El malson viscut a la residència Bertran i Oriola

  • Els familiars dels residents diuen que aquest 'infern' no és nou, i que abans de la covid-19 la residència ja no funcionava correctament

VilaWeb
Txell Partal
13.07.2020 - 21:50

En Xavier Casanovas anava cada dia a la residència Betran i Oriola, de Barcelona, a visitar la seva mare, la Manuela. S’hi estava unes cinc hores diàries, controlant que ella estigués ben cuidada i fent-li companyia. El 12 de març no va ser cap excepció. Era a la residència quan el van avisar de sobte que la tancaven fins a nou avís per evitar que hi entrés el coronavirus. Però no es va pensar mai que no tornaria a veure la seva mare amb vida.

‘Els primers dies manteníem un contacte constant amb la residència. Fins i tot, ens passaven alguna trucada a planta i podíem parlar amb els nostres familiars. Des de direcció ens deien que tot estava controlat, que ningú tenia símptomes. Però de seguida vam veure que no ens deien tota la veritat. Ens van començar a arribar informacions que hi havia residents amb febre i treballadors de baixa. Les fotografies que ens enviaven i les videotrucades que vam aconseguir fer no ens tranquil·litzaven. Vèiem que els treballadors no portaven ni màscares, ni guants, ni EPI. Després, hem sabut que la directora negava les màscares als treballadors. Deia que podia espantar els residents’. Amb les primeres queixes, la direcció del centre va trencar la comunicació amb els familiars. ‘No podíem veure’ls ni parlar-hi. L’única cosa que ens van dir va ser que si algú tenia algun símptoma, ens avisarien.’

Veient la situació, els familiars es van mobilitzar ràpidament. A final de març, van aconseguir que el CAP donés instruccions de la manera com s’havien de categoritzar i aïllar els pacients. Els visitaven cada dia i els feien un seguiment. ‘No van seguir mai les pautes.’ El 7 d’abril, la Generalitat va intervenir la residència, perquè no donava el tracte ni la cura que els residents necessitaven. ‘D’acord que la covid-19 causa pneumònies, però també causa desnutrició, deshidratació i fallades renals?’

De les noranta-dues persones que hi havia a la residència, es van contagiar totes tret de cinc. Segons Eulen, l’empresa gestora, durant la pandèmia van morir una vintena de residents, però els familiars diuen que la xifra és molt superior. ‘Pel grup de WhatsApp que tenim els familiars, hem calculat una quarantena de morts durant la pandèmia’, explica Caty Serrano, que tenia els seus pares ingressats a la residència de feia anys.

‘A la residència hi va haver una hecatombe. És com si haguessin assassinat els nostres familiars. A final de març, em van informar que el meu pare tenia febre i un principi de pneumònia. Els vaig suplicar insistentment que el portessin a l’hospital. El metge em va dir que ho tenien prohibit. Era impossible que sobrevisqués allà. No el podien atendre correctament. Les infermeres no saben posar una via, com han de saber reaccionar davant aquesta situació? No el vaig veure més. El meu pare es va morir el 6 d’abril.’

La mare de la Caty, que pateix una demència, també va donar positiu. Però en aquest cas, va ser asimptomàtica. ‘Això no l’ha salvada de l’infern. La meva mare ha perdut molt, en l’àmbit cognitiu. És com si haguessin passat deu anys. Ha estat tres mesos tota sola, aïllada en una habitació. Està completament desorientada. Al març podíem tenir una conversa amb ella. Ara no parla, i si diu alguna cosa, no l’entenc.’

Els familiars expliquen que la direcció els deia que anaven substituint totes les baixes. Però amb el temps han sabut que no era cert, i que al final van quedar quatre persones a càrrec dels noranta-dos residents. La Caty protesta: ‘Estic enfadada amb el personal. Entenc que volien protegir les seves famílies. I sé que si la direcció no els donava material per protegir-se, era molt complicat. Però què van fer? Ens van abandonar, quan haurien pogut mobilitzar-se per demanar ajuda. Calia que expliquessin les condicions en què estaven els nostres familiars.’

La mare d’en Xavier és un exemple de com n’estava, de desbordada, la residència. ‘El 19 de març, em diuen que ma mare té una petita úlcera al sacre. El 24 d’abril, quan finalment és traslladada, em notifiquen que té una úlcera de grau quatre. És a dir, ja li toca l’os. Què li van fer durant aquell mes que no vaig poder ser al seu costat?’ La seva mare va acabar morint.

Però, tal com explica la Caty, tot plegat no és nou. La pandèmia ho va agreujar tot, però feia temps que les queixes eren constants a la residència Bertran i Oriola. ‘Abans del coronavirus ja sortia plorant de la residència, angoixada per les situacions que veia. Els donaven un menjar horrible, em trobava el meu pare brut… Tants anys esperant tenir una plaça pública i quan arribem ens trobem amb aquesta merda?’

La falta de personal qualificat era una de les principals queixes. ‘El personal que treballa a les residències cobra molt poc, cosa que fa que la gent que opta a aquestes places no tinguin una formació adequada. Però, a més, aquestes persones no arriben a tot. Hi ha un auxiliar de geriatria per cada deu residents. És molta feina. I això quan no falta ningú. Perquè també ens trobem que les treballadores no acostumen a ser substituïdes.’

Els familiars ho tenen clar. Malgrat que el govern ha retirat la gestió de la residència a Eulen, les coses no canviaran si no es redueixen les ràtios. Diu en Xavier: ‘Cada vegada hi ha més persones dependents a les residències. I per això cal més personal. Ara no n’hi ha prou. Hauria d’haver-hi un auxiliar per quatre residents. I els metges no haurien de venir només tres hores al dia. Mentre la Generalitat no canviï aquestes normes, les grans empreses que gestionen la residència no faran canvis. Aquestes empreses només busquen el guany, no pas el benestar dels nostres familiars.’ Malgrat haver perdut la seva mare, diu que continuarà lluitant per millorar les residències.

‘De tot això que ha passat, en culpo Eulen, l’empresa gestora; però també cal que la Generalitat assumeixi la seva part de responsabilitat, han arribat tard a tot’, diu la Caty, qui demana que tant de dolor ajudi a canviar alguna cosa. ‘Mentre la Generalitat no canviï la normativa de base, no solucionarem res. Ara diuen que posaran més persones per a fer front a aquesta situació d’emergència. I quan passi tot això? Tornarem a la situació de sempre? Seria ideal que fos la Generalitat mateixa qui ho gestionés. Que no hi hagués intermediaris. Aquestes empreses, com Eulen, no fan sinó guanyar diners i treure prestacions a la nostra gent gran. Mentre la Generalitat no canviï les ràtios, les empreses es defensaran dient que compleixen la normativa.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any