis, atordits els conductors per les obres a tants carrers. Sumeu-hi els pàrquings públics d’aquests nous transports, els treballs del col·lector de la Diagonal que no s’acaben mai, les terrasses ací i allà, de dia i de nit, el turisme si vas cap al passeig de Gràcia i cap a la Sagrada Família, que de sagrada en aquest sentit en té poc. Quin goig, sotir-ne.

Res com la tranquil·litat guinardoniana, tornar-hi és una alegria, una respiració profunda oxigenada, un descans. Poc trànsit: són carrers en pendent amunt des del passeig de Maragall, hi transiten poques bicis i pocs patinets, i, doncs, hi ha pocs dels seus pàrquings a les vies. Les terrasses concentrades a l’ampla vorera del carrer de Sant Quintí davant de l’hospital de Sant Pau. Que en dóna, de vida, l’hospital, a dintre i a fora. Al carrer: bars i terrasses a vessar de clients, del barri o no, la majoria pacients del Sant Pau i familiars que han arribat d’hora a la visita, potser per trobar-se en aquesta terrassa o l’altra, o que en surten, agraïts. Un quiosc que no li va malament (quasi no en queden, a Barcelona). Una floristeria amb una fonteta i la cançó de l’aigua que raja suau. Una parada de taxis: només en queden a la ciutat les dels hospitals?

Carrer de Sant Quintí, entre el de la Renaixença i la ronda del Guinardó.

Dic això dels taxis perquè és difícil, més i més, trobar-ne a Barcelona, semblen estar en llocs del turisme o només els interessa anar-hi, m’ha passat més d’un cop que un taxi amb la llum verda em passi de llarg. Ara, que també m’he trobat un taxista que en deixar-me, al meu Eixample, es va negar un diumenge al migdia a acceptar tres turistes joves ben pets. I un de la Barceloneta que em va donar la recepta d’arròs de bacallà, n’és un expert, en arrossos i més, un mariner que per problemes d’espatlla va haver de deixar la mar i ara fa el taxi, fill de mariner, tots dos proveïdors de fruits marins als restaurants durant anys considerats els millors de Barcelona: no pot explicar pas les seves receptes als turistes, i tot això que guanyem (si algú volgués l’econòmica recepta d’en Josep Maria, que sàpiga que la hi vaig gravar amb el mòbil).

I el Guinardó, quines metamorfosis i transfiguracions! Al costat de casa hi havia llavors, i uns quants anys més, una immensa mansió okupa radical de festes al jardí inenarrables i sorolloses de música i els udols del cas, que no ens feia gaire nosa perquè quedava al darrere. Havien ocupat els historiats i abandonats magatzems d’Orphea Films, la casa pionera als anys republicans a tot Espanya de la introducció del cine sonor. Ara és el parc d’Escornalbou d’arbres i vegetació crescuda, des de casa fins a la ronda del Guinardó, que, mira, és tranquil·la i no el terrabastall de trànsit que temíem quan va engegar aquest tram.

El parc pren el nom del carrer paral·lel al nostre, el d’Escornalbou, en el qual va viure, al número 48, Frederica Montseny amb els pares, de nom anarquista Soledad Gustavo (Teresa Mañé i Miravet) i Federico Urales (Joan Montseny). Hi feien La Revista Blanca els pares i novel·les i col·leccions de narrativa i divulgació anarquista la filla, La Novela Ideal i Voluntad.

A dalt del barri, el Mas Guinardó, d’encara de més historiada memòria, des del bandoler osonenc Perot Rocaguinarda, que la llegenda diu que hi va viure un temps. És un dels personatges del Quixot, a la segona part, quan el gran autor fa anar el seu antiheroi a Barcelona, l’única ciutat en aquesta obra cabdal que engega universalment la novel·la moderna. Roque Guinart és el guia de la visita cervantina del Quixot, en contrast la ciutat amb els episodis rurals del Quixot sencer, tret d’aquest episodi. A Barcelona el cavaller veu per primer cop la mar, visita una impremta i assisteix a un combat naval. Quan deixa la ciutat, Cervantes fa el seu mai prou reconegut elogi: “Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades…” Temps era temps. Cervantes torna a esmentar el Rocaguinarda a l’entremès La cueva de Salamanca, ara com a Roque Guinarde. El nom del Rocaguinarda perdura avui de fa anys en el de la llibreria i cooperativa del carrer del Xiprer, que també pot contar moltes i belles i malvades coses del barri, i més d’un cop ho deu haver fet en les seves tertúlies i excursions.

I Guinart, a la manera cervantinaés el cognom del protagonista i narrador de la immensa, perdurable i, per desgràcia, sempre al dia Quanta, quanta guerra… de Rodoreda, les aventures, mentre fuig de la guerra i no sap on pararà la casa que tenia, de l’adolescent de quinze anys Adrià Guinart.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes