La creació d’un nou estat no depèn solament d’una declaració formal d’independència. Sobretot reclama l’exercici del poder posterior i el reconeixement per la comunitat internacional, o si més no una part. És possible, doncs, que amb una declaració d’independència no n’hi haja prou per a situar un estat a la comunitat internacional. Però això, en tot cas, és un fracàs polític important que, a més, ningú no pot saber si serà permanent o temporal. I que no anul·la ni, encara menys, disminueix el valor polític de la declaració feta. I crec que és imprescindible que el tinguem en compte, aquest detall, especialment en dies com aquests, en què la intenció i la voluntat de la declaració feta pel parlament arriba a ser grotescament negada per mirar de salvar la situació personal momentània, de presó, d’alguns dels qui la van declarar.

Anem a pams. Una declaració d’independència és ‘tinta sobre paper’, per a fer servir la coneguda frase diplomàtica. És sabut que una declaració unilateral d’independència no va contra la llei internacional ni tan sols quan és unilateral, com va deixar clar la sentència sobre Kossove de la Cort Penal Internacional. Però també tots sabem que una declaració d’independència només adquireix sentit pràctic quan és acceptada per més actors internacionals i el nou estat comença a funcionar i interactuar amb la comunitat internacional. Per tant, pot passar, i passa, que una declaració d’independència acabe essent allò que es diu ‘legalment irrellevant’. Les declaracions d’independència de Catalunya el 2017, de Crimea el 2014 i d’Azawad el 2012, per referir-me tan sols a les darreres, no han produït uns estats recognoscibles. Però el fet que siguen irrellevants legalment no significa que siguen irrellevants políticament per a la comunitat internacional. Perquè ningú no pot negar que a partir d’aquestes declaracions els territoris, els pobles, afectats –Catalunya també– han passat a ser a la pràctica considerats per bona part de la comunitat internacional com a subjectes polítics, amb identitat pròpia. Ningú, avui, no pot defensar que els estats del món, qualssevol, tracten de la mateixa manera les institucions catalanes que les institucions de la resta de les autonomies de l’actual estat espanyol. Fins i tot el permanent boicot de l’estat espanyol i la pressió internacional que exerceix contra una institució, la Generalitat, que forma part del seu ordenament constitucional, és reveladora de l’existència d’una situació política única, que afecta Catalunya i prou.

El perquè d’aquesta singularització s’explica fàcilment: la declaració d’independència va ser feta correctament, d’acord amb els criteris internacionals.

Què passaria si una sola persona, o un grup d’amics, declarassen avui la independència de Múrcia, o de la Borgonya, o de Catalunya fins i tot? És evident que res, no reaccionaria ningú. Ni l’estat espanyol ni el francès no es dedicarien a intentar convèncer cap altre estat que no reconegués les repúbliques murciana o borgonyesa, o catalana. Però això, en canvi, passa, de manera intensíssima, en el cas català i per la declaració del 2017. Perquè hi ha una diferència enorme entre la voluntat expressada com a desig per un ciutadà qualsevol i una declaració feta pels representants polítics efectius d’un territori determinat. Que és el que va passar el 27 d’octubre de 2017. I va passar, que quede clar, fins i tot deixant de banda quina fos la intenció real dels polítics que la varen declarar –fins i tot si era un engany, tesi que jo no crec de cap manera.

En la llei internacional, el concepte d’estat pressuposa que mai no és una persona o un grup qualsevol, arreu, qui pot parlar en nom del futur estat i proclamar la independència. La proclamació de la independència només la poden fer les autoritats capacitades per a actuar com a govern efectiu del futur estat. I aquesta condició, precisa i indispensable per a tirar endavant, es va complir l’octubre del 2017.

Per això no es pot llevar el valor polític que té a la declaració d’independència de Catalunya de l’octubre del 2017 fent servir la seua manca d’efectivitat, demostrada fins avui però que pot canviar en el futur, I curiosament, al judici això ho tenen més clar els fiscals que no pas els advocats defensors i em fa l’efecte que els presos mateix. Només cal recordar l’angoixa d’un d’ells quan es va preguntar en públic què hauria passat si un sol estat estranger hagués reconegut la nova república.

Cap estat no ho ha fet, això. Ni ho farà en les condicions actuals, amb bona part de l’independentisme acceptant el marc mental espanyol i incapacitat políticament per la seua divisió. Però la por espanyola que puga passar això és reveladora. Primer, del fet que no té controlada la situació ni pot assegurar a la societat internacional que Catalunya ja no és un problema, que és una simple autonomia més, com Astúries o Andalusia. Segon, del fet que l’afer intern se li ha escapat definitivament de les mans, cosa que singularitza clarament Catalunya dins la Unió Europea i en la societat internacional i té efectes directes –com l’actuació del mussolinià president del Parlament Europeu. I tercer, reveladora del pànic que l’independentisme siga capaç de retornar a la via de la unilateralitat, encapçale novament l’envit republicà i sàpiga aprofitar, a la segona oportunitat, la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, una declaració políticament efectiva i recognoscible per la comunitat internacional mentre el Parlament de Catalunya no la derogue –si és que això passa mai.

PS: Lamente haver d’explicar totes aquestes obvietats que serien molt evidents, no pas optimistes sinó evidents, si no fos per la confusió política i per la manipulació mediàtica. Però en dies com aquests, i escoltant segons quins discursos al Tribunal Suprem, em sent més obligat que mai a reivindicar en públic el dia que vàrem sentir, ni que fos uns minuts, que ja érem lliures. Més important encara: el dia que vàrem demostrar al món que es podia, i per tant es pot, crear el segon estat independent dels Països Catalans. I a partir d’ací que cadascú trie lliurement si, malgrat tot, prefereix dedicar-se al ‘destralisme’ gratuït, a guarir la frustració personal a còpia de negar si cal les evidències, com fa, de manera ben representativa, algun lector en els comentaris de més avall.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb