22.06.2026 - 21:40
|
Actualització: 22.06.2026 - 21:43
The Washington Post · Karla Adam
Potser caldria confiar les claus de la residència oficial del primer ministre britànic, el número 10 de Downing Street, al gat Larry.
D’ençà que els britànics van votar a favor del Brexit, avui fa exactament una dècada, els primers ministres s’han anat succeint a una velocitat esfereïdora. Durant la majoria d’aquests deu anys, l’ocupant de la residència del primer ministre ha estat un membre del Partit Conservador, un cicle que no es va trencar fins a la victòria del laborista Starmer a les eleccions del 2024.
Tan sols un resident ha aconseguit de sortir airós de tots aquests vaivens: el gat Larry, que deté el càrrec de “caçaratolins en cap” de Downing Street: es va traslladar a la residència del primer ministre britànic l’any 2011 i ja no n’ha sortit mai més. Ha sobreviscut ni més ni menys que sis primers ministres, com també incomptables assessors, uns quants escàndols polítics i, fins i tot, el trauma nacional del Brexit.
“Si tot continua així –va escriure ahir al seu famós compte de X, ben sorneguer– deixaré de fer l’esforç d’aprendre-me’n els noms.”
Vist l’historial d’aquesta darrera dècada, és difícil de no preguntar-se si el gat Larry ha estat l’única força estable de la política britànica. Aquests han estat els set primers ministres que el Regne Unit ha encadenat d’ençà del 2016, i així han caigut.
Keir Starmer: juliol del 2024-juny del 2026
Keir Starmer va arribar al poder després d’una victòria aclaparadora del Partit Laborista, tot proclamant la fi del caos del govern de la conservadora Liz Truss i augurant una era nova en la política britànica.
Starmer, que abans de saltar a la política havia estat fiscal, es va presentar com un dirigent metòdic, cautelós i extremadament disciplinat. Fou així com va aconseguir de reflotar el Partit Laborista –abocat al caos intern per la desfeta a les eleccions generals del 2019 i les acusacions d’antisemitisme contra el seu ex-cap, Jeremy Corbyn– i guiar-lo a una victòria electoral inapel·lable als comicis del 2024.
Tot i que podia semblar imponent, el resultat del 2024 venia amb un asterisc important: el partit de Starmer va obtenir una xifra d’escons rècord al parlament, però no va aconseguir més d’un terç dels vots. Com a primer ministre, Starmer sovint ha estat criticat pels canvis de rumb constant del govern, com també per la incapacitat de revitalitzar l’economia britànica i de contenir l’auge electoral de la ultradreta de Reform UK, el partit de Nigel Farage. El fins ara primer ministre britànic va anunciar la dimissió ahir al matí.
Rishi Sunak: octubre del 2022-juliol del 2024
Quan fou elegit primer ministre, a Rishi Sunak el van presentar com una figura d’ordre que havia arribat per a redreçar el caos desencadenat per la predecessora, Liz Truss. Ex-financer i ex-ministre d’Hisenda, Sunak, un tecnòcrata prudent, es va concentrar a restablir la credibilitat econòmica del govern britànic davant el mercat de deute després del caos causat pels plans fiscals de Truss. L’estratègia va funcionar: l’ànim dels inversors es va calmar i el govern va recuperar una certa normalitat.
Sunak, tanmateix, fou incapaç d’anar un pas enllà i redreçar el rumb del govern. Tips de catorze anys de govern del Partit Conservador, sovint acompanyat de polèmiques i caos institucional, els votants britànics no van trigar a girar-s’hi d’esquena, fins que la continuïtat va ser insostenible.
Liz Truss: setembre del 2022-octubre del 2022
Truss tan sols va ser primera ministra quaranta-nou dies.
La dirigent conservadora va arribar a Downing Street tot prometent un canvi radical en matèria de política econòmica. Els mercats no s’ho van prendre bé i el paquet fiscal que va anunciar pocs dies després d’haver arribat al càrrec –que incloïa retallades d’imposts significatives– va desencadenar el caos als mercats de deute i va precipitar una crisi financera: la lliura es va desplomar i els costs d’endeutament del govern britànic es van disparar.
