coronavirus

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Quan es va crear, el PP dominava les institucions autonòmiques valencianes i va mantenir l’autarquia, l’obsessió de separar economia i gent i territori del seu espai natural i actiu de relació. Com que l’aïllament era una postura difícil de defensar, però, potser empesos per un atac de vergonya, potser seguint per solució algun acudit, es van inventar una cosa de recorregut efímer i nom ridícul: Eje de la Prosperidad.

I van fer reunions i dibuixets i van riure mentre van poder: traçaven sobre el paper una línia que els unia Palma, València i Madrid (el condemnat per corrupció Jaume Matas, el multiimputat per corrupció Francisco Camps i la igualment imputada Esperanza Aguirre) amb l’única intenció de tallar, separar i esborrar tota relació amb el Principat de Catalunya, i de mirar, en canvi, oh sorpresa, cap a Madrid.

En fi. Això no té més història que el retrat que perfila, i la constatació (un cop més, sí) dels esforços que esmercen a esquarterar-nos això que som i que tant neguen que existeixi (i que, tanmateix, els obsessiona). La qüestió és que, justament per aquesta obsessió (la mateixa que posposa i anul·la les inversions que reclama l’Arc Mediterrani mentre alimenta estructures radials i perpètuament buides), el País Valencià no va entrar a formar part de l’Euroregió Mediterrània, ni quan es va crear, l’any 2004, ni posteriorment. Encara que objectivament interessi. Encara que les relacions comercials i la mirada europea i allò de ‘crear al nord-oest de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la integració social i econòmica del territori’ siguin qüestions que puguin concernir.

Ara el tema s’ha tornat a posar damunt la taula. Ja hi va ser l’any 2012, quan Compromís va presentar una proposició no de llei a les Corts que instava el Consell a fer les gestions oportunes per tal d’incloure el País Valencià a aquesta euroregió. Mónica Oltra, que era portaveu adjunta del grup parlamentari, ho va defensar: el País Valencià ‘està estretament vinculat, històricament, cultural, social i econòmica a aquesta Euroregió’, deia; sumar-s’hi ‘ajudaria a afirmar-nos com a territori de projectes a escala europea’. En aquell temps, però, el PP encara tenia el control de les Corts i del Consell, i la proposta no va prosperar.

Ara ha estat diferent.

D’entrada, diferent.

Aparentment diferent.

Perquè el passat setembre, Compromís va presentar nova proposició no de llei sobre la qüestió. I ha tornat a fer el seu curs. I, aquesta vegada, com que el dibuix parlamentari ha canviat, les Corts l’han aprovada. Amb els vots positius de les tres potes del Botànic, PSPV, Compromís i Unides Podem. Endavant les atxes i entrem a l’Euroregió, per tant, per fi, no?

Doncs sembla i resulta que no. Perquè la notícia és que el Consell refreda, ajorna i espera que s’oblidi la resolució. Amb aquell posat de qui dia passa any empeny. Com si no l’incumbís ni l’afectés. Com si fos normal que el poder executiu es pogués saltar olímpicament les resolucions del legislatiu (que és on rau, i perdoneu-me la grandiloqüència, la sobirania popular). Com si no hi hagués, al Consell, els mateixos partits que han votat que sí a les Corts. També el que l’ha presentada i defensada. Com si la paraula política no valgués res. Com si.

Aquest fet, establir amb naturalitat que aprovar una proposició signifiqui convertir-la en ‘posposició’ si qui ha d’executar el manament així ho considera, és greu per moltes raons. La primera, per la resolució que la inacció pretén deixar sense efecte, perquè això comporta que, en temps del Botànic, es mantingui el mateix fre obsessiu que posava el PP al normal desenvolupament (econòmic i cultural i humà i de tot) del País Valencià. Pel ridícul vet a l’Euroregió Pirineus Mediterrània, per tant, en aquest cas, en detriment dels interessos valencians. Però també per l’autoretrat que es fa, quant a concepció democràtica, qui així actua: quina concepció del funcionament democràtic té un govern que menysté les indicacions del seu parlament, que no en fa cas i conscientment no les executa?

Encara hi ha una altra qüestió que aquest ‘no fer cas’ il·lustra: la correlació de forces dins del govern del Botànic, és a dir, la imatge (i pràctica?) de subordinació de la resta respecte del PSPV. Perquè en el joc d’equilibris que és el govern valencià, ben sembla que el ritme estigui marcat, cada vegada més, i cada vegada més clarament, pels interessos que mouen el PSPV. Només així s’explicaria la contradicció de presentar una proposta, aprovar-la i que després el teu mateix govern, el govern del qual formes part, xiulant, la congeli.

I un altre dia, si de cas, parlem de la desafecció política com si fos una plaga que de sobte cau del cel.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.