22.06.2019 - 21:50
El 31 de març, les eleccions municipals d’Istambul les va guanyar Ekrem Imamoglu, candidat de l’oposició, per pocs milers de vots. Arrabassava, doncs, la batllia al partit del president turc, Recep Tayyip Erdogan, després de vint-i-cinc anys al poder sense interrupció.
Malgrat que la força governamental, Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), va guanyar a tot l’estat, perdre les eleccions a Ànkara, Esmirna i especialment a Istambul, la ciutat més poblada d’Europa i la capital econòmica del país, va significar un fracàs per a la formació i el govern.
Tanmateix, la comissió electoral, en una decisió sense precedents, ha obligat a repetir les eleccions d’Istambul per avui. En un ambient totalment polaritzat, amb dos grans candidats i una maniobra que l’oposició considera antidemocràtica de cap a peus, les eleccions han esdevingut un plebiscit que pot menar a establir un contrapès del poder gairebé absolut d’Erdogan.
Una derrota inacceptable
Imamoglu va guanyar tot i ser un polític gairebé desconegut. Al capdavant del Partit Republicà del Poble (CHP), socialdemòcrata i kemalista, aliat amb el Bon Partit (IYI Parti), va poder vèncer, en gran part, perquè el Partit Democràtic del Poble (HDP) –pro-kurd– i algunes formacions més minoritàries van decidir de no presentar-se. Això va facilitar el plebiscit entre Imamoglu i l’ex-primer ministre Binali Yıldırım, de l’AKP, que, bo i sumats, van obtenir el 97,38% dels vots, amb una participació del 84%.
La nit de les eleccions, l’agència estatal Anadolu, que donava el resultat electoral als mitjans de comunicació, va deixar d’actualitzar l’escrutini. En aquell moment guanyava el candidat governamental per 3.500 vots, i proclamava la seva victòria. Mentrestant, també el proclamava el CHP, que havia guanyat, segons el recompte propi.
El resultat final fou de 23.000 vots d’avantatge per a l’oposició. L’AKP va denunciar de seguida irregularitats i errades a tots els districtes. La comissió electoral va acceptar reclamacions en 5 districtes dels 39. Després de les al·legacions, Imamoglu era proclamat oficialment batlle, amb 14.000 vots més que no el seu rival.
Unes altres eleccions forçades
Com que l’autoritat electoral no acceptà el recompte a tots els districtes, el partit d’Erdogan va presentar una queixa extraordinària per anul·lar i repetir eleccions, sense proves sòlides de cap acció delictiva. Entre més acusacions, es parlava de la ingerència de Fethullah Gülen –acusat d’orquestrar l’intent de cop d’estat del 2016– per manipular els resultats a favor del CHP.
Les pressions s’intensificaven en tots els àmbits. El president turc insistia en la il·legalitat de la votació, que considerava afectada pel ‘crim organitzat i la corrupció greu’, que havien robat ‘la voluntat popular’ a les urnes. Finalment, la comissió electoral ordenava de repetir les eleccions, malgrat que les acusacions de frau electoral eren inconcretes. El governador d’Istambul, Ali Yerlikaya (AKP), fou designat batlle interí de la ciutat.
L’oposició en bloc va denunciar les pressions per a influir en un canvi de criteri de l’òrgan electoral. El vice-president del CHP, Onursal Adiguzel, va dir que s’havia demostrat que ‘guanyar l’AKP era il·legal’ i que la decisió palesava que Turquia era una dictadura. Mentrestant, centenars de persones protestaven manifestant-se, fent repicar atuells i cridant consignes antigovernamentals. Erdogan, per contra, deia que les noves eleccions eren un pas important per a enfortir la democràcia turca.
Unes eleccions que van més enllà d’Istambul
Imamoglu, de quaranta-nou anys, és un polític gairebé desconegut. Cap del districte local de Beylikdüzü, va arribar de manera sorprenent i contra pronòstic a encapçalar la llista de la candidatura. D’ençà de la votació, ha assolit una gran popularitat, fins i tot més enllà de la base habitual de la formació, especialment entre els joves.
La puixança d’Imamoglu a l’escena política, amb aparicions fins i tot fora d’Istambul, són un perill potencial no solament a la ciutat, sinó també a Turquia; una amenaça existencial per al president i el partit governant.
Erdogan també va començar la carrera política amb una victòria inesperada en aquesta ciutat, el 1994. És seva la frase: ‘Aquell qui guanya Istambul, guanya Turquia.’ Sap que tot això que passa amb Imamoglu s’assembla a allò que li va passar a ell fa anys i que podria reclamar la presidència a les eleccions següents.
A més, Imamoglu no dubtarà a fer pública la corrupció, la mala praxi i el clientelisme que han marcat el govern de l’AKP a la ciutat aquests darrers vint-i-cinc anys. Les noves eleccions, focalitzades a Istambul, poden esdevenir un referèndum sobre el lideratge d’Erdogan, enmig d’una forta recessió econòmica i amb la caiguda de la lira turca. Alhora, el candidat opositor pot ser l’última barrera entre Erdogan i un ordre absolutista que es va gestant de fa dècades.
