Una de les funcions menys notòries però més incisives de la repressió contra l’independentisme haurà estat la de fer tornar la dinàmica política catalana als rengles de la raó d’estat, posada en qüestió entre l’1-O i el 3-O de 2017.  Només cal comprovar l’aparent normalitat, fora de les declaracions de rigor per no perdre la cara de càrrecs de l’actual govern davant les detencions del dia 16 (‘totalment irregulars, que recorden altres temps’). Una normalitat aparent, adobada, la mateixa setmana, amb la represa del ‘diàleg’ amb Madrid. No menys tèbies han estat les reaccions oficials a la votació, de clara intencionalitat colonialista, del parlament extremeny envers Catalunya: la proposta sobre el 155, s’ha dit, ‘no ajuda a la tramitació dels pressupostos’, mentre que el TC té a la taula des de fa un any el recurs contra l’aplicació d’aquell article i no pren cap decisió, segurament amb la benèvola intenció de deixar la porta oberta a aplicar-lo sense traves per l’extrema dreta que aspira a aconseguir el poder. Entretant, es prepara el trasllat ‘humanitari’ dels presos, i hi ha qui se sent obligat a repetir –n’hem sentides des del 2013, si més no– solemnes proclamacions d’amor ‘també’ a Espanya. Tot plegat no seria sinó una demostració de la riquesa i flexibilitat tàctica de l’independentisme si no fos que la tenalla repressiva entre la policia nacional espanyola i els mossos d’esquadra nominalment sota control català es tanca contra els sectors del moviment que, davant la imminència dels judicis, no s’avenen (ni s’avindran) a deixar el carrer a mercè de les partides constitucionalistes amb porra i traïdoria.

Quan parlem de repressió, la primera cosa que cal fer és examinar els tres nivells en què es desenvolupa. El primer de tots, i principal, és l’institucional, farcit de supòsits basats en l’aplicació del ‘dret penal de l’enemic’, com comentàvem la setmana passada en aquesta secció; el segon és el paraoficial, que, des de les més altes instàncies, fa els ulls grossos davant l’agressió a ple dia d’un periodista gràfic per part d’un policia incontrolat, si no fa bona, per mitjà de tot un ministre d’Interior (que, per a acabar-ho d’adobar, va ser un jutge contemporitzador amb la tortura), la detenció de càrrecs públics i d’un altre periodista gràfic per policies emmascarats; el tercer nivell repressiu és el particular, encarregat al submon violent nazi-feixista, que campa pels seus respectes amb la complicitat i/o participació d’individus dels cossos de seguretat propis –com mossos constitucionalistes a la plaça de  Tetuan– i amb la protecció jurídica i, per tant, amb la caució moral de les altres dues instàncies repressores.

Aquesta repressió, triple i combinada, obliga l’independentisme a respondre en formació dispersa, a causa de la seva debilitat per la falta d’unitat política, en els distints àmbits repressius. En l’àmbit de la repressió institucional, ha de jugar en el terreny jurídic per no deixar-lo lliure a la discrecionalitat dels jutges espanyols a fi d’obligar-los a ensenyar les cartes marcades, però amb el risc que la diferència de plantejaments entre les defenses respectives accentuï les esquerdes estratègiques del moviment entre unilateralistes i contemporitzadors. En l’àmbit de la repressió paraoficial, l’absentisme policial i judicial espanyol per a trobar i condemnar les agressions efectuades per membres dels seus cossos de seguretat, al costat de la falta d’intervenció determinant de les institucions pròpies, legitima els abusos del poder usat arbitràriament per acoquinar denunciants, silenciar testimonis i obrir un forat entre les institucions pròpies i la base del moviment. I, finalment, en l’àmbit de la repressió particular, l’independentisme es troba sistemàticament a la defensiva per no entrar en el xoc directe cobejat pels repressors i, en conseqüència, torna a escindir-se entre els que denuncien la tebior de les institucions pròpies, enfront dels incontrolats (o no tant, quan poden comptar amb col·laboradors dins els cossos de seguretat propis), i els que consideren que cal defensar aquests cossos hic et nunc per no donar una excusa a l’estat per a intervenir-los.

Res que no sabéssim, però que revela fins a quin punt la repressió és un terreny privilegiat, en aquests moments, de la política de la raó d’estat per a dividir el moviment independentista, separar-lo de les institucions del país i enfrontar-lo directament als cossos de seguretat propis. I no pot ser neutralitzat, aquest camp privilegiat, sense una estratègia unitària que, igual com la de l’estat, cohesioni els àmbits de la resposta –el judicial, l’institucional,  i el de masses. Aquest últim, per cert, objectiu principal de l’estratègia combinada de l’estat per a evitar la recuperació del carrer per l’independentisme (diguem-ho de passada: si res es pot deduir de les concentracions als Lledoners, úniques a Europa aquests últims cinquanta anys, és que conformen la massa crítica de les mobilitzacions que es produiran quan comencin els judicis).

Un terreny, doncs, el del carrer, on s’ha de batre el coure per tombar la raó d’estat, des del qual caldrà començar a bastir una nova unitat del moviment i on han de cristal·litzar els nous lideratges que tanta gent reclama.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb