22.06.2026 - 21:40
|
Actualització: 23.06.2026 - 10:31
L’èxit viral del fragment de “Xavier, el tècnic de so”, cançó del darrer disc de la Ludwig Band, convertit en tendència a TikTok i Instagram, ha servit d’excusa per a posar el focus sobre una figura que gairebé sempre passa desapercebuda. Tot i que en Xavier de la cançó, tècnic de la banda barcelonina, no ha pogut participar en aquest reportatge, alguns professionals de l’escena catalana han obert la porta d’un ofici tan imprescindible com desconegut. Qui són les persones que fan possible que un concert soni bé? Què fan exactament? I en quines condicions treballen?
View this post on Instagram
Per molts espectadors, el concert se centra en l’escenari. Però darrere de cada actuació, hi ha una xarxa de tècnics, regidors i backliners sense la qual l’espectacle seria impossible. “La gent només pensa en nosaltres quan alguna cosa falla”, resumeix Lluís Huguet, director tècnic de Mushkaa i vinculat també a projectes com Julieta, Triquell o Boom Boom Fighters. Una frase que es repeteix, amb matisos, entre tots els professionals consultats.
Ester Bonal, presidenta de l’Acadèmia de la Música Catalana, considera que aquesta mirada sobre els tècnics i més professions habitualment invisibles dins el sector forma part d’una reivindicació més àmplia. “Hem d’entendre’ns a nosaltres mateixos com un ecosistema de vasos comunicants. Hem de visibilitzar els oficis més invisibilitzats i entendre que són oficis interdependents. Com a acadèmia hem d’aconseguir fer valdre tota aquesta xarxa, que tots aquests oficis permetin de generar espais de socialització, de gaudi compartit i d’aprenentatge mutu.”
Segons que explica, els premis Alícia –que es van lliurar dijous passat– fa temps que miren de valorar no tan sols els artistes, sinó també tots els oficis que fan possible la música en directe. A més, Bonal també recorda que, especialment després de la pandèmia, l’acadèmia ha treballat per “aglutinar el sector, visibilitzar-lo i convertir-se en un interlocutor legítim davant les administracions”. Una feina que, assegura, encara és lluny d’haver acabat.
D’empreses de so a grups de música
L’entrada al món del so acostuma a seguir un patró semblant: abans d’acompanyar artistes, gairebé tothom ha passat per empreses de so muntant escenaris, descarregant material i fent jornades maratonianes.
Enric Gusó, actual tècnic de Cala Vento i Fetus, va començar a tan sols disset anys a BTM Sound, una de les grans empreses de so gironines. Ho resumeix així: “Primer treballes per a empreses i, quan algun grup confia en tu, comences a girar amb els músics.” La cosa que més li agrada de l’ofici, que considera vocacional, és la sensació de formar part del concert. “Quan el públic gaudeix, tu també te’n sents partícip”, diu.
Aleix Arcs, que actualment treballa amb Morad, Maria Arnal, 31 FAM i Doctor Prats, va passar més de quinze anys combinant empreses i grups abans d’arribar als grans escenaris. “Abans era el recorregut natural. Ara fins i tot les bandes petites ja porten tècnic propi”, apunta.
Lluís Huguet es va formar primer com a músic al conservatori –una trajectòria acadèmicament massa reglada que no va gaudir– i no va ser fins a l’adolescència que va tornar a tenir interès per la música, quan va crear els seus propis projectes musicals, com ara Basement Records, un estudi d’enregistrament pel qual van passar artistes com Sofia Gabanna, Doble P, Santa Salut i molts més. Al principi, era ell mateix qui, a còpia d’anar provant coses, n’aprenia. Finalment, va acabar estudiant el grau superior en so per a audiovisuals i espectacles a l’Escola Tècnica de l’Espectacle Casa de la Música (ETECAM) de Salt. “Els professors no eren professors, eren tècnics de veritat. Això estava molt bé. Ara, de fet, treballo amb alguns d’ells”, explica.
A la mateixa escola es va formar Taïna Marquès, tècnica de so de Mushkaa i auxiliar de llums d’escenari de Lax’n’Busto. Marquès va descobrir el món del so gairebé per casualitat. Mentre cursava el batxillerat artístic, en una assignatura musical havia de triar entre pujar a l’escenari o quedar-se rere les taules. “Em feia una mica de vergonya actuar i algú havia de fer de tècnic de so o de llums. Va ser allà on em vaig començar a interessar per tot això.” La pandèmia va interrompre el batxillerat, i va acabar decidint d’estudiar els cicles mitjà i superior de so. El salt definitiu va arribar de manera inesperada. “Un dia va trucar-me en Lluís Huguet perquè necessitava una persona més a l’equip de la Mushkaa, i va pensar en mi.”
També Flor Paredes, tècnica de les Testarudes, va arribar-hi després d’una altra carrera professional. Educadora social de formació, va decidir de recuperar la seva vinculació amb la música estudiant el cicle superior de so a l’Institut de la Mercè. “Vaig descobrir que existia aquesta feina i em va picar la curiositat”, recorda.
Més que apujar i abaixar volums
Però: què fa exactament un tècnic de so? La resposta és molt més complexa que la imatge habitual de la persona situada davant l’escenari movent botons. “Nosaltres ordenem tots els instruments perquè cadascun tingui el seu espai. És com construir una imatge tridimensional del so”, explica Huguet.
La feina comença molt abans del concert. Durant els assaigs previs, es defineix com sonarà una ronda, quina proposta artística vol transmetre l’artista i quina infrastructura caldrà. “Has d’entendre la música, el so i també les persones. Ets un acompanyant dels músics”, resumeix Huguet. Per als tècnics que treballen amb una banda de manera estable, el coneixement del repertori és essencial. “La feina és saber-te el disc i entendre què necessita l’artista”, diu Gusó. Arcs, per la seva banda, afegeix que, avui en dia, bona part de la feina es fa fora dels escenaris. Amb els enregistraments dels assaigs, els tècnics poden continuar treballant a casa, ajustant mescles i preparant els concerts amb molta més precisió.
Paradoxalment, quan tot funciona bé, ningú pensa en els tècnics. “La gent només s’adona que existeixes quan alguna cosa va molt malament”, diu Huguet. Gusó hi coincideix: “Ha de ser un desastre enorme perquè el públic sigui conscient del so.” Segons ell, aquesta manca de cultura sonora té conseqüències directes. Diu: “Si la gent no és crítica amb el so, els promotors no tenen incentius per a invertir-hi. Cada vegada domina més l’aspecte visual dels concerts.”
La generalització de les grans produccions, sincronitzades amb llums i pantalles, també ha transformat la manera de tocar. “És una epidèmia”, opina Gusó. Que s’esplaia encara més: “Darrerament, domina més el tema visual. La gent va al concert i està més pendent de les pantalles de vídeo i de les realitzacions de l’estil Rosalía que no pas de si els músics han tocat bé o no. Tot això va quedant en un segon pla.”
Sofisticació de la professió: nous perfils
La sofisticació de les produccions actuals també ha creat nous perfils. N’és un exemple la feina que fa Marquès en l’equip de Mushkaa, pràcticament inexistent fa tan sols uns anys: tècnica de seqüències i autotune. En el cas de Mushkaa, l’equip tècnic de so és format per cinc persones: un tècnic de PA, encarregat dels altaveus; un tècnic encarregat dels monitors; un responsable de les seqüències; un backliner i un stage manager, encarregat també de les radiofreqüències. A aquests, s’hi afegeixen els equips de llums i vídeo.
“Jo sóc qui llança les seqüències i el codi de temps. A partir del meu ordinador s’activen també les llums, el vídeo i, fins i tot, els canvis automàtics de les taules de so”, explica Marquès. El sistema funciona amb unes quantes còpies de seguretat perquè la música no s’aturi en cas d’avaria.
Però, per Gusó, tota aquesta sofisticació té una cara oculta: l’homogeneïtzació dels concerts i la nul·la capacitat d’improvisació. “Si tot ha d’anar amb claqueta, si llums i so ha d’anar sincronitzat i calculat, no deixes espai per a la improvisació i això fa que els concerts siguin cada vegada més idèntics.”
Un sector encara precari
Si hi ha una paraula que es repeteix en totes les converses és “vocació”. “És una professió molt esclava”, defineix Gusó. I tots els professionals destaquen el tòpic: “Ets el primer d’arribar i l’últim d’anar-se’n.” Les hores de carretera, els caps de setmana fora de casa i les nits interminables formen part de la rutina, que acaba essent poc conciliadora, tal com la defineix Arcs, que ja és pare, i que assegura que moltes vegades els seus amics ja assumeixen que no podrà anar a les trobades que organitzen. Així i tot, diu que no canviaria per res la professió.
Les condicions han millorat lleugerament aquests darrers anys, però no prou. Tots els testimonis destaquen la implantació progressiva de torns de feina que eviten jornades de vint hores seguides, una pràctica habitual fins fa poc, però encara hi ha molt de camí. “És un sector sense conveni propi. Cada empresa fa el que vol o el que pot”, lamenta Flor Paredes. La competència entre empreses per aconseguir licitacions sovint acaba repercutint en els salaris dels treballadors.
Molts professionals treballen com a autònoms, i durant anys va ser habitual la figura del fals autònom. “Hi va haver inspeccions i algunes empreses van començar a regularitzar la situació, però encara hi ha molta precarietat”, diu Paredes. A més, els salaris, segons que explica Gusó, fa anys que estan pràcticament congelats. “Cobro gairebé el mateix ara que fa quinze anys”, assenyala.