Si es materialitza una doble derrota, després d’una suspensió considerada injusta, pot ser decisiva per a determinar el destí de la ciutat del Bòsfor i qui sap si de Turquia.
Els kurds prenen una posició clara
Selahattin Demirtaş, cap de l’HDP, pro-kurd, era també un candidat afable i popular entre els seus simpatitzants, com Imamoglu, amb capacitat de moure consciències. Però quan el règim el va considerar una amenaça el va empresonar. Això és un precedent que indica quines mesures està disposat a emprar Erdogan per a mantenir-se al poder.
Sezai Temelli, copresident de l’HDP, ha dit que les eleccions a la batllia d’Istambul eren com un referèndum que podia ‘obrir el camí de la democràcia a Turquia’. El partit ha decidit de no presentar tampoc cap candidat a aquestes noves eleccions, per contribuir a l’esforç conjunt de l’oposició per a guanyar a la ciutat més gran de Turquia.
És una decisió important, perquè l’HDP hi té una gran presència, a Istambul, on viuen entre dos milions i tres milions de kurds, més que a cap altra ciutat del món. A les eleccions generals del 2018, el suport rebut per l’HDP va ser del 13% dels vots. Fou especialment important a les Illes dels Prínceps (23%) i als districtes de la part europea, com ara Besiktas (17%) i Arnavutköy (16%).
A més, el partit no tan sols recapta el vot dels kurds, sinó també dels moviments més reivindicatius, com ara la minoria laica, els defensors dels drets LGTBI i més grups d’esquerres. Aquests moviments van promoure, per exemple, les protestes contra la destrucció del parc Gezi el 2013, que van evolucionar cap a mobilitzacions contra l’autoritarisme i que foren reprimides brutalment pel govern.
A la ciutat hi ha més minories, com ara els armenis, en què es destaca el diputat Garo Paylan; bosníacs, que són majoria al districte de Bayrampaşa; i grecs. Imamoglu mateix ha estat ‘acusat’ de ser grec de Pont, la regió oriental de la mar Negra amb majoria de cristians fins que hi hagué el genocidi d’armenis i més minories ètniques (1914-1923).
El gest de flexibilitzar l’aïllament del dirigent kurd Abdullah Öcalan es pot entendre com una estratègia de l’AKP per a desmobilitzar o atreure una part del vot kurd per a les eleccions municipals.
L’ombra del frau electoral
Els partidaris d’Imamoglu pensen que, amb l’augment de la popularitat i després de la decisió de la comissió electoral, encara pot ampliar la victòria, tret que hi hagi irregularitats, cosa que molts temen. Erdogan podria estar disposat a fer qualsevol gest autoritari per mantenir el poder a la ciutat més important del país.
Al referèndum constitucional del 2017, en què el president turc va eixamplar el poder, va haver-hi clares sospites de manipulació electoral. El resultat va ser molt ajustat (51% sís i 49% no), amb menys de dos milions de vots de diferència, però el cas és que la comissió electoral va acceptar dos milions i mig de butlletes que no tenien el segell que hi posa la mesa quan s’acaba el recompte. Per tant, no es va poder garantir que les butlletes no haguessin estat manipulades o portades directament de fora. A més, el ‘no’ es va imposar a les grans ciutats i el ‘sí’ a les zones més rurals, controlades pel caciquisme i per la capacitat de manipular els resultats. La missió del Consell d’Europa i l’OSCE va concloure que la consulta no complia els requisits internacionals.
Així mateix, a les eleccions generals de 2018, l’OSCE concloïa també que la votació no havia estat justa, perquè els mitjans no havien presentat una informació equilibrada. D’ençà de l’intent de cop d’estat de 2016, 189 mitjans de comunicació han estat tancats i 319 periodistes han estat arrestats.
Cal afegir encara que Human Right Watch, en l’informe d’enguany, denuncia que continua la revisió dels 130.000 funcionaris acomiadats, principalment acusats d’associació amb Fethullah Gülen per a fins terroristes. Al juny, gairebé una cinquena part de tots els empresonats han estat acusats o condemnats per delictes de terrorisme, segons el Ministeri de Justícia. S’hi inclouen periodistes, funcionaris, professors i polítics, a més d’agents de policia i personal militar. La gran majoria van ser acusats de tenir vincles amb Gülen o bé amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan, i molt pocs de pertànyer a Estat Islàmic.
La purga al sector públic permet a Erdogan de modelar l’estat a plaer, expulsant-ne els treballadors menys afins a les seves polítiques, i alhora és una amenaça constant per a qualsevol qui s’atreveixi a oposar-s’hi. Les eleccions poden ser el primer pas cap a una alternativa o bé cap a la consolidació definitiva d’aquest règim.