El mandat de Truss es va acabar tan de pressa que, quan ja semblava sentenciada, un tabloide britànic va publicar una transmissió en directe que mostrava un enciam al costat d’un retrat de Truss per veure qui caducava abans. L’enciam es va imposar.
Boris Johnson: juliol del 2019-setembre del 2022
Boris Johnson, un dels grans ideòlegs del Brexit, va arribar al poder tot prometent de trencar l’atzucac en les negociacions amb Brussel·les sobre la sortida de la UE, que ja havia tombat el govern de la seva predecessora, Theresa May. El seu famós eslògan de campanya, “Get Brexit done” (“Enllestim el Brexit”), el va impulsar a una victòria electoral aclaparadora a les generals del 2019.
Carismàtic, temerari i amb una certa tendència a edulcorar la veritat, Johnson va aconseguir de connectar amb votants que no solen parar atenció a la política. Tot i segellar l’acord de sortida del Regne Unit de la UE, els múltiples escàndols en què el seu govern es va veure involucrat durant la pandèmia el van acabar condemnant.
La polèmica més sonada fou l’anomenat Partygate, el nom amb què van passar a la posteritat les nombroses festes que alts càrrecs del govern van organitzar durant el confinament. Com a primer ministre, Johnson havia aconseguit de sobreposar-se a un escàndol rere l’altre, però el Partygate fou la gota que va fer vessar el got.
Theresa May: juliol del 2016-juliol del 2019
Theresa May va arribar al càrrec setmanes després del referèndum del Brexit i no es va trobar amb un panorama gaire encoratjador: el país havia decidit d’abandonar la UE, però ningú no tenia ni idea de la manera de gestionar la nova situació.
Diligent i disciplinada, es va fer famosa per la frase “Brexit vol dir Brexit”, un intent de refermar el compromís amb la sortida de la UE. El problema és que el país que encapçalava mai no es va arribar a posar d’acord sobre allò que implicava el Brexit a efectes pràctics, cosa que va obligar la primera ministra a lluitar per mantenir un equilibri, inevitablement precari, entre els partidaris d’un Brexit de línia dura i els diputats pro-europeus que temien perjudicis econòmics greus.
Les eleccions anticipades del 2017, en què May va perdre la majoria parlamentària, van deixar tocat de mort el govern de la primera ministra, que va descobrir que era impossible d’implementar el Brexit sense descomplaure gran part de la societat britànica i fins i tot del seu partit.
David Cameron: maig del 2010-juliol del 2016
Cameron fou defenestrat per una crisi que va originar ell mateix.
En un primer moment, el referèndum sobre el Brexit fou la manera com Cameron va provar de resoldre la guerra civil al si del seu partit sobre la pertinença a la UE: si el sí s’acabava imposant, com tot semblava indicar en el moment en què Cameron –contrari al Brexit– va convocar la votació, el debat quedaria enterrat durant una generació, pel cap baix. Però, en última instància, el descontentament popular amb el sistema polític, la desconfiança envers les elits i el nacionalisme anglès van demostrar ser més forts que no havia previst el primer ministre.
Cameron, un polític afable, serà recordat per haver-s’ho jugat tot i haver perdut. Va dimitir l’endemà del referèndum, en què els britànics es van decantar per sortir de la UE per un marge de quatre punts: 52% a 48%.
Cameron va tornar breument a la política com a ministre d’Afers Estrangers del govern Sunak, un càrrec que va ocupar entre el novembre del 2023 i el juliol del 2024.
El gat Larry
El gat Larry es va traslladar a Downing Street –la residència oficial i lloc de treball del primer ministre britànic– l’any 2011, després que una transmissió en directe de la BBC va captar una rata negra rondant pels afores de l’edifici. El càrrec oficial d’en Larry és “caçaratolins en cap del gabinet del primer ministre”: extraoficialment, ha esdevingut l’únic resident permanent del número 10 de Downing Street.
En Larry ha sobreviscut el Brexit, el Partygate, una pandèmia, sis primers ministres i un enciam. En una ocasió, fins i tot se’l va veure espantar una guineu que voltava per la rodalia de la residència del primer ministre. A aquestes altures, el gat Larry segurament és el britànic que més mèrits ha fet perquè li confiïn les claus de l’edifici.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