Marquès coincideix amb els seus companys. Diu: “La gent et diu que cobres molt per un bolo, però no veu que t’has llevat a les set del matí, que arribaràs a casa a les quatre de la matinada, que has estat dotze hores al sol carregant i descarregant material pesant…” La tècnica recorda una jornada especialment dura en què va acabar anant a treballar malalta. “Com que d’un dia per l’altre és molt difícil trobar substituts, un dia vaig acabar treballant dinou hores trobant-me fatal.”
Per Ester Bonal, aquesta realitat no és exclusiva de la música, sinó del conjunt del sector cultural. “Si realment ens creguéssim la cultura com el quart pilar del benestar, hi hauria una voluntat política clara de combatre aquesta precarietat de manera estructural”, diu.
La presidenta de l’acadèmia defensa que la regulació de les professions musicals és una de les grans assignatures pendents. “S’han editat guies de bones pràctiques i es va treballant en l’estatut de l’artista, però tot això s’ha d’ampliar i ha de formar part del bon tracte a totes les professions de la música. I si això implica tenir un conveni específic, s’ha de reclamar i ens hem d’unir per aconseguir-lo.”
Bonal insisteix que els avenços només arribaran amb la coordinació del conjunt del sector. “L’acadèmia vol això: unir músics, gestors, representants i totes les professions que formen part de l’ecosistema musical. Al final, si és bo per a la música, és bo per a tota la societat”.
Un ofici físicament exigent
Una altra realitat és la dificultat de mantenir-se tota la vida al peu del canó. “Veure algú de més de cinquanta anys fent això és complicat, perquè l’exigència física i els horaris són una bogeria”, diu Huguet.
Per una altra banda, i amb només dos anys d’experiència professional, Marquès és conscient que la càrrega física acaba pesant. “Quan es fa gran, molta gent busca estabilitat en teatres o auditoris, o acaba fent producció. També hi ha el que nosaltres anomenem els tècnics de guant blanc: arriben a lloc, ja ho tenen tot muntat i només s’encarreguen de la mescla. Però per arribar aquí has de ser molt expert.”
Gusó també observa que molts professionals abandonen l’ofici quan formen una família. “Queda sobretot gent molt vocacional”, diu. Arcs, en canvi, apunta que molts veterans continuen vinculats al sector, però amb tasques menys físiques, centrades en la producció o la coordinació.
Un món encara masculinitzat
Tot i els avenços, el món del so continua essent majoritàriament masculí. Tots els testimonis expliquen que, si bé fa temps no era comú que hi hagués dones treballant-hi, com més va més se’n veuen.
Flor Paredes assegura que el canvi és evident, però insuficient. “Es va avançant, però encara és un sector masculinitzat.” La tècnica de les Testarudes explica que ella mateixa ha sofert actituds paternalistes d’alguns professionals. “Tant jo com les músiques hem hagut d’aguantar comentaris del tipus ‘pobres noies, ja els explicarem com es fan les coses'”.
Marquès, una de les professionals més joves del sector, assegura que aquestes situacions continuen essent habituals. “Pel fet de ser dona i ser jove, moltes vegades et parlen com si fossis ximpleta o pensant-se que no sabràs fer la feina. És una cosa que em trobo pràcticament cada dia”, lamenta. La tècnica assegura que aquesta realitat ha generat una forta complicitat entre les professionals del sector. “És una cosa que hem viscut totes i de seguida és molt fàcil empatitzar.” Marquès també explica que, quan estudiava els cicles de so, era l’única noia de classe, i que no rebia el mateix tracte que els homes. Tot i això, també observa alguns canvis. “Quan treballes amb empreses grans o en festivals importants, cada vegada hi ha més dones. L’altre dia, al Cabró Rock, gairebé totes les microfonistes eren noies, i això abans era impensable.”
Aleix Arcs coincideix que el respecte ha crescut i que com més va hi ha més dones ocupant llocs de responsabilitat. “Fa anys, hi havia uns prejudicis que avui són molt menys habituals.”
Potser ha calgut una cançó de la Ludwig Band perquè molta gent descobrís què hi ha darrere la taula de so d’un concert. De fet, Marquès creu que fenòmens com la viralització de “Xavier, el tècnic de so” poden contribuir a donar visibilitat a la professió. “Dins el meu món tothom és tècnic, però fora del sector, potser gràcies a aquesta cançó, la gent sap una mica més què fem”, explica. Però, més enllà del fenomen viral, la professió continua sostenint-se sobre una combinació de coneixement tècnic, moltes hores de feina i una vocació que tots els entrevistats consideren imprescindible.
