Estimat Jordi:

Hem sabut que un dia abans del teu sant era el teu aniversari i ho hem celebrat. Per molts anys! Les notícies avancen al mateix ritme que arriba la primavera. I la vida no vol aturar-se. No en sap. Però així com podem preveure quina flor arribarà després d’una altra o quin color pren el cel uns minuts abans que comenci a ploure, de les decisions d’alguns homes no en podem saber res, excepte que no es guien per la benevolència. Fa temps vaig escriure un article on em preguntava per què la paraula maltractament no tenia parella contrària. A les nostres llengües no existeix el ‘bontracte’, ni el verb ‘bentractar’. Ara n’he trobada una que s’hi acosta, és benevolència, que significa voler el bé de l’altre. Que l’altre, els altres, estiguin bé. Ti voglio bene, diuen en italià, i vol dir ‘t’estimo’.

Deus estar més informat que jo, que no paro i ja no sé on sóc. T’han segrestat el cos i el temps, però no la capacitat d’atenció ni de voler-nos bé. Tot i això, em ve de gust explicar-te algunes coses. El dilluns 9 d’abril, quan es va llançar per xarxes el vídeo dels rapers, vaig sentir una forta emoció sobtada. No era una emoció dolça. Va ser una glopada que va pujar de l’estómac, en forma de plor contingut. Una emoció violenta i alliberadora que em va arrencar, d’un cop, la por que dia a dia, notícia a notícia, imputat a imputat, atestat a atestat, condemna a condemna, se m’havia anat ficant a dins. Hi ha una por que ens vol tenir sols i vulnerables davant un poder arbitrari, que pot decidir qui, com i quan és un criminal. Per això, veure tots aquells cossos ballant i cantant junts, entre els murs i barrots de la Model, aquesta presó de memòria infausta, va ser l’antídot necessari per a desfer l’ombra insidiosa de la por. Cares joves i grans, anònimes i conegudes, en català i en castellà. En resum, vides juntes contra la por. Al llarg dels dies següents s’hi han afegit escriptors, humoristes, periodistes, dibuixants, activistes i tota mena de persones que a Barcelona, a Madrid i a molts pobles de tota la península, i de manera sempre autoorganitzada, hem dit ‘No callarem’. El diumenge 15 d’abril, en continuïtat amb la manifestació desbordant per les llibertats, vam rematar-ho amb una jornada inoblidable.

No callarem perquè tenim coses a dir-nos: moltes. Tenim ganes de dir-nos les ganes de viure, malgrat que ens condemnin a l’apocalipsi i al no-futur. Tenim ganes de dir-nos l’estima i l’afecte que ens tenim, malgrat que ens aboquin a la guerra de tots contra tots. Tenim ganes de dir-nos les històries que no ens han volgut explicar, malgrat la censura dels mitjans majoritaris i dels intel·lectuals a sou. Tenim ganes de dir-nos que sí que en sabem, de crear i de compartir, malgrat que ens obliguin a produir i a consumir. Tenim ganes de dir-nos totes les preguntes que no ens deixen fer. Preguntes radicals en forma de referèndum, de consulta, de rap, de vinyeta, de vers o de llibre de filosofia. Tenim moltes coses a dir-nos perquè el temps corre i no volem morir a poc a poc, calculant els costos i les pèrdues de l’angoixa. No tenim res a perdre, excepte la por. Això és el que em van fer sentir els nois i les noies del vídeo dels rapers, a molts dels quals ni conec. Res a perdre excepte la por.

‘Demà pots ser tu’, diu un altre eslògan d’aquesta setmana per la llibertat, en què també hi ha participat la teva gran família d’Òmnium. I jo hi afegiria: demà pots ser tu, o jo, perquè ja hi som tots. Demà ja sóc jo. Davant d’un poder inquisidor no hi ha zones segures ni vides a resguard. Tots estem igualment amenaçats, perquè l’amenaça comença aleshores per un mateix. La censura comença amb l’autocensura i la por s’escampa tenint por del veí. Però per això també estem tots igualment implicats.

El poder pot escapçar (descabezar, en diuen) un arbre, fins i tot uns quants. Però no pot tallar tota la mala herba. La mala herba som nosaltres: els qui no fem de la vida un currículum de renúncies. I si no hi som nosaltres, hi seran uns altres, que creixeran a les esquerdes dels murs de les presons fins a fer-los caure. Durant el 15-M vam dir que la por havia canviat de bàndol. I realment, alguns han d’estar molt atemorits per pensar que amb un, dos o molts cops de força poden fer callar tanta gent. Contra la resignació, la paciència. Contra el conformisme, la insistència. Contra l’angoixa, la persistència. Contra el despotisme, la dissidència. I contra la política de l’amenaça, la imaginació col·lectiva com a condició per a compartir món.

Jordi, hi som. Els visibles i els invisibles. Coneguts i desconeguts. Reconeguts i anònims. Els grans, que han vist de tot, i els petits, que ho tenen tot per veure. Els de sempre i els nouvinguts. Tu i jo no ens hem pogut conèixer encara i mai no serà tard per a aquell cafè pendent. Lluny dels clubs, dels guetos o dels cercles tancats, sempre he confiat en els desconeguts, contràriament al que ens ensenyen de petits. Perquè penso que allà on no arribem nosaltres arribaran uns altres, a qui encara no veiem i de qui res no sabem, que ens voldran bé.

Hi som, doncs. Hi són.

I t’esperem. Us esperem.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]