La versió que ens ha arribat de les declaracions de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Quim Forn davant el Tribunal Suprem espanyol ha deixat un regust amarg a molta gent. La desqualificació que tots, segons que sembla, han fet de la via unilateral a la independència no pot ser assumida sense sentir una fiblada.

Tanmateix, s’entén que qualsevol persona que siga a la presó intente fer tant com calga per eixir-ne. No crec que ho puga criticar ningú, això; si més no, jo no ho faré. I encara menys quan l’administració de justícia a què s’enfronten és evidentment parcial, sectària i ja ha donat proves de sobres que té la condemna decidida. Després de la inaudita resposta a la demanda d’excarceració d’Oriol Junqueras, ningú no pot fer-se la mínima il·lusió que tindrà un judici just.

A l’hora de valorar les decisions dels tres presos cal tenir en compte, també, que no sabem exactament què han dit davant el jutge ni en quin context han estat pronunciades aquestes paraules. No hi ha cap testimoni independent de les seues paraules i les versions que ens n’arriben són les que han explicat els seus advocats fora de l’edifici o les que filtra el sistema judicial, clarament interessades. Per això la prudència més elemental, i l’agraïment per la gran tasca feta per tots tres durant aquests anys, crec que demana d’ajornar qualsevol pronunciament a colp calent i esperar que els dos Jordis i el conseller Forn puguen parlar lliurement i explicar-nos exactament què han dit i en quin context. I per a què. No sabem, per exemple, si els seus advocats han intentat –o fins i tot han aconseguit– un pacte amb la fiscalia per a poder ser alliberats. I potser no ho sabrem mai.

Siga com siga, no podem passar per alt que quan un estat engega la màquina de la repressió en massa no té per objectiu condemnar una persona o una altra pel que ha fet. L’objectiu principal és acorralar el moviment que vol reprimir i deixar-lo sense marge de maniobra política. Isolat, dividit i confús, més preocupat d’esquivar la repressió que no de continuar construint.

La repressió espanta a qui n’és víctima i per això la fan servir. És eficaç. I d’ací ve que, en la majoria de països del món, quan hi ha un nivell elevat de repressió tothom accepte, amb serenitat, que els qui han resistit un temps al capdavant afluixen i que hi haja relleus. Que gent sense les pesants motxilles judicials que carreguen ells a l’esquena ocupe els seus llocs i en continue lliurement la tasca sense haver de renunciar a res. Com en una cursa de relleus, on, si el teu equip acaba primer, al final guanyeu tots, encara que només un dels corredors, el darrer, puga alçar, victoriós, els braços a l’hora de travessar la línia d’arribada.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]