diada 2019

L’ANC ha tornat a demostrar avui una enorme capacitat de mobilització social, en un moment especialment complicat, com ells mateixos han reconegut sense embuts i sense amagar-se’n.

I tot això, enmig d’un gran desencís, palpable a tot arreu. Perquè, després de dos anys, les institucions i sobretot els partits polítics no han estat capaços ni de defugir la dinàmica repressiva en què l’estat espanyol ens va instal·lar després del 27-S ni de posar-se d’acord en res. Ni tan sols en la manera de respondre a una sentència que s’endevina duríssima i que l’estat espanyol convertirà en un dic monumental contra l’autodeterminació, en un atac preventiu contra tot el nostre futur.

Ho ha fet també avui l’Assemblea: ha tornat a traure centenars de milers de persones al carrer, en un moment en què és atacada com poques vegades en la seua història –ara fins i tot amb alguns intents mediàtics o polítics, extremadament cínics, de contraposar-la a Òmnium; com si aquells fossen, diguem-ho així, els bons i ells els dolents.

L’Assemblea la volen dibuixar com la dolenta perquè no s’ha mogut d’on era. I defensa, en conseqüència, la unilateralitat, la confrontació amb l’estat espanyol i el desplegament de la República Catalana. I perquè recorda que el referèndum d’autodeterminació ja s’ha fet i ja s’ha guanyat. I perquè insisteix que es pot guanyar i que, de fet, Espanya no ens ha derrotat mai. Coses que causen pànic en l’espanyolisme, però també en aquella part de l’independentisme que es recol·loca en el marc autonòmic i creu –o li convé de creure– que la independència és impossible i que, per tant, val més rectificar.

I l’ANC ha tornat a omplir els carrers de Barcelona, i això sí que era extraordinàriament difícil, malgrat que avui tots sabíem la ineficàcia del gest. Per això la manifestació d’aquest 2019 ha estat la més fluixa de la dècada. Perquè tots sabíem –perquè tots ho sabem– que al punt on han arribat les coses cap crit, cap reclam, cap mobilització per gran que siga no impressionarà prou alguns dels polítics independentistes, els qui han decidit de renunciar a la unilateralitat, de tornar a fer de la independència un eslògan cosmètic i prou, sense cap concreció pràctica, i dedicar-se al mentrestant, a gestionar les engrunes i a mirar de guanyar eleccions autonòmiques.

És evident que el país navega sense rumb. Sense rumb polític, vull dir. Si més no, hi ha tres grans blocs partidistes dins l’independentisme i només que un vulga tirar per un camí diferent ja no hi haurà manera de remar junts. Ni la gravetat històrica del moment no és capaç de fer superar els ressentiments i les desconfiances. Hi ha polítics que s’hi escarrassen amb una persistència que és d’agrair, però cada vegada hi ha més poc temps de reaccionar i avui s’ha perdut una nova oportunitat. Les escenificacions interessades, com la carta dels presoners i exiliats demanant a la gent d’acudir a la Diada, no tenen credibilitat i arriben massa tard, quan ja han passat massa coses.

Però, dit tot això, quina gent! Els mitjans espanyolistes xalen dient que l’independentisme ha fet figa. Santa innocència. Si fer figa és col·lapsar el centre de Barcelona, que ho intenten ells, vejam on arriben. Penseu que avui a Barcelona hi han entrat més de mil autocars amb gent de tot arreu, malgrat el desencís. I que cada autocar s’ha omplert de persones, de gent de peu compromesa amb el país, que van anar venent un a un els tiquets per a seure-hi a familiars i a amics. A la botiga, al bar, a la biblioteca. Un a un o en colla. Sense demanar mai quin partit votava aquell qui el comprava. Sense demanar mai quina consigna cridaria. A vosaltres no ho sé, però a mi aquesta és la gent que m’impressiona i em fa tenir confiança.

Perquè aquesta és la columna vertebral del país avui, no pas la classe política. Parle d’aquesta gent, que tots coneixeu i que hi ha a cada barri de cada ciutat, a cada poble i comarca, dels milers de membres de l’ANC, de partit i apartidistes, de dretes i esquerres, homes i dones, paletes i empresaris, catalanoparlants o parlants d’alguna de les altres dues-centes llengües del país. Parle de la gent que ha fet possible que l’ANC avui demostràs novament aquesta enorme capacitat de mobilització social en les circumstàncies més difícils. I m’aclame a ells.

M’aclame a ells perquè ells sí que saben que ja vàrem votar i guanyar el Primer d’Octubre. I perquè tenen pressa per a guanyar i rematar la feina. I perquè han deixat enrere l’autonomisme, vist que és un camí intransitable. Ho ha dit Lluís Llach en aquest discurs que un dia haurem de recordar: ‘Feu allò que l’estat no espera.’ Hi haurà polítics que ho faran, n’estic segur. Però no tinc cap dubte que ho faran els qui han omplert els carrers avui i que a primera fila hi trobarem els homes i dones que a cada racó del Principat posen dempeus l’Assemblea Nacional Catalana, avui han activat la Diada més difícil de totes i fan de columna vertebral de la nació. Serà amb ells, gràcies a ells i fent això que l’estat espanyol no espera que trobarem el rumb perdut. I d’això, vist el que he vist avui, sí que no en tinc pas cap dubte.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb